Arxiu d'etiquetes: professors/es

Garcés i Brusés, Jordi

3 Respostes

(Barcelona, 25 juny 1945 – )

Arquitecte. Fill de Tomàs Garcés i Miravet. Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, obtingué el títol l’any 1970. Des d’aleshores treballà juntament amb Enric Sòria.

Entre llurs obres sobresurten la fàbrica Resintex, a Gavà (1973-77), un edifici d’habitatges al carrer de Pi i Molist de Barcelona (1978-81), un centre d’assistència sanitària a Móra la Nova (1983-86) i, especialment, els museus de la Ciència de la Caixa de Pensions (1979) i Picasso (ampliació al palau Meca, 1981), on ressolen amb plantejaments innovadors el problema de la intervenció sobre edificis històrics.

També ha treballat en el camp del disseny industrial.

Ha estat professor a l’Escola Eina (1971-73), i des del 1975 de l’ETSAB.

Gallissà i Soqué, Antoni Maria

6 Respostes

(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)

Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.

Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).

Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.

Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.

Fuxà i Leal, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 2 setembre 1850 – 28 novembre 1927)

Escultor. Estudià a la Llotja de Barcelona, amb Rossend Nobas, a París, amb Carrière, i a Roma, sempre en ambients acadèmics, cosa que no priva la seva obra d’una certa densitat psicològica. De nou a Barcelona, fou professor (1896) i després director (1911-20) de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i presidí la Junta de Museus de la ciutat.

Fou un dels més prolífics autors de busts, mausoleus i monuments públics a Barcelona, així com d’escultures aplicades a l’arquitectura. Entre les quals sobresurten l’Escolà (1870, Museu d’Art Modern de Barcelona), els monuments a Aribau, Clavé, Rius i Taulet, etc, estàtues i relleus del monument a Colom, del Palau de Justícia, del convent de Pompeia, de l’Arc de Triomf, etc, l’Estalvi a la Caixa de Pensions, el Sant Jaume a la Caixa d’Estalvis Provincial, etc. Hi ha obres seves similars a Montevideo, Madrid, Ourense, Gijón i a diverses poblacions de Catalunya.

Fradera i Barceló, Josep Maria

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 1952 – )

Historiador. Fou professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 1978 i el 1992, i des d’aquest any, a la Universitat Pompeu Fabra.

Especialitzat en el període de la revolució liberal i les primeres dècades del segle XIX, és autor dels llibres Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalana moderna, 1814-1845 (1987), Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya, 1838-1868 (1992) i Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans.

Fontcuberta i Villà, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 febrer 1955 – )

Fotògraf. Ha desenvolupat una activitat multidisciplinar en el món de la fotografia. Col·laborador habitual de premsa, el 1980 fundà la revista “Photovision” i ha estat professor a la facultat de belles arts de la Universitat de Barcelona (1979-86). Algunes de les seves obres són exposades als principals museus del món.

Entre els seus llibres destaquen: Estética fotográfica (1982), Josep Renau (1985), Herbàrium (1985), Fauna (1989), Fotografia: conceptos y procedimientos (1990), Ría de Bilbao: vulkanoren sutegia (1994, amb M. Vázquez Montalbán) i Màscara i mirall (1997).

Folch i Torres, Joaquim

22 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Ferrer i Roca, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 octubre 1937 – 10 maig 2016)

Historiador i polític. Professor mercantil, com a historiador s’ha especialitzat en el CADCI i el moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat, entre altres obres, Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera; perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament a “El Correo Catalán” i altres periòdics. És també l’autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).

Col·laborador de Josep Pallach i afiliat al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament; s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al congrés (1982-85). Fou conseller de Cultura de la Generalitat entre 1985 i 1988.

Ferrater i Soler, Gabriel

6 Respostes

(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)

Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.

L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia.  Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).

Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.

Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.

Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Ferrater i Móra, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 30 octubre 1912 – 30 gener 1991)

Filòsof i assagista. Fou deixeble de Joaquim Xirau a la Universitat de Barcelona, i publicà ja Cóctel de verdad el 1935. Exiliat el 1939, fou professor a Santiago de Xile primer i als EUA després.

Ultra el grandiós Diccionario de la Filosofía (Mèxic 1941), amb constants reedicions, publicà nombroses obres sobre diversos aspectes filosòfics: història de la filosofia, lògica matemàtica, filosofia del llenguatge, ètica. etc, com, per exemple: Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (Buenos Aires 1945), El llibre del sentit (Xile, 1948), El hombre en la encrucijada (Buenos Aires 1952), La ironía, la muerte y la admiración (Santiago de Xile 1952), Lógica matemática (1955), Una mica de tot (1961), El ser y la muerte (1962), La filosofia en el món d’avui (1965), El ser y el sentido (1967), La filosofia actual (1969), Indagaciones sobre el lenguaje (1970) Las palabras y los hombres (1972), Ética aplicada (1981).

Escriví també novel·les Claudia, mi Claudia (1982), i narracions Voltaire en Nueva York (1985), fins i tot realitzà algun film de cinema amateur.

Instal·lat als EUA, donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans, on sovint feia estades: Les formes de la vida catalana (Santiago de Xile 1944), El llibre del sentit (Santiago de Xile 1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (Buenos Aires 1963).

El 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Ferraté i Soler, Joan

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 25 novembre 1924 – Barcelona, 12 gener 2003)

Escriptor. Germà de Gabriel Ferrater. Llicenciat en llengües clàssiques a Barcelona, n’ensenyà a la universitat de Santiago de Cuba (1954-61) i a la d’Oriente, i de literatura espanyola i comparada a la d’Alberta (Canadà), tasca que compartí amb la direcció literària de l’editorial Seix Barral.

Ha escrit i publicat diverses obres d’assaig humanístic: Carles Riba, avui (1955), Teoría del poema (1957), La operación de leer (1962), Dinàmica de la poesía (1968), La primavera del poblet de J. Carner (1979), Apunts en net (1991), Papers sobre Josep Carner (1994), etc.

Traductor de l’anglès: Lectura de “La terra gastada”, de T.S. Eliot (1977), i del grec modern, com Líricos griegos arcaicos (1967) i de les poesies de Kavafis: Veinticinco poemas de Kavafis (1971), Vuitanta-vuit poemes de Kavafis (1975), del qual ha reunit la seva obra poètica personal en un Catàleg general (1987). També ha tingut cura de l’edició de la poesia completa d’Ausiàs Marc (1979).

La seva poesia és de tendència formalista i de continguts humanístics (Les taules de Marduk, 1970, i Llibre de Daniel, 1976). Ha recopilat en diversos volums l’obra pòstuma del seu germà.