(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)

Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.

Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.

Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (mai/1462).

Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.

El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonza Enríquez, germanastra de la reina Joana.

Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre J. de Sarriera i B. d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.

La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.

Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard d’Alagó i d’Arborea a Sardenya.

El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.