Arxiu d'etiquetes: dramaturgs/gues

Badosa i Salvans, Ramon

(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1916 – Centelles, Osona, 2000)

Dramaturg. Participa de l’estil dels drames naturalistes.

Ha estrenat, entre altres obres, Víctor Estruc, Gent de mar, Quan es perd el camí.

Baratta i Oliver, Faust

(Barcelona, 1881 – 1939)

Escultor. Fill de Faust Baratta i Rossi. Deixeble de Llotja, estudià amb una beca a París, i quan tornà continuà la professió i el taller del pare.

Treballà en marbre, bronze, vori i també conreà la joieria. És autor d’una font del parc de Montjuïc.

Fou el pare de Faust Baratta i Ruiz (Barcelona, 1921 – 1960)  Dramaturg. Autodidacte, escriví primer en castellà i, més tard, féu conèixer en català La presó sense reixes (1954), Camí d’esperança (1957) i A reveure, papà (1958).

Ballester i Moragues, Alexandre

(Gavà, Baix Llobregat, 25 febrer 1933 – sa Pobla, Mallorca, 30 juny 2011)

Dramaturg. Visqué a Mallorca d’ençà que tenia un any.

De la seva producció dramàtica cal assenyalar, Foc colgat (1966), Siau benvingut (1968), Dins un gruix de vellut (1973), L’única mort de Marta Cincinati (1984) i Les llàgrimes del vienès (1995).

L’any 1969 va publicar Joc de tres, que conté les obres Fins al darrer mot (1968), Massa temps sense piano (1968) i Un baúl groc per a Nofre Taylor. És autor també de la novel·la La servitud (1965).

Alonso i Manaut, Gastó

Nom real de l’actor i autor teatral, més conegut pel seu pseudònim de Gastó A. Màntua.

Aleu, Feliu

Pseudònim amb que signà l’autor teatral Jaume Gras i Vila.

Vilardell i Grimau, Teresa

(Barcelona, 13 maig 1957 – )

Autora teatral. Es donà a conèixer amb la comèdia musical Tira’t de la moto, estrenada el 1988 a la sala Zeleste de Barcelona.

Vila i Espona, Pere

(Prats de Lluçanès, Osona, 12 desembre 1922 – 5 febrer 2009)

Dramaturg i poeta. Immers en l’activitat teatral, ha format part de diversos grups (La Fassina, Art i Joventut, etc).

Li han estat estrenades les peces teatrals La filla de les Neus (Goja) (1950) i El Tocacampanes (1956), que inaugurà el Teatre de la Faràndula de Sabadell, i n’ha publicades altres dues: Tres Nadals (1983) i Santa Nit (1988).

Terra baixa

(Catalunya, novembre 1896)

Drama d’Àngel Guimerà, el més representat i traduït de la dramatúrgia catalana.

Manelic, el seu protagonista, ha esdevingut un prototip, i encarna l’home simple i pur, el pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel·la contra el poder de Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb la seva dona, allà on l’engany i la traïció no són possibles.

Marta és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic.

Escrita en prosa, l’obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana, a Madrid, per la companyia Guerrero-Mendoza, pel novembre de 1896. L’estrena en català tingué lloc a Tortosa el 8 de febrer de 1897 per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama.

Ha estat traduïda als principals idiomes, objecte de dues òperes (una, amb música de l’austríac Eugen d’Albert, amb el títol de Tiefland, ha restat de repertori) i portada repetidament a la pantalla a diversos països.

Teixidor i Martínez, Jordi

(Barcelona, 16 juliol 1939 – 16 març 2011)

Dramaturg. Germà de Ramon.

El 1968 guanyà el premi Josep Maria de Sagarra amb El retaule del flautista (estrenada el 1971 amb un gran èxit de públic), a la qual seguiren Mecano-Xou (1972), La jungla sentimental (1975), Dispara Flanaghan (1976), Rebombori 2 (1978), entre d’altres.

Autor també de l’assaig El drama, espectacle i transgressió (1989).

Societat Filodramàtica

(Barcelona, 15 juliol 1837 – segle XIX)

Associació literària. Creada pel grup redactor d’“El Propagador de la Libertad” a partir d’una idea de Covert-Spriny i Pere Felip Monlau, probablement la mateixa persona.

La seva finalitat era la d’impulsar el progrés de l’art dramàtic a Barcelona. Conseqüentment a l’adscripció dels seus membres al romanticisme liberal, Alexandre Dumas en fou nomenat president honorari perpetu.

Sembla que l’actuació de la societat no fou gaire llarga.