Arxiu d'etiquetes: sociòlegs/gues

Ventosa, Ricard

(Tarragona, segle XIX – Barcelona, 1877)

Jurisconsult i sociòleg.

És autor dels treballs titulats Las huelgas de trabajadores, las asociaciones obreras y las cajas de ahorros (1875) i El comunismo, el trabajo y la voluntad de testar, entre d’altres.

Solà i Escofet (germans)

Els germans Ferran M., Josep i Lluís eren fills de Baldomer Solà i Seriol.

Josep Solà i Escofet  (Badalona, Barcelonès, 1891 – 1914)  Metge i escriptor. Fundà l’Acadèmia Científica i Literària del Cercle Catòlic de Badalona. Després de la seva prematura mort, els seus poemes i les seves proses foren recollits al volum pòstum titulat Roses blanques. L’obra poètica fou també reunida en un llibre de la col·lecció “Lectura Popular”.

Ferran M. Solà i Escofet  (Badalona, Barcelonès, 1899 – Xile ?, segle XX)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat (1923). Fou ordenat el 1929. Es doctorà en teologia a Roma. El 1944 es traslladà a Xile, on fou professor de la universitat Catòlica des del 1950. Ha escrit molts articles i ha pronunciat un gran nombre de conferències. És autor dels estudis El venerable Lluís de Blois i Glòria nostra, així com d’una versió prologada d’On va l’home?, de J. Leclercq.

Lluís Solà i Escofet  (Badalona, Barcelonès, 1900 – 1961)  Sociòleg i economista. Fou sotsdirector general, durant vint-i-cinc anys, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Tingué una activitat intensa com a publicista i és autor de diversos opuscles. Els seus treballs tracten de preferència sobre diversos aspectes de la previsió social.

Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials

(Catalunya, 1950 – 1987)

Antiga filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Creada per a la promoció dels estudis sobre dret, economia i sociologia.

El primer president en fou Lluís Duran i Ventosa, i Joaquim Carreras i Artau el delegat de l’Institut. Ha publicat una miscel·lània d’homenatge a Borrell i Soler, i convocà regularment els premis Francesc Eiximenis i Maspons i Anglasell.

El 1987 es dividí en la Societat Catalana d’Economia, la Societat Catalana de Sociologia i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.

Sales i Ferré, Manuel

(Ulldecona, Montsià, 24 agost 1843 – Vinaròs, Baix Maestrat, 10 desembre 1910)

Historiador i sociòleg. Catedràtic de geografia i història a la universitat de Sevilla (1874) i de sociologia a la de Madrid (1889), i fundador en aquesta darrera ciutat de l’Instituto de Sociología.

És autor, entre d’altres, de les obres: Filosofía de la muerte (1877), El hombre primitivo y las tradiciones orientales (1881), Prehistoria y origen de la civilización (1883), Compendio de historia universal (1883 i 1886), Historia Universal (1884), Del origen del lenguaje, El descubrimiento de América según las nuevas investigaciones (1893), La transformación del Japón, Función del socialismo en la transformación actual de las naciones (1902), Nuevos fundamentos de la moral (1907) i Tratado de sociología (1889-1904), la seva obra cabdal.

Robert i Surís, Agustí

(Barcelona, 1860 – 24 abril 1913)

Pintor i sociòleg. Abandonà estudis d’arquitectura per anar-se’n a Roma, on visqué fins al 1889, dedicat a la pintura.

Ja aleshores fou atacat per una paràlisi que dificultà progressivament i al capdavall impedí del tot les seves activitats artístiques.

Home d’una certa fortuna, aplicà en vida les seves rendes, i tots els seus béns després de la seva mort, a obres benèfiques i laborals diverses, com un restaurant per a obrers i la formació d’un sindicat d’obrers de l’agulla.

És autor dels opuscles A las clases directoras de Barcelona (1904) i La obrera de la aguja (1909).

Pi-Sunyer i Cuberta, Oriol

(Barcelona, 1930 – )

Antropòleg, arqueòleg i sociòleg. Fill de Carles Pi i Sunyer i germà de Josep. Es formà a la universitat de Londres i a l’Escola Nacional d’Antropologia de Mèxic i es doctorà en ciències socials a Harvard.

Especialitzat en antropologia social, fou professor a Amherst, Massachusetts. Ha publicat nombrosos treballs sobre temes d’antropologia de l’àrea americana.

S’ha interessat pels aspectes sociològics dels Països Catalans i ha publicat diversos articles sobre el tema: El manteniment de l’entitat ètnica a Catalunya (1971), Etnicitat i nacionalisme en l’Europa moderna (1971), El turisme i els seus problemes i l’impacte d’una indústria en una comunitat catalana (1973), Elits i grups no corporatius en el Mediterrani europeu: Una reconsideració del cas català (1974).

