Arxiu d'etiquetes: Castella (morts a)

Aragó i de Borja, Ferran d’

2 Respostes

(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)

Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.

Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).

Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.

Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.

Andreu, Rafael

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – Valladolid, Castella, 1819)

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1796, treballà amb els indis de Paposo (Xile). Nomenat bisbe auxiliar de diverses diòcesi, el bisbe de Santiago es negà a consagrar-lo. Aconseguí d’ésser-ho a Buenos Aires.

Retornat d’un viatge a la península ibèrica s’identificà amb els patriotes de la junta de Córdoba; a causa de les seves idees, els nacionalistes xilens li feren ocupar la seu de Santiago (1813).

Anà a Londres (1817), des d’on tornà a la península. Ferran VