Arxiu d'etiquetes: guerra Segadors

Banyuls i d’Orís, Tomàs de

(Nyer, Conflent, 1619 – Barcelona, 5 maig 1659)

Militar. Senyor de la baronia de Nyer i de Montferrer. Hereu i nét de Tomàs de Banyuls i de Llupià.

Lluità contra els castellans en la guerra dels Segadors (1640), i el 1643 fou nomenat pels francesos governador del Rosselló i la Cerdanya.

Tanmateix, el caràcter de la dominació francesa el portà a dirigir una insurrecció fracassada (1653) i hagué de refugiar-se al Principat.

Aux i Borrellas, Manuel d’

(Perpinyà, segle XVII – Nils, Rosselló, 25 juny 1665)

Militar. Comandà les forces rosselloneses durant la guerra dels Segadors i participà decisivament en la batalla de Montjuïc (1641). Aquell mateix any expulsà les tropes espanyoles del Rosselló, obtingué el grau de mariscal de camp i l’any següent el títol de cavaller.

El 1655, al servei de França, prengué Solsona, però més tard l’hagué d’evacuar, així com també Olot (1657). El 1660 fou nomenat cònsol de Perpinyà.

Xammar, Francesc

(Barcelona, segle XVII)

Polític. Pertanyia a la categoria aristocràtica dels donzells. Era membre del Consell de Cent. El representà en nombrosos actes i delegacions de la vida política municipal.

Resultà elegit conseller tercer de Barcelona el 1632. Particularment intensa fou la seva intervenció en els debats sobre l’impost dels quints (1634-35). El 1637 fou conseller segon de la ciutat. També fou elegit cònsol de Llotja. Participà també molt a les converses i peticions per a la repressió del contraban (1639).

El 1640, durant la detenció del diputat militar Tamarit, en protestà en nom del Consell davant el virrei comte de Santa Coloma. Secundà les autoritats catalanes durant la guerra dels Segadors. Continuà exercint missions de representació.

Fou delegat de la ciutat per donar la benvinguda, a l’Hospitalet, al virrei francès La Mothe (1642), i per visitar a bord d’una galera el duc de Breze (1643).

Toledo-Osorio y de Mendoza, García Álvarez de

(Barcelona, segle XVI – Madrid ?, 1649)

Marí i polític. Intervingué diversos cops en les qüestions suscitades a la cort de Madrid pels esdeveniments de Catalunya, a favor dels catalans, fet pel qual fou molt ben rebut quan visità Barcelona (1635).

En aquesta època sol·licità el càrrec de lloctinent de Catalunya, que no li fou concedit. Més tard intervingué en la recuperació de Salses (1639-40), de mans dels francesos.

En esclatar la Guerra dels Segadors es trobava amb les seves naus als Alfacs; des d’allí procurà d’ajudar la causa de Felip IV; bloquejà Barcelona per mar i impedí amb reforços que Tarragona caigués en mans de les forces catalano-franceses que l’assetjaven.

Tot i els seus èxits, fou acusat pel comte duc d’Olivares de negligència per no haver destruït la flota francesa i fou empresonat. Alliberat en caure en desgràcia Olivares (1643), fou rehabilitat i dirigí les operacions marítimes de la resta de la guerra.

guerra dels Segadors

Segadors, Guerra dels

(Catalunya, 1640 – 1652)

(o de Separació) Aixecament secessionista contra la monarquia espanyola. El conflicte es desencadenà a partir d’una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) i el centralisme monàrquic.

Els Reis Catòlics havien realitzat a la Península una unió estrictament dinàstica i personal. Al Principat les institucions tenien encara un força real enfront dels possibles intents d’intromissió de la monarquia espanyola; disposaven d’una clara independència en la gestió de la seva política econòmica i també eren capaces, per la tradició pactista i parlamentària (que sempre havia presidit les relacions entre la monarquia catalana i les forces político-econòmiques del Principat), de defensar-la de les pressions fiscals reials.

Amb l’entronització de la monarquia austríaca, els regnes hispànics es veieren amenaçats amb el pes de les guerres que la dinastia sostenia a Europa. Castella, on s’havia imposat l’autoritarisme monàrquic, finançava la major part de les despeses sobretot amb la plata que li proporcionava el monopoli del comerç amb les Índies. Però durant les primeres dècades del segle XVII el comerç indià havia disminuït sensiblement.

El primer ministre de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, proposà aleshores una política centralista que trenqués l’estatus institucional establert pels Reis Catòlics, encaminada a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució que Castella, tant en homes com en diners, a la política internacional dels Àustries.

A les Corts Catalanes del 1626, Felip IV sol·licità dels estaments de Catalunya, seguint el programa polític d’Olivares, el quint (la cinquena part de les rendes dels municipis catalans, i sobretot de Barcelona), la unió d’armes (el gran projecte d’Olivares, que suposava la participació catalana en la formació d’un exèrcit reial únic i permanent) i l’escusado (prestació eclesiàstica recentment concedida pel papa al rei). El monarca no aconseguí posar-se d’acord amb les autoritats catalanes.

