Arxiu d'etiquetes: professors/es

Campeny i Estrany, Damià

10 Respostes

(Mataró, Maresme, 18 abril 1771 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 7 juliol 1855)

Escultor. Treballà dins la concepció neoclàssica desenvolupada per Canova, de qui fou amic, a Itàlia. Residí a Roma del 1797 al 1815 pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona.

lucrecia
Lucrècia moribunda

Tornat a Barcelona, fou nomenat professor d’escultura i director de la secció d’escultura (1819) de l’Escola de Llotja, on el 1840 li fou oferta la direcció que no acceptà. Després d’una breu estada a Madrid, s’establí definitivament a Barcelona i inicià un període de gran producció.

Bon tallista, sobretot de marbre, féu conèixer als seus deixebles barcelonins el cànon de Policret. Féu també talles d’imatgeria per a algunes esglésies.

Qualificat com un dels grans escultors neoclàssics d’Europa, d’entre la seva obra destacà sobretot una Lucrècia moribunda, i també Diana, Cleopatra, Marc Antoni i Cleopatra, Fe conjugal, La primavera, etc.

Cabré i Pla, Anna

Deixa un comentari

(Barcelona, 1943 – )

Geògrafa. Cursà estudis de ciències polítiques i demografia a la universitat de París el 1968. Fou professora d’anàlisi demogràfica a les universitats de Mont-real (1969), Chicago (1969), Sorbona (1970), Nanterre (1970-78) i al Col·legi de Mèxic (1973 i 1981). Des del 1978 fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, des del 1984, directora del Centre d’Estudis Demogràfics.

Doctorada l’any 1989, és autora de nombrosos articles sobre demografia. La seva carrera professional ha estat molt lligada a Jordi Nadal i Oller, i ha col·laborat en diverses ocasions amb Isabel Pujadas i Rúbies. També s’interessà pels temes de prospectiva demogràfica i geografia històrica de la població de Catalunya.

Bruguera i Talleda, Jordi

1 Resposta

(Barcelona, 18 setembre 1926 – 21 juny 2010)

Lingüista. Monjo de Montserrat (1944) i prevere (1952), estudià filologia romànica a la universitat de Munic i es llicencià en filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1973).

Fou professor de català al monestir de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia (1954-61) i director literari de l’edició de La Bíblia de Montserrat (1957-70), dins la qual traduí diversos llibres bíblics. Professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials des del 1976, ho fou també de la Universitat Autònoma de Barcelona (1984-85).

Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i de la Société de Linguistique Romane, ha publicat diversos treballs sobre història de la llengua i lexicologia, entre els quals: Història del lèxic català (1985). Periodista, ha publicat: “Qüestions de vida cristiana”. Setze anys d’una reflexió cristiana a Catalunya (1974).

Bru i Bistuer, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Arquitecte. L’any 2000 rebé el guardó Sebetia-Ter a Nàpols. Llicenciat a l’ETSAB, en fou professor des del 1977 i director des del 1998. L’any 1997 publicà Tres en el lugar, fruit de les seves investigacions teòriques.

Inicià la seva pràctica professional amb Josep Lluís Mateo, amb qui construí l’Institut de Formació Professional La Bastida a Santa Coloma de Gramenet (1985-89). Posteriorment realitzà projectes com el Centre de Menors de Palau-solità (1984-86), diverses intervencions al Zoo de Còrdova (1991-93), la Casa Cabaní a Castellar de n’Hug (1992-94) o l’Escola de Doctorat de la UAB a Bellaterra (1996-99), caracteritzada per una voluntat d’adequació contextual que eviti tant el pintoresquisme com la fragmentarietat.

La relació entre l’artificial i el natural determina els projectes d’espais públics com l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron (1989-92) o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-97).

Bohigas i Balaguer, Pere

3 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 febrer 1901 – Barcelona, 27 febrer 2003)

Paleògraf i romanista. Doctor en lletres (1924), professor de paleografia de la Universitat de Barcelona (fins al 1939), del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (a partir del 1941), conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, del Comitè Internacional de Paleografia i president de la Secció Filològica de l’IEC.

Fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i ha dirigit la Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, on edità uns Miracles de la Verge Maria (1956), que, des del punt de vista lingüístic, ell mateix estudià al VII Congrés Internacional de la Lingüística Romànica de Barcelona (1953).

Ha publicat nombrosos estudis i textos sobre literatura catalana medieval (La ilustración y la decoración del libro en Cataluña -3 volums 1960-67-, a més de la tesi doctoral de la Demanda del Sant Graal), castellana (especialment sobre La Celestina i l’edició del Baladro del Sabio Merlín) i també un Repertori de manuscrits catalans conservats als Països Catalans i a l’estranger.

Bertrana i Comte, Prudenci

17 Respostes

(Tordera, Maresme, 17 gener 1867 – Barcelona, 21 novembre 1941)

Escriptor. El 1885 es matriculà a l’Escola de Llotja i després, a Girona, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc. Es va decidir per l’escriptura ja ultrapassada la treintena.

Li fou encomanada la direcció del periòdic republicà “Ciudadanía”, fins que fou empresonat i processat per un article que hi publicà. Arran d’aquest procés es traslladà a Barcelona (1911), on visqué fins a la mort, fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l’Escola del Bosc de Montjuïc.

