Arxiu d'etiquetes: professors/es

Domingo i Sanjuán, Pere

1 Resposta

(Tarragona, 26 maig 1896 – Barcelona, 1 agost 1979)

Metge. Especialista en microbiologia, germà de Marcel·lí Domingo. Deixeble de Ramon Turró, treballà al Laboratori Municipal sobre qüestions de bacteriologia i anafilaxi. Fou professor adjunt d’higiene (1926) de la Facultat de Medicina, i el curs 1934-35 fou professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat, i el 1918 preparà la vacuna antituberculosa al Laboratori Municipal; col·laborà al servei d’Assistència Social dels Tuberculosos (1924). Fou cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat.

El 1936 anà a Cuba, on fou director de la secció de febre tifoide del Laboratorio Nacional, professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional BCG, i fou designat expert en tuberculosi de l’OMS. Presidí la Societat Catalana de Biologia, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Domènech i Casanova, Amand

Deixa un comentari

(Barcelona, 1920 – 2002)

Grafista, il·lustrador i cartellista. Format a l’Escola d’Arts i Oficis amb Domènec Soler i Gili, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1946-63). Els anys 1960-62 féu una estada a Suïssa.

Ha participat en múltiples manifestacions internacionals de gràfica publicitària i ha obtingut diversos premis. S’ha identificat sobretot amb temes de grans manifestacions barcelonines.

Fou membre fundador de Grafistes Agrupació FAD (1961), la direcció de la qual assumí el 1967, i membre de l’Associació Tipogràfica Internacional i president del Col·legi de Dissenyadors Gràfics. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana (1964-67) i a l’Escola Oficial de Publicitat (1968-70). Ha col·laborat amb articles a diverses publicacions professionals.

Cuatrecases i Arumí, Josep

1 Resposta

(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)

Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.

El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.

Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).

Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Coromines i Vigneaux, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 21 març 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 gener 1997)

Lingüista. Fill de Pere Coromines i Montanya. Fou deixeble de Pompeu Fabra, de Menéndez Pidal i, a Zuric, de Jakob Jud. Professor de filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1930, treballà amb Fabra a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i s’exilià a l’acabament de la guerra civil.

Va exercir a la universitat argentina de Cuyo (Mendoza) fins al 1947, any en què es traslladà als EUA, on fou nomenat professor de lingüística romànica a la universitat de Chicago. El 1950 esdevingué membre corresponent de l’IEC i des del 1952 realitzà freqüents estades de caire científic per terres catalanes, amb l’objectiu de recollir dades per a les seves investigacions lexicogràfiques. Des de finals dels anys 1960 i fins a la seva mort residí a Catalunya.

D’entre la seva vasta obra, destaquen els treballs que versen sobre la llengua catalana: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit amb un propòsit divulgador, Introducció a l’estudi de la toponímia catalana i altres assaigs (1962), Estudis de toponímia catalana (2 vol, 1965-70), Lleures i converses d’un filòleg (1971) i Entre dos llenguatges (3 vol, 1977), als quals se n’han d’afegir d’altres, com Vocabulario aranés -tesi amb què es doctorà el 1931-, diversos estudis sobre literatura medieval i Topica Hesperica (2 vol, 1972), sobre filologia romànica.

Però les seves obres cabdals, per les quals ha estat considerat internacionalment com un dels gran lingüistes del segle XX són el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vol, 1954-57) i el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (9 vol, 1980-91), completats per una altra obra magna de la romanística, l’Onomasticon Cataloniae (vol 1 a 7, 1989-97), vast recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, juntament amb tots els noms de lloc, emprats dins el domini lingüístic català.

Va rebre la medalla d’Or de la Generalitat (1980), el premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1989) i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).

Caus i Gracia, Esmeralda

Deixa un comentari

(Barcelona, 1947 – )

Geòloga. Es llicencià en ciències geològiques el 1970 per la Universitat de Barcelona. Obtingué el doctorat de tercer cicle per la universitat de Dijon (França) el 1972, i es doctorà en geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1973, de la qual fou professora de paleontologia des del 1972.

Ha treballat principalment en la morfologia, l’estructura i la repartició en l’espai i el temps de macroforaminífers del Cretaci i Terciari inferior, i la seva aplicació a la datació i caracterització paleoambiental dels sediments que els contenen.

Els seus treballs han estat fets majoritàriament en l’àmbit de Catalunya, però també a altres indrets d’Europa, l’Orient Mitjà i Amèrica. Coordinadora del programa de correlació geològica IGCP-393 sobre esdeveniments nerítics en el límit Eocè mitjà-Eocè superior.