Les Corts no es tornaren a reunir fins al 1632, i per segona vegada van constituir un fracàs per al rei. L’any 1635, però, marcà un període nou en aquests anys, preludi de la revolta, perquè França va declarar la guerra a Espanya i a l’Imperi; Olivares, volent assegurar la contribució catalana a la guerra, va decidir de conduir-la per la frontera catalana i, amb l’entrada de l’exèrcit reial a Catalunya per combatre els francesos, van empitjorar les relacions oficials catalanes amb el rei.

Fou imposada també la contribució directa del personal català a la campanya, i el rei publicà (estiu del 1637) la pragmàtica Princeps Namque, que imposava la mobilització de la noblesa catalana amb els seus vassalls. La Generalitat i el Consell de Cent manifestaren al rei la il·legalitat (segons les Constitucions) d’aquella mobilització.

L’atac espanyol contra França per Catalunya (1637) fou infructuós i calgué augmentar el nombre de tropes reials dins el Principat. La població rural suportava malament i amb constants protestes l’establiment i l’allotjament de l’exèrcit reial al país, el pagament d’impostos especials per sufragar les despeses de guerra, i els freqüents intents de reclutament entre la població pagesa, i ben aviat havien de coincidir tibantor oficial i catalana i malestar popular.

Pel juny de 1639 començà la invasió francesa del Rosselló, i el mariscal francès Condé no trobà a penes resistència i ocupà Òpol i Salses.

Mentre es desenvolupava la guerra amb França a la frontera rossellonesa, tenia lloc (amb les eleccions de diputats de la Generalitat, 1638) l’entrada al govern del Principat de la petita noblesa (el canonge de la Seu d’Urgell, Pau Clarís, ja conegut per la seva lluita contra el col·laboracionisme centralista dels bisbes, esdevingué president de la Generalitat, i Francesc de Tamarit diputat pel braç militar), classe social arruïnada, d’economia feble, i per tant descontenta i susceptible de convertir-se en factor dissident i de trencar l’estabilitat social i política vigent (classe que sovint ha estat comparada amb la gentry anglesa, el principal estament social de la revolució de Cromwell).

L’actitud rebel de la petita noblesa, que contrastava amb la de la gran aristocràcia col·laboracionista de la monarquia (entre la qual cal comptar el virrei, comte de Santa Coloma) i també amb la de la burgesia que temia arribar a posicions extremes, havia de tenir una gran importància en el desenvolupament dels fets posteriors.

Malgrat l’èxit de la campanya del Rosselló el gener de 1640, amb la recuperació de Salses, l’exèrcit reial, amb l’argument del perill d’un nou atac francès, restà al país. A causa de la seva permanència van començar-se a produir greus incidents en diferents llocs del Principat, com a Sant Esteve de Palautordera i a Santa Coloma de Farners. Els tercios es veieren expulsats i perseguits per grups de pagesos revoltats.

El 22 de maig de 1640 aquests entraren a Barcelona, amenaçaren el virrei i posaren en llibertat el diputat militar de la Generalitat Tamarit, que havia estat detingut pel virrei acusat d’afavorir les dificultats que presentaven les poblacions d’allotjar l’exèrcit. Uns dies més tard (7 juny 1640) entraren a Barcelona grups de segadors, com succeïa cada any els primers dies de juny, per tal de llogar-se per a les feines de sega del blat dels camps del pla de Barcelona, i un accident anecdòtic bastà per originar un seriós motí (jornada del Corpus de Sang).

Els segadors, ben aviat secundats per les capes populars de la ciutat, perseguiren els funcionaris reials, saquejaren i incendiaren les seves cases i mataren el virrei, comte de Santa Coloma. L’alçament va adquirir un caràcter d’autèntica revolta social al camp.

La majoria dels pagesos catalans eren antics remences lligats a la terra per un sistema jurídic de parceria i, si bé la noblesa i el clericat no tenien els efectius anteriors a la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), el pes senyorial sobre aquests pagesos no havia desaparegut del tot.

Els pagesos, doncs, després de la jornada del Corpus atacaren durament les propietats de l’alta aristocràcia senyorial que, en general, era la classe social que detenia els càrrecs polítics de l’administració central (virregnat, audiència, etc). L’assassinat del comte de Santa Coloma deixà tota l’autoritat del país a mans de la Generalitat i del seu president Pau Clarís, el qual, típic representant de la petita noblesa, encapçalà l’aixecament polític, presidint els primers contactes amb França i la definitiva aliança franco-catalana, a la qual se sumà la burgesia urbana, cansada de la pressió fiscal de la monarquia. Independentment de la revolta pagesa, els organismes oficials catalans ja s’havien sentit prou ofesos pel govern per iniciar l’alçament polític.

Des d’un bon començament l’enllaç de la Generalitat amb França s’establí a través de la petita noblesa pirinenca. Els catalans demanaren ajuda militar als francesos contra la política d’ocupació de les tropes reials espanyoles, després de la mort del virrei i de l’alçament del país. El cop d’estat antirevolucionari i centralista de Tortosa (setembre 1640) tingué un paper important en la decisió de la política d’aproximació a França per part de la Generalitat.