Sembla que el seu primer escrit fou L’oreneta -anterior al conte Tard! (1903)-. De la seva producció, inserida completament en l’estètica modernista i plena d’amor a la natura, són les novel·les Josafat (1906), Nàufrags (1907), Crisàlides (1907), L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, que comprèn L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948); narracions curtes La lloca de la vídua i altres contes (1915) i Els herois (1920), i sobretot Proses bàrbares (1911), el seu recull més important.

Va escriure també, per bé que sense èxit, algunes peces teatrals, com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de Teresa (1931), etc.

Va col·laborar en nombroses publicacions, com “El Poble Català” i “La Revista de Catalunya”, de la qual fou crític teatral i on publicà els Impromptus, cròniques periodístiques, de les quals el mateix Bertrana feu una tria, que publicà el 1936. Dirigí  “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”.

La seva obra el fa un dels pocs novel·listes del primer terç del segle XX que harmonitza la sensibilitat modernista i la tècnica naturalista basada en l’objectivisme documental i en el retrat. Les seves Obres completes van ésser editades a Barcelona el 1969.

Fou el pare de la també escriptora Aurora Bertrana i Salazar.

Bataller i Calatayud, Josep Ramon

Deixa un comentari

(la Pobla del Duc, Vall d’Albaida, 10 agost 1890 – Barcelona, 22 desembre 1962)

Geòleg, paleontòleg i eclesiàstic. Residí des de molt jove a Barcelona. Hi estudià la carrera eclesiàstica. Al seminari tingué per mestres Almera i Lluís Maria Vidal, l’ensenyament dels quals determinà la seva vocació científica. Es doctorà en ciències en 1920.

Fou professor de geologia de l’Escola Superior d’Agricultura, catedràtic de ciències naturals del seminari i catedràtic de paleontologia i geologia històrica de la Universitat de Barcelona. Pertanyia a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, al CSIC de Madrid, i d’altres corporacions doctes. Del 1935 al 1949 presidí la Institució Catalana d’Història Natural, i del 1947 al 1954 assumí també la presidència de la Societat Catalana de Geografia.

Les seves investigacions s’adreçaren sobretot als massissos muntanyosos propers a Tarragona i a Tortosa. No les interrompé mai, tot i que, uns anys abans de morir, hagué de sofrir l’amputació d’una cama.

Publicà uns cent seixanta estudis sobre temes geològics, especialment de paleontologia, que formen un conjunt ben remarcable.

Barnils i Folguera, Ramon

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 13 octubre 1940 – Reus, Baix Camp, 14 març 2001)

Periodista. Ha exercit de professor a l’Escola de Periodisme de l’Església, a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Escola Eina de disseny, als Estudis de Formació Continuada de la Universitat de Barcelona i a l’Aula de Lletres.

“Catalunya té dues tares: una llei dictatorial, repressiva, ara en diuen Constitució; i uns polítics mediocres i connivents i mamellons”. (Ramon Barnils i Folguera)

En premsa, ha treballat per a diversos setmanaris, diaris i revistes, així com a les agències d’informació Europa Press i Efe. En ràdio, ha treballat a Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

Ha conreat la traducció i també ha col·laborat en els llibres La torna de la torna, Salvador Puig Antich i el MIL, Les entrevistes del lloro i Com guanyar amics.

Ballarín i Monset, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 8 febrer 1920 – Berga, Berguedà, 18 març 2016)

Eclesiàstic i escriptor. Fou professor del seminari de Solsona i vicari episcopal en aquesta diòcesi. Va ser capellà de Santa Maria de Queralt (Berga) fins al 1993.

Com a escriptor ha treballat sobre la vida i l’obra de diversos personatges. Col·laborà a “Serra d’Or” i i dirigí la Col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i col·laborà regularment al diari “Avui”.

Ha publicat Francesca (1967), Pregàries al vent (1978, recull dels seus articles), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1982), Sant Francesc (1982), Vent sense paraules (1982), Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra (1982), Mossèn Tronxo (1990), Homenatge a Queralt (1993), Retrat d’una vida (1993), entre d’altres.

Aramon i Serra, Ramon

7 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1907 – 17 juliol 2000)

Filòleg. Format a Barcelona, Madrid, Berlín i Leipzig, col·laborà a l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i amb Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934); fou professor de l’Escola del Parc.

Publicà edicions crítiques de textos medievals en català i provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.). Escriví l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana (1925-1934), Les edicions de texts catalans medievals, Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari (1957), Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) i Estudis de llengua i literatura (1997). Es publicà en honor seu la Miscel·lània Aramon i Serra (1979-84), en tres volums, que inicia una segona època dels Estudis Universitaris Catalans.

Apartat de la universitat pel franquisme, revitalitzà els Estudis Universitaris Catalans i esdevingué membre i secretari general de l’IEC (1942-1989), al qual aportà continuïtat i projecció internacional. Des del 1961 representà la Unió Acadèmica Internacional a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes (UNESCO).

Amb Pere Bohigas i M. Coll i Alentorn, fundà el 1946 la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que presidí. Director de la revista “Estudis Romànics” des del 1947. El 1961, per encàrrec de la UNESCO dirigí el Corpus des troubadours. Ha estat nomenat conseller de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i corresponent de l’Académic des Inscripcions de Belles-Lettres (Institut de France).

El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1983 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1990, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.