(Barcelona, 25 setembre 1868 – 29 gener 1953)
Crític musical i compositor. Autor de diverses cançons, algunes de les quals han esdevingut populars, com Vareta del mar, La farigola, La barca, Cançó de maig, etc.
També compongué música d’església i un oratori.
(Barcelona, 1860 – 1928)
Folklorista i crític musical, conegut també pel títol de comte (consort) de Carlet i del Castellar.
Entre altres monografies d’història i de geografia de les comarques pirinenques, publicà la Monografia de les Valls d’Andorra (1905). També publicà un Estudi sobre el cant pla o gregorià (1883).
(Barcelona, 1856 – 27 maig 1893)
Crític musical i advocat. En restar cec, escriví articles i altres treballs evocant els seus copiosos records de la vida musical.
Obres seves són La ópera en Barcelona (Estudio histórico crítico) i Tabla cronológica de las óperas cantadas en Barcelona desde la reedificación de su Casa-teatro en 1788.
(Barcelona, 22 març 1923 – 5 febrer 2008)
Professor, investigador i crític literari. Professor de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona i catedràtic des del 1975.
Especialista en l’estudi de les fonts literàries, ha publicat diversos estudis sobre la literatura del segle d’or (sobretot Erasmo y Cervantes, 1949; Las fuentes y los temas del Polifemo de Góngora, 1952) i la novel·la de postguerra (Novela y sociedad en la España de la postguerra, 1967).
Responsable de l’edició crítica d’obres com Lo somni (1946) i La lozana andaluza (1952), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia Española.
(Barcelona, 6 abril 1900 – Madrid, 2 gener 1977)
Crític literari i historiador. S’especialitzà en edicions de clàssics castellans, però l’obra que el consagrà fou Historia de la literatura española (1950), en tres volums, molt reeditada.
Fou professor de la Universitat de Barcelona, i el 1939, destituït, hagué d’anar-se’n a Múrcia.
Altres obres: Los autos sacramentos de Calderón (1924), Calderón (1940) i Literatura castellana (1974).
(Madrid, 1870 – Barcelona, 1945)
Escriptor i crític teatral. Llicenciat en dret a Barcelona (1892).
Traduí al castellà, amb Lluís Via i Josep O. Martí, Cyrano de Bergera, d’E. Rostand, que tingué un gran èxit.
Fou un dels fundadors de la revista “Joventut”, on féu sempre les crítiques teatrals; després (1907) passà a “Las Noticias”, on, amb el pseudònim Max, publicà la secció Paradojas.
És autor de l’obra La moral en el teatre (1905) i dels drames El geni (1904, en col·laboració amb F. Pujulà), continuat per El boig (1907), Mal de verge (1906) i Dintre la gàbia (1906).
(les Borges Blanques, Garrigues, 1861 – Barcelona, 21 març 1897)
Crític literari. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid, on fou deixeble de Francisco Giner de los Ríos.
Amic de Joan Maragall, es decantà cap a la crítica literària i es convertí en un dels teòrics més importants dels primers anys del Modernisme. Des del 1894 fins al seu suïcidi col·laborà a “La Vanguardia”.
A diferència del grup regeneracionista, propugnà el decadentisme literari, anticipant-se a la teoria de Maragall de l’acte creatiu com a producte de la sensibilitat. Rebutjà la crítica analítica i defensà i practicà la crítica impressionista.
Maragall reuní part dels seus articles a Escritos de José Soler y Miquel (1898), i el 1900 li fou editada la traducció de Lo poema del Rose, de Frederic Mistral.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 setembre 1879 – València, 7 octubre 1918)
Marxant i promotor artístic. Fundà les Galeries Laietanes i d’altres sales d’art i antiguitats a Barcelona.
Promotor de diverses revistes, com “La Cantonada”, “Revista Nova” i “Vell i Nou”.
Fou un dels principals impulsors del noucentisme.
(Madrid, 1884 – Barcelona, 13 febrer 1955)
Guitarrista i crític musical. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i amb Felip Pedrell.
Realitzà una notable carrera de concertista i treballà també com a crític i conferenciant.
(Barcelona, 23 gener 1855 – 26 juny 1919)
Compositor i crític musical. Estudià a Barcelona amb Carles G. Vidiella i fou concertista de piano.
Autor de Simfonia-Allegro, per a orquestra, Nocturn, per a instruments de corda, i Marxa heroica, per a piano, instrument per al qual escriví també glosses de cançons catalanes, com La pastoreta.
Fou crític musical de “La Renaixença”, “La Ilustració Catalana” i “La Vanguardia”.
