(Barcelona, 12 agost 1879 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 12 gener 1965)

Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia).

A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d’un institut que havia d’esdevenir l’Escola de Fisiologia catalana.

El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos camps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia.

A més a més d’haver dirigit les publicacions periòdiques “Treballs de la Societat de Biologia” i “Annals de l’Institut de Fisiologia”, sobresurten de la seva obra Tratado de fisiología (1902), La infección (1911), La unidad funcional (1917), Los mecanismos de correlación fisiológica (1920), Les distròfies per retard (1929), Los fundamentos de la biología (1943), El sistema neurovegetativo (1946), Filosofía y biología (1954) i el tractat Fisiología humana (1962).