Casassas i Simó, Lluís

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 2 abril 1922 – Barcelona, 23 juny 1992)

Geògraf. Llicenciat en geografia a la Universitat de Barcelona (1972), de la qual fou professor d’ençà del 1972, s’hi doctorà el 1976 amb la tesi El paper de Barcelona en la formació i en l’ordenament del territori de Catalunya. Fou col·laborador de Pau Vila en diversos estudis sobre Barcelona, com Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974).

S’interessà en nombrosos aspectes de la geografia de Catalunya: El Lluçanès, evolució entre el 1950 i 1970 (1975), Fires i mercats a Catalunya (1978), La regionalització del territori i els ens intermedis (1990) i La ciutat metropolitana i la unitat de Catalunya, i, en col·laboració amb J. Clusa, L’organització territorial de Catalunya i Organització territorial i administrativa de Barcelona (ambdues del 1981).

La Societat Catalana de Geografia convoca des de l’any 1995 el Premi Lluís Casassas i Simó per a estudiants.

Enllaç web: Premi Lluís Casassas i Simó

Casas i Sicart, Creu

1 Resposta

(Barcelona, 26 abril 1913 – 20 maig 2007)

Farmacèutica i briòloga. Doctora en farmàcia, ha estat catedràtica de Botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, professora adjunta a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

Considerada internacionalment una autoritat en el camp de la briologia (estudi de les plantes briòfiles). Ha dirigit tesis sobre aquesta especialitat.

És autora d’un gran nombre de treballs, entre els quals es destaquen Datos para la flora briológica española, Algunos musgos y hepáticas del sureste de España, Referències bibliogràfiques sobre la flora briològica hispànica, Contribution à la flore bryologique de la Vall d’Aran i Algunes espècies d’esfagne que es troben a la vall Ferrera i a la vall de Cardós.

Casademont i Busquets, Cassià

1 Resposta

(Banyoles, Pla de l’Estany, 3 febrer 1875 – Barcelona, 12 febrer 1963)

Professor de viola i compositor. Deixeble de Matthieu Crickboom i d’Enric Morera. A 25 anys dirigí, a Sabadell, l’orquestra de balls i concerts Els Fatxendes i diversos cors, i fundà l’Orquestra Clàssica. A Barcelona es féu càrrec de la direcció de diversos orfeons i de l’agrupació coral Catalunya Nova gairebé ininterrompudament des del 1908 fins al 1936.

De la seva extensa producció destaquen les òperes La dona d’aigua (1911) i La mare (1926); altres obres escèniques són El monjo de la selva, Anacreont i Una vegada era un rei, d’Apel·les Mestres, i Flors de cingle, d’Ignasi Iglésias. Deixà escrites 377 composicions.

Carreras i Verdaguer, Carles

Deixa un comentari

(Maó, Menorca, 3 setembre 1948 – 25 gener 2024)

Geògraf. Es llicencià en geografia a la Universitat de Barcelona (1971), d’on fou professor des del 1972, i s’hi doctorà al 1978 amb la tesi L’estructura de la propietat com a creadora de l’espai urbà: el cas dels barris obrers del sud-est de Barcelona.

Ha publicat treballs de geografia urbana: Hostafrancs, un barri de Barcelona (1974), Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona (1980), La ciudad. Enseñanzas del fenómeno urbano (1983), i també de geografia econòmica i regional, amb la publicació de: Geografia humana de Catalunya (1985), Geografia humana de Barcelona i espai mediterrani, temps europeu (1993).

Carreras i Dagas, Joan

1 Resposta

(Girona, 7 setembre 1828 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 19 desembre 1900)

Professor de música. Deixeble d’Antoni Vidal i de Josep Barba, fou nomenat mestre de capella a Girona (1851-60), on fundà una acadèmia de música, i hi estrenà l’òpera Rosamunda in Ravenna, i a Madrid Il rinnegato i l’oratori Los pastorcillos.

S’establí a la Bisbal d’Empordà el 1880, on fou organista i mestre de capella de la parròquia, i des d’on organitzà la vida musical de la comarca.

La seva producció és molt àmplia, especialment en el camp religiós (Missa per a tres cors i orquestra, 1852). Formà una notable col·lecció d’instruments musicals i una valuosa biblioteca de documents i llibres musicals, que fou adquirida per la diputació de Barcelona i catalogada per Felip Pedrell.