Arxiu d'etiquetes: presidents Generalitat

Cardona i de Gandia, Jaume de

2 Respostes

(Urgell, 1405 – Cervera, Segarra, 1 desembre 1466)

Eclesiàstic, cardenal (1461) i conseller. Bisbe de Vic (1445-59), de Girona (1459-62) i d’Urgell (1462-66), i president de la Generalitat (1443-46). Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia.

Fou referendari papal, administrador de l’abadia de Solsona (1441-66) i canonge i ardiaca de Barcelona. Predicà a Barcelona en la canonització de Vicent Ferrer (1456) i en les exèquies d’Alfons IV de Catalunya (1458).

El 1459 fou un dels ambaixadors de Joan II el Sense Fe prop del rei de França per tal d’evitar que aquest ajudés Carles de Viana. Partidari del rei durant la guerra civil, sembla que la seva actitud influí en la del seu nebot Joan Ramon Folc III, llavors comte de Prades.

El 1513 les seves despulles, amb les dels seus nebots, els vescomtes Joan Ramon Folc III i Joan Ramon Folc IV, foren sepultades al monestir de Cardona.

Cardona, Pere de -eclesiàstic, v1445/1530-

10 Respostes

(Tarragona, vers 1445 – Alcover, Alt Camp, 11 abril 1530)

Bisbe d’Urgell (1472-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-30), president de la Generalitat (1482-85) i lloctinent de Catalunya (1521-23). Era fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Ingressà a l’orde benedictí. Hi exercí càrrecs diversos, com el d’abat de la Portella i el de prior de Gualter.

En 1472 fou nomenat bisbe d’Urgell. En 1497 col·laborà activament a la defensa contra els francesos de les fronteres de la seva diòcesi. Ferran II el Catòlic el féu conseller seu i governador del Principat. En 1515 obtingué l’arquebisbat de Tarragona. En 1517 hi convocà un concili provincial.

En 1521 fou nomenat, per l’emperador Carles V, primer lloctinent del Principat de Catalunya, nomenament que havia estat sol·licitat per les autoritats catalanes, sobretot pel Consell de Cent de Barcelona.

La seva governació fou inquietada per les falconades piràtiques a la costa catalana i per la guerra contra França. En 1522 rebé a Tarragona el papa Urbà VI, que hi embarcà cap a Itàlia. Cessà en el virregnat en 1523, i fou substituït per Antonio de Zúñiga, prior santjoanista de Castella.

En 1525 rebé a Tarragona el rei Francesc I de França, que havia caigut presoner a la batalla de Pavia. En aquella ocasió hagué de pagar dels seus cabals els sous endarrerits de la tropa d’escorta, que s’havia avalotat per les mesades pendents i amenaçava de posar en llibertat el captiu.

El mateix any de la seva mort es publicà, a Barcelona, el seu Ordinarium sacramentorum.

Caçador i Claret, Jaume de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1519 – Girona, 1597)

Bisbe de Girona (1583-97). Fill de Francesc Caçador.

Fou canonge de Vic, Tortosa i Barcelona, on fou nomenat vicari general pel seu oncle el bisbe de Barcelona, Guillem, que ell ajudà en la reforma, especialment en la dels religiosos.

A Girona hagué d’enfrontar-se amb el capítol, que s’hi oposà.

Fou president de la generalitat de Catalunya (1590-93).

Besora, Josep Jeroni

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – 1665)

Humanista i bibliòfil. Doctor en teologia i canonge de la seu de Lleida. Residí a Roma i a Barcelona.

Fou diputat del seu capítol al Parlament general convocat a Barcelona (1653), però posteriorment li foren revocats els poders. Fou president de la Generalitat (1656), i protestà per la separació del Rosselló i la Cerdanya arran del Tractat dels Pirineus (1659).

Va deixar en testament 5.577 volums a la biblioteca dels Carmelites de Barcelona amb la condició que fos pública (1654). Fou amic de Pèire de Marca i de Gaspar Roig i Jalpí i mantingué correspondència amb molts erudits de l’època.

És autor de Cosas memorables, d’un episcopologi lleidatà i algunes peces oratòries en llatí.

Avi, l’ *

Deixa un comentari

Nom popular amb que era conegut el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Llussà  (1859-1933).

