(Girona, segle XVII – Leucata, Llenguadoc, 1637)
Mercader. Era clavari del banc municipal. Figurà com a alferes a la companyia de la ciutat mobilitzada per participar a la campanya del Rosselló.
Durant el setge de Leucata (1637) salvà la bandera de la ciutat de caure en mans enemigues. Morí en aquella acció de guerra.
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
(Perpinyà, segle XIII – Tunis ?, Tunísia, vers 1307)
Comerciant. Es distingí per la seva fidelitat a la corona catalana durant l’ocupació francesa (1285), Alfons II de Catalunya el nomenà cònsol a Tunis (1291-94).
Posteriorment realitzà operacions comercials per a Jaume II de Catalunya, i el 1300 novament fou cònsol a Tunis. La seva intervenció suavitzà sovint les relacions entre els catalans i els musulmans.
Eren fills d’Antoni Pau Duran.
Francesc de Duran i Móra (Catalunya, segle XVIII) Notari. Pare d’Antoni Duran i Quatrecases (Catalunya, segle XVIII – segle XIX), també notari.
Vicenç de Duran i Móra (Barcelona, segle XVIII) Adroguer. Pare de Josep de Duran i Sala.
Josep de Duran i Móra (Catalunya, segle XVII – 1735) Cavaller. Obtingué el privilegi de cavaller del Principat de Catalunya. Fou el pare de Jaume de Duran i Pujades i de:
Eren fills de Domènec de Duran i de Muxika.
Antoni de Duran i de Bastero (Barcelona, segle XVIII) Comerciant. Matriculat a la Junta de Comerç de Barcelona, que es retirà (1781) per dedicar-se a les seves propietats de Ponts, de la ribera del Sió i de Barcelona (la torre gran d’en Duran, a Pedralbes).
Domènec de Duran i de Bastero (Barcelona, segle XVIII) Doctor en cànons i prevere.
Lluís de Duran i de Bastero (Barcelona, vers 1740 – després 1815) Canonge de la seu de Barcelona. Autor d’una Vida de san Olegario (1815).
Antoni Pau Duran (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Adroguer. El personatge més reculat de la família del qual hom té notícies. Pare de Francesc, Vicenç i Josep de Duran i Móra.
Baltasar Duran (Barcelona, 1716 – Girona, 1793) Jesuïta. Ensenyà filosofia. Fou exiliat a Itàlia arran de l’expulsió decretada per Carles III de Borbó. Escriví una Relación de les festes celebrades a Vic en ser proclamat rei Ferran VI de Borbó.
Eudald Duran (Ripoll, Ripollès, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Compositor. Fou organista de l’església parroquial de Camprodon. Se’n conserven una missa per a dues veus i violins i dos credos polifònics.
Francesc Duran (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Notari. Exercí a Barcelona en 1695-1718. Membre del Consell de Cent, es negà a comunicar-ne les deliberacions al lloctinent filipista Francisco de Velasco, i fou empresonat. Amb el govern del rei-arxiduc Carles III recuperà el càrrec. Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou partidari de continuar la lluita contra l’exèrcit borbònic.
Josep Duran (Catalunya, segle XVII) Terratinent. El 1686 figura matriculat com a ciutadà honrat de Barcelona, tot mantenint, però, una especial atenció al millorament dels conreus i regatge de les seves possessions rurals i a la promoció del canal d’Urgell.
(Prato, Itàlia, 1335 – 1410)
Mercader. L’any 1393 creà la delegació de la seva companyia a Barcelona, nascuda com a filial de la de Gènova i independitzada des del 1396, amb les filials de València (1393) i de Mallorca (1394).
La filial de València es dedicà a la compra de llana al Maestrat, Aragó i Castella, de grana, arròs, fruita seca, etc, i la de Mallorca, a la compra de llana menorquina, sal d’Eivissa, productes barbarescs dels que arribaven a Mallorca, etc. Barcelona era el centre financer.
(Manresa, Bages, 4 juliol 1810 – Barcelona, 6 desembre 1886)
Òptic. Propietari d’un establiment d’òptica i d’aparells científics a Barcelona.
El 1878 importà els primers telèfons dels Països Catalans i els instal·là a l’Escola Industrial de Barcelona; el mateix any ja fabricà aparells propis.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Mercader. Pertanyia al Consell de Cent. Fou membre del govern provisional català al període 1713-14.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Barcelona, segle XIII)
Mercader. Un dels més coneguts del seu temps. Com la major part dels mercaders de l’època era també navegant expert.
Devers el 1262 havia anat almenys dues vegades al port marroquí de Salé, al costat de Rabat, ben enllà de l’estret de Gibraltar.
Dades dels Països Catalans 