(Inca, Mallorca, segle XV – Nàpols, Itàlia, vers 1460)
Jurista, diplomàtic i funcionari reial. Fou ambaixador d’Alfons IV de Catalunya al ducat de Milà i a la República de Siena.
Després de la conquesta de Nàpols (1442), en fou nomenat regent. Fou un dels caps de la facció oligàrquica de Palma de Mallorca.
De formació lul·liana, escriví el tractat De temporibus, en el qual lloava Ramon Llull.
Fou el pare de Tomàs de Malferit.
(Aragó, segle XIV)
Noble i conseller d’Alfons III de Catalunya. Caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió (1332).
Rei aquest (Pere III el Cerimoniós), li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III de Mallorca (1336).
Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc (1347). Del 1351 al 1360 fou procurador general de València.
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Cavaller. Potser nebot de l’amirall Roger de Lloria o possiblement nét. Fill de Margarida de Lloria i de Nicolau de Janvilla, que potser prengué el cognom matern per qüestions d’heretatge.
Fou conseller i diplomàtic de prestigi. El 1338 fou enviat a Catalunya per demanar l’enviament d’auxilis a Sicília. Idèntica missió havia de realitzar el 1349, però caigué malalt i fou substituït per Bonanat Jafer.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – 1299)
Cavaller. Fou criat i educat a la cort de l’infant Pere i Constança de Sicília, juntament amb els seus germans, Manfred i Margarida, i amb Roger de Lloria, tots els quals havien vingut amb la reina.
Anà a Tunis com a ambaixador i poc després hi tornà (1278) com a almirall de l’estol català en defensa dels interessos d’Abú-Isac contra Al-Uatic. Fou procurador reial a València, i intervingué en l’aixecament dels sicilians contra els angevins (1282). Acompanyà Pere II el Gran al desafiament de Bordeus.
Alfons II el Franc (1285) li concedí nous càrrecs i prebendes, i, com a ambaixador per la qüestió del tractat d’Oleron, acudí (1287) davant el rei d’Anglaterra. Perdé els béns i càrrecs quan es decidí a oposar-se a la política de Jaume II el Just a Sicília. Morí en una batalla naval contra Jaume II.
Foren germans seus, Manfred i Margarida Llança.
(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)
Cavaller. Fou ambaixador i gran col·laborador de Ramon II de Cardona a les guerres d’Itàlia. Aquell el nomenà governador de Brescia el 1513.
L’any següent hi mantingué l’ordre malgrat l’agitació de la població quan es produí la proximitat de l’exèrcit venecià.
(Perpinyà, segle XIV – segle XV)
Ciutadà. El 1396 fou membre de l’ambaixada que anà a Sicília per sol·licitar la vinguda immediata a Catalunya del rei Martí I l’Humà, després de la mort de Joan I el Caçador.
Com a síndic de Perpinyà, tingué una actuació destacada al parlament català de l’Interregne (1412). Fou un dels sis parlamentaris elegits per auxiliar el governador de Catalunya a prendre mesures de defensa per a Tortosa, ciutat on era reunit el parlament.
També resultà elegit entre els vint-i-quatre components de la junta executiva de l’assemblea. Fou designat per a la comissió que havia d’assistir a la proclamació de la sentència de Casp en representació del parlament català.
Berenguer de Gallac (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Serví Jaume I el Conqueridor a la campanya per la conquesta de València (1238) i a d’altres més al sud. Fou recompensat amb una casa a la capital i 8 jovades de terra de conreu a la Vall d’Albaida.
Bernat de Gallac (Catalunya, segle XV) Cavaller. Procurador de la reina Violant de Bar durant l’interregne (1410-12). Més tard (1419-22) fou el tutor del fill de Margarida de Prades, Joan Jeroni de Vilaragut, i del cavaller valencià Joan de Vilaragut. El 1425 era a Castella per recaptar-hi unes cobrances a nom de la reina Maria de Castella.
Joan Gallac (Catalunya, segle XV) Vice-conseller de Joan II el Sense Fe. El 1459 fou ambaixador seu al concili de Màntua.
(Madrid, 28 febrer 1903 – 30 juny 1959)
Escriptor i diplomàtic. Quart comte de Foixà i marquès d’Armendáriz. Nét d’Enric de Foixà i de Bassols. Fou succeït per la seva filla:
Neus de Foixà i Larrañaga (Catalunya, segle XX) Cinquena comtessa de Foixà.
(Barcelona, 1876 – Madrid, 1965)
Diplomàtic i segon marquès de Rialb.
Era delegat d’Espanya a la V Conferència de Dret Internacional de l’Haia, que el 1936 fou delegat del general Franco per al bescanvi de presoners de la guerra civil.
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
Dades dels Països Catalans 