Richelieu prometé a Catalunya el dret de constituir-se en República lliure sota la protecció francesa. Però França, que accedí a l’aliança amb Catalunya per afavorir les seves pròpies ambicions polítiques (annexió del Rosselló), a l’hora de concretar l’ajuda militar obligà en la pràctica Pau Clarís (gener 1641) a renunciar a la República independent i a proclamar l’obediència a Lluís XIII de França.

Durant la guerra les tropes franceses també provocaren problemes greus entre la població civil catalana a causa del pes feixuc dels allotjaments, que requeien generalment sobre la població pagesa. França, a través de la seva administració política al Principat (virreis, mariscals, Consell de Guerra, visitadors, etc), imposà els allotjaments, les contribucions de guerra i les lleves amb una política dura, marginant els organismes polítics autòctons

Durant la guerra l’exèrcit de Felip IV va dominar les ciutats de Tortosa, Tarragona i Lleida, mentre que l’exèrcit francès procurava assegurar-se el Rosselló. La guerra de la Fronda va debilitar la situació militar francesa a Catalunya; així, França, al començament del 1651, perdé la majoria de les seves posicions.

Amb la capitulació de Barcelona davant Felip IV (1652) acabà la guerra de Secessió, i Catalunya conservà el règim constitucional i les institucions, però el conflicte no fou resolt totalment fins al tractat dels Pirineus (1659) amb la incorporació a França del comtat del Rosselló.

Santa Coloma de Farners, incidents de

(Santa Coloma de Farners, Selva, abril 1640)

Revolta popular durant la Guerra dels Segadors.

L’algutzir reial Monredon havia ordenat que s’hi allotgés el terç de Lleonard Moles, la qual cosa provocà aldarulls per part de la població.

Monredon ordenà incendiar les cases dels qui es negaren a l’allotjament, i això provocà que els veïns, en represàlia, incendiessin aquella on s’havia refugiat ell mateix.

En represàlia de la mort de l’algutzir, el virrei féu incendiar la vila, com abans ja havia fet amb l’església de Riudarenes.

Rocabertí, Josep de

(Catalunya, segle XVII)

Noble i militar.

Destacà a la guerra contra França al Rosselló. Tenia el grau de mestre de camp. Al front d’un terç de 1.000 homes marxà, el 1639, a reforçar el setge de Salses, finit amb l’expugnació de la vila i el famós castell.

Fou nomenat governador del fort de Montjuïc. El 19 de gener de 1641, dos dies abans de la batalla de Montjuïc, desertà i es passà a l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, que seria derrotat a l’esmentada batalla.

Des d’aleshores seguí la causa de Felip IV a la guerra dels Segadors. La Generalitat oferí 1.000 lliures per la seva captura i 500 per la seva mort, com a enemic de la pàtria. També fou condemnat a inhabilitació de càrrecs, si bé en rebel·lia perquè mai no fou capturat.

Era cavaller de l’orde d’Alcántara. Finida la guerra seria batlle general del Principat.

Navel i d’Erill, Josep de

(Barcelona, segle XVII – després 1680)

Polític. Ciutadà honrat de Barcelona. Fill de Jeroni Navel i de Cardona.

El 1640 era capità d’una companyia que lluità contra les tropes de Felip IV, en iniciar-se la Guerra dels Segadors.

Membre del Consell de Cent, participà en l’ambaixada barcelonina davant el rei de França (1642), el duc de Breze (1644) i la reina d’Espanya (1644), i mestre de camp de les forces barcelonines.

El 1649 Pèire de Marca el féu empresonar en la repressió general contra els suposats desafectes a França.

Entre el 1653 i el 1655 actuà d’enllaç entre Joan d’Àustria i el Consell de Cent, i més tard fou conseller en cap (1661 i 1676).

Acudí amb tropes a socórrer Girona, assetjada (1675) per les forces de Lluís XIV.

Mostarós, Francesc

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 8 juny 1652)

Militar. Fou una figura destacada de la guerra dels Segadors.

El 1646 era capità del terç que reforça el front francès davant de Lleida, on resultà ferit durant la gran batalla. Ascendí al grau de mestre de camp. Sobresortí a la reconquesta de Tortosa (1648), i el 1651 era a Santa Coloma de Queralt.

A la darreria de la guerra guarní Barcelona durant el gran setge final, on també destacà. Com a governador del castell de Montjuïc dugué el major pes de la resistència.

Essent ja molt crítica la situació, dirigí un contraatac nocturn per reconquerir el fort de Sant Ferriol (13 maig 1652), acció en la qual resultà malferit i no pogué refer-se. Li foren prodigats grans honors fúnebres.

Morell, Pere

(Barcelona ?, segle XVII)

Polític. Era canonge de la catedral de Barcelona.

Se significà com un dels més destacats partidaris de les autoritats franceses, durant la guerra dels Segadors. Amb Josep Fontanella i Josep d’Ardena, formà la facció enemiga de Josep Margarit.

Fou confident del lloctinent La Mothe-Houdancourt (1642-44) i dels seus successors.

Amenaçat de mort pels contraris al partit francès, el govern de París el cridà per sostreure’l als atacs (1647) i el cobrí d’obsequis.