(Catalunya, 26 juliol 1909 – 1 agost 1909)

Revolta popular. Nom amb que són coneguts els fets que tingueren lloc a Barcelona i altres comarques catalanes.

Si bé la revolta començà per un motiu concret (la mobilització de reservistes), cal cercar els antecedents pròxims en els diferents moviments polítics que afavoriren la insurrecció, i encara més en la pròpia responsabilitat de l’estat, concretada en una administració preocupada pels interessos econòmics i socials de les classes més altes. Aquells moviments foren fonamentalment el lerrouxisme, l’anarquisme, el catalanisme i fins i tot el carlisme.

L’espurna determinant de la revolta fou la publicació a la “Gaceta de Madrid” el dia 11 de juliol d’un decret pel qual eren cridats a files tots els soldats de la reserva activa. Aquest determini representava un darrer intent de resoldre la situació originada pel desastre del Gurugú.

La campanya militar del Marroc es desencadenà amb motiu d’una operació de policia militar contra una partida d’indígenes que havien atacat i mort tres obrers d’un grup que treballava a la línia del ferrocarril de les mines del Rif. Després d’aquest esdeveniment el govern Maura es veié obligat a enviar a la zona d’operacions un fort contingent de tropes. L’error de base fou la mobilització, quan era més lògic enviar a la lluita les tropes que el ministre de la Guerra, general Fernando Primo de Rivera, havia organitzat i entrenat convenientment temps abans.

L’expedició de reservistes representà dos errors paral·lels: un de signe polític, és a dir, el derivat d’enviar homes casats i amb fills, molts d’ells ben adoctrinats en idees avançades, i pertanyents tots ells a les classes més populars del país. L’altre error fou estratègic, per l’oblit que significava deixar en aquella hora difícil una regió tan convulsionada com Catalunya sense la suficient guarnició de tropes.

Així que començà l’embarcament de soldats cap a la plaça espanyola de Melilla, al mateix port de Barcelona els ciutadans es manifestaren en senyal de protesta, manifestacions que es repetiren tots els dies que va continuar l’expedició de tropes. Els sentiments contra la guerra aviat es convertiren en crits contra el poder i la monarquia, i sortiren a flor de pell els ressentiments amagats enfront d’una burgesia perseguidora del lucre a expenses del poble. Un últim factor que atià l’estat d’ànim de la població fou el record del desastre colonial amb l’encara fresca visió d’un exèrcit derrotat i sense fe.

Alhora que la gent es manifestava al port de Barcelona, diversos mítings es produïren a la ciutat organitzats pels nacionalistes republicans, i també pels lerrouxistes. A més, en aquest curt període es reuní el segon congrés de la Federació Socialista de Catalunya per intentar sensibilitzar el proletariat de cara a una acció de conjunt, i amb la finalitat d’anar a la vaga general de protesta.

Paradoxalment, a la resta de l’estat dominava una total apatia, malgrat haver estat notificada la vaga als sindicats del País Valencià, Madrid i País Basc; en canvi, a Catalunya, al costat de Barcelona ben aviat s’hi afegiren altres localitats com ara Manresa, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, Vilanova, Sitges i la majoria de ciutats importants.

El 26 de juliol fou el primer dia de vaga, amb l’única resistència dels transports urbans. Davant el caire que prenien les coses, el mateix dilluns es reuní al govern civil la Junta d’Autoritats, havent estat declarat l’estat de guerra per imposició personal del capità general Santiago Manescau i del president de l’Audiència, Abril; el governador civil, Osorio y Gallardo, dimití del càrrec per incompatibilitat de criteris.

El dia 27, dimarts, començà amb unes hores de calma, però tot seguit es reproduïren incidents, foren aixecades barricades i restaren interrompudes totes les comunicacions ferroviàries, telegràfiques i telefòniques; així mateix començaren els incendis i saqueigs, alhora que els xocs amb la guàrdia civil i la policia provocaren els primers ferits.

Aquests esdeveniments es produïren enmig d’una situació emfàticament inversemblant; d’una banda els contingents de l’exèrcit assistien passivament als fets, com posseïts pels crits que d’arreu els victorejaven; de l’altra, les reunions del ple de l’ajuntament, i la reunió dels diputats i senadors del Principat que havia convocat Solidaritat Catalana, no foren prou amatents a donar una resposta ràpida. Finalment, la Comissió de vaga va quedar desbordada pels fets, i perdé la direcció del moviment.

El dia 28, dimecres, es desvetllà després d’una nit tràgica en la qual foren incendiats una trentena d’edificis religiosos. Encara se cercava, malgrat el signe de la destrucció, quelcom que pogués endegar d’alguna manera el moviment revolucionari, però ningú no volia acceptar aquesta responsabilitat.

El dijous, dia 29, aparegueren els primers símptomes de la retirada, i també les primeres tropes foranes i nous reforços de la guàrdia civil. El moviment havia estat vençut. El dia 30, divendres, encara es lluitava a les darreres barricades, però arribat el dissabte, tot retornà a la normalitat.

El balanç de la setmana fou realment tràgic: més de cent morts i tres-cents ferits. La repressió no es féu esperar: el govern començà la recerca de responsabilitats polítiques, hi hagué més de cinc-cents detinguts, i Ferrer i Guàrdia fou afusellat. La repressió provocà moltes protestes al país i a l’estranger, i Maura hagué de dimitir.