Amat i de Bosch, Gispert d’

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, 1646)

Frare benedictí. En 1644 era abat del monestir de Sant Pere de Galligants.

Havent estat elegit Diputat Eclesiàstic el 22 de juliol de 1644, fou, com a tal, president de la Generalitat, en moments ben difícils de la guerra de Separació. Irritat contra les arbitrarietats dels aliats francesos, protestà repetidament.

Acusat de prendre part en una conspiració, fou empresonat, amb gran escàndol, el 18 de març de 1646, per ordre del virrei francès.

Alfons d’Aragó i de Ribagorça

3 Respostes

(València, 1455 – Tarragona, 26 agost 1514)

Eclesiàstic. Fill d’Alfons VI de Ribagorça i nét del rei Joan II el Sense Fe.

Fou nomenat bisbe de Tortosa (1475-1513). President de la Generalitat (1500-03). Ocupà l’arquebisbat de Tarragona (1513-14).

Establí a Tortosa la festa de la Santa Cinta.

Escalas i Chamení, Fèlix

3 Respostes

(Palma de Mallorca, 1880 – Barcelona, 1972)

Polític i financer. De jove va col·laborar en els periòdics “La Almudaina” i “La Roqueta”. Resident a Barcelona, fou vicesecretari de la Cambra de Comerç (1905-19), secretari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1907-08); vicepresident (1922-24) i professor auxiliar de la Facultat de Dret.

El 1919 fou elegit diputat provincial en representació de la Lliga Regionalista i nomenat director del Banc Urquijo Català. Col·laborà en diverses publicacions barcelonines. Durant la República presidí la Cambra de Comerç i la Junta d’Obres del Port, fou procurador a les Corts espanyoles i president de la Generalitat (1935-36).

Després de la guerra civil exercí diversos càrrecs al Banco Urquijo i al Banco Hispanoamericano, tornà a presidir la Cambra de Comerç (1954-63) i fou procurador a Corts (1955-62).

Companys i Jover, Lluís

34 Respostes

(el Tarrós, Urgell, 21 juny 1882 – Barcelona, 15 octubre 1940)

Polític i president de la Generalitat. Estudià lleis a Barcelona i fou advocat laboralista. Amic i col·laborador de Francesc Layret i Albert Bastardas, s’inicià en el món de la política com a secretari de l’Associació Escolar Republicana alhora que militava a la Unió Republicana. En crear-se Solidaritat Catalana, en fou, al principi, partidari, però ben aviat s’hi oposà per la significació dretana d’aquest moviment.

El 1909 fou empresonat pels fets de la Setmana Tràgica. El 1910 ingressà, amb els membres de la Unió Republicana, a la Unió Federal Nacionalista Republicana i aviat encapçalà el moviment reformista, que abandonà quan aquest es declarà occidentalista quant a les formes de govern (1914-15). Milità en la Joventut Republicana de Lleida i participà en la creació del Partit Republicà Català (1917).

Fou remarcable la seva activitat com a periodista; exercí, entre altres tasques, el càrrec de redactor en cap de “La Publicidad”. L’any 1916, amb Marcel·lí Domingo, creà el diari “La Lucha”. Aquest mateix any fou elegit regidor de Barcelona i s’ocupà de la defensa dels sindicalistes, cosa que li valgué uns quants empresonaments.

companys3

Era al presidi de Maó, amb Salvador Seguí i d’altres (confinat per Martínez Anido), quan, per raó d’ésser elegit per al congrés (desembre 1920), fou posat en llibertat. Aquest any col·laborà a la creació de la Unió de Rabassaires, que constituí l’eix de la política agrària catalana dels anys següents, i en dirigí l’òrgan de premsa, “La Terra”.

Durant la dictadura, participà en diferents comitès d’oposició a Primo de Rivera, i el govern Berenguer l’empresonà (octubre 1930). L’any 1931 participà activament en representació del Partit Republicà Català en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (12 abril 1931), el 14 d’abril ocupà l’ajuntament i proclamà la República a Catalunya.

Por ordre de Macià, exercí interinament el càrrec de governador civil (abril-maig 1931). Diputat a les corts constituents (1931), participà en les discussions de l’Estatut i, aprovat aquest, fou president del Parlament de Catalunya (1932) fins que Azaña el nomenà ministre de marina (juny-setembre 1933). La seva activitat política no li impedí de dedicar-se a la premsa, en la qual col·laborà activament, i àdhuc dirigí una temporada “La Humanitat”.

companys2

A la mort de Francesc Macià ocupà el càrrec de president de la Generalitat (gener 1934) i formà un govern de concentració (amb Estat Català, Acció Catalana, el grup de “L’Opinió”, l’USC), característica fonamental del seu ideari polític. Defensà la llei de contractes de conreu, que satisfeia algunes peticions de la Unió de Rabassaires, l’oposició a la qual per part dels sectors dretans de Catalunya portà als fets del 6 d’octubre de 1934.

Davant l’alternativa d’haver de col·laborar amb el govern de Madrid, cada cop més de dretes, proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. L’exèrcit intervingué i fou suspès parcialment l’Estatut, mentre Companys, processat i condemnat a 30 anys, era empresonat al presidi de Puerto de Santa Maria.

Gràcies a la victòria del Front Popular (febrer 1936) fou alliberat i, elegit diputat, tornà a ocupar la presidència de la Generalitat, i l’Estatut entrà de nou en vigor. En esclatar la guerra civil, lluità per aconseguir un govern d’unitat popular, que presidí Josep Tarradellas, oferint algunes conselleries a cenetistes i comunistes, per tal de trobar un nou equilibri de forces polítiques conforme a la situació revolucionària creada.

Exiliat a França el 1939, fou detingut per la Gestapo el 13 d’agost de 1940, i extradit i lliurat al govern franquista. Després d’un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat al castell de Montjuïc.

Claris i Casademunt, Pau

20 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1586 – 27 febrer 1641)

Polític i eclesiàstic. Pertanyent a una noble família originària de Berga, cursà estudis de dret i després seguí la carrera eclesiàstica. El 1612 fou nomenat canonge de la seu d’Urgell, que era aleshores un focus d’oposició a la política eclesiàstica del govern d’Olivares, el qual pretenia imposar el delme sobre els béns eclesiàstics.

Claris excel·lí aviat per la seva ferma actitud en defensa dels privilegis del seu país. A les Corts del 1626 intervingué com a síndic del capítol d’Urgell, que també representà en els consells provincials i a Barcelona, on residí molt de temps. El 1632 entrà a formar part de la llista de diputats.

El 1636 prengué part en l’organització de l’oposició al bisbe Pau Duran, decidit reialista, que havia estat promogut al bisbat el 1634. El 1638 fou elegit diputat del braç eclesiàstic, càrrec que portava annex el de president de la Generalitat.

L’allotjament de les tropes dels terços al Principat, a causa de la guerra amb França, havia creat un clima molt tens que feia preveure enfrontaments. Pel març de 1640, complint ordres reials, el virrei manà empresonar al diputat militar Francesc Tamarit i sotmeté Claris a un procés, del qual fou absolt per falta de proves. Pel juny de 1640, en esclatar obertament la revolta (el Corpus de Sang), i s’inicià la guerra dels Segadors. Claris i els altres membres de la Generalitat trencaren definitivament amb el govern d’Olivares.

Davant la intervenció del govern central -un exèrcit de 25.000 homes que comandava el marquès de Los Vélez-, els representants catalans gestionaren l’ajut militar francès, que se signà a Barcelona el 20 d’octubre. Amb l’avanç de les tropes castellanes, que ocuparen Tortosa i Tarragona, Claris aconseguí d’enfortir els llaços amb França.

El 18 de gener de 1641, Catalunya es convertia en República sota la tutela militar francesa; el 23 de gener, Lluís XIII fou reconegut com a rei, i fou nomenada una junta de guerra amb participació de militars francesos; el 26 de gener, el marquès de Los Vélez fou derrotat a Montjuïc. La intensa activitat desplegada degué afectar la seva salut, ja que emmalaltí i morí al cap de poc temps.

Fou germà seu Francesc Claris i Casademunt  (Barcelona, segle XVI – segle XVII)  Prohom. El 1638 fou elegit Conseller Segon de Barcelona. Col·laborà a l’actitud política del seu germà, que el mateix any era elegit Diputat Eclesiàstic de la Generalitat.