Partit Republicà Català

(Barcelona, 21 abril 1917 – Catalunya, març 1931)

(PRC) Grup polític. Creat per la fusió, bàsicament, del Bloc Republicà Autonomista i la Joventut Republicana de Lleida. També s’hi integraren la majoria de les entitats de la UFNR, antics membres del Partit Reformista i el nucli federal empordanès d’August Pi i Sunyer. L’advocat Ramon Noguer i Comet n’esdevingué el secretari general.

L’acceptació del programa federal de Pi i Margall de 1894, el laïcisme i un reformisme social poc o molt esquerrà en foren postulats doctrinals.

Molt actiu fins al 1920, tendí a cercar connexions amb l’obrerisme català bo i mantenint un ideari catalanista.

Obtingué representació parlamentaria el 1918, formant part de la Coalició d’Esquerres i els seus diputats destacaren en la discussió del projecte d’estatut d’autonomia de 1918.

El radicalisme del grup va provocar la primera ruptura al final del 1919, arran de la proposta d’afiliar el partit a la III Internacional, que provocà l’allunyament de destacats militants.

Pero la davallada del partit es va produir a conseqüència de la repressió desfermada a Catalunya a la dècada dels anys 1920, que comportà l’escapçament de la direcció amb la deportació de Lluís Companys a Maó i l’assassinat de Francesc Layret en mans del pistolerisme.

El 1930 Companys conduí el partit cap al grup de “L’Opinió”, mentre que M. Domingo optà per integrar-se en el Partit Republicà Radical Socialista.

El 1931 s’uní a la conferència d’esquerres que va constituir l’Esquerra Republicana de Catalunya.