Pascuchi i Cardona, Marçal

(Maó, Menorca, 22 juny 1904 – Buenos Aires, Argentina, 1983)

Sociòleg. Llicenciat en filosofia i lletres i dret, el 1931 passà a Barcelona, on seria professor de l’Institut Escola.

El 1939 s’exilià a Veneçuela, on ensenyà història de l’art i sociologia a la universitat. Anà després a l’Argentina i treballà a la Compañía Hispanoamericana de Electricidad en serveis jurídico-laborals.

Ha col·laborat a la “Revista de Menorca”, a “Catalunya” i a “Ressorgiment” de Buenos Aires. És autor de diverses obres de temes sòcio-econòmics.

Pascual de Sans, Àngels

(Barcelona, 1938 – )

Geògrafa i sociòloga. Filla de Josep Pascual i Vila i germana de Pere i de Ramon.

Llicenciada en química per la Universitat de Barcelona i en sociologia per l’Institut des Sciences Sociales du Travail (Universitat de París), es doctorà en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona (1982) amb el treball El retorno de migrantes españoles en el ámbito europeo.

Professora de la UAB des del 1973, ha treballat sobre geografia de la població, migracions i metodologia de les ciències socials. És coeditora de la revista “Migrations. An European Journal of International and Ethnic Relations”.

Entre les seves obres cal destacar Movimientos migratorios y organización social (1979) i Migració i història personal (1989), ambdues en col·laboració amb Jordi Cardelús, i Estudi de la mobilitat de tècnics en empreses multinacionals de Catalunya (1992).

Palau, Gabriel

(Barcelona, 22 abril 1863 – Buenos Aires, Argentina, 7 març 1939)

Sociòleg, compositor i religiós jesuïta. Afeccionat a la música des de petit, cantà a les esglésies i teatres de Barcelona i a altres pobles de Catalunya, a més de publicar diverses peces. Aviat s’interessà per qüestions religioses i polítiques i també pel periodisme.

Abans d’entrar als jesuïtes col·laborà en publicacions d’orientació carlina i propaganda catòlica com “El Correo Catalán” i “La Hormiga de Oro”, a banda de dirigir “El Crit de la Pàtria”. El 1885 entrà a la Companyia de Jesús, a Veruela, i fou ordenat de sacerdot.

El 1906 viatjà a Alemanya, Bèlgica i França per conèixer noves experiències en el camp de l’acció social catòlica. Partidari de les reformes del liberalisme econòmic i profundament antirevolucionari, el 1907 fundà a Barcelona Acció Social Popular, inspirada en el Volksverein alemany, per tal de promoure l’educació i l’acció social catòlica i assessorar-la tècnicament; tingué l’ajuda dels bisbes de Barcelona (Casañas i Laguarda) i de figures importants de la burgesia.

A partir del 1910 s’orientà més i més a promoure sindicats obrers catòlics (agrupats el 1912 en la Federació Obrera Social), i agrícoles a partir del 1913. El cardenal Casañas l’anomenà membre de la comissió directiva del Consell Diocesà de les corporacions catòliques obreres.

La independència respecte dels superiors jesuïtes amb què Palau duia la gestió de l’Acció Social Popular, i les dificultats dels sindicats obrers, econòmicament deficitaris, foren causes decisives en la seva dimissió (1916) i en el seu trasllat, el mateix any, a Buenos Aires, on continuà dedicat a l’estudi i a l’acció social.

S’hi encarregà de la càtedra de sociologia al seminari de Buenos Aires. Fou fundador d’un secretariat social i també fundà el Círculo de Estudios Sociales. L’episcopat argentí l’anomenà director del Secretariado Nacional de la Unión Popular Católica Argentina.

Remarcable conferenciant, li han publicat les conferències El problema de la eficacia de la acción social católica en las grandes ciudades (1917) i A los jóvenes. La gestación de un ideal (1917), totes dues fetes a Buenos Aires.

Escriví El católico de acción (1905), que tingué dues edicions, a més de traduccions a diverses llengües, La acción social del sacerdote. Un campo de acción (1907), Deberes sociales de la mujer en las cuestiones obreras (1910), La contrarrevolución social (1911) i Círculos y sindicatos (1935).

Nualart i Maymi, Jaume

(Cassà de la Selva, Gironès, 1916 – Barcelona, 27 juliol 1989)

Sociòleg.

Fou membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i fundador de l’Orientació Catòlica i Professional del Dependent i de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona.

Participà en l’organització de les Cases del Congrés Eucarístic, en la de l’Institut de Sociologia Aplicada, etc.

Col·laborà en obres col·lectives sobre la Federació de Joves Cristians i la immigració a Catalunya i fou un dels primers militants que a la postguerra cercaren una catalanització de l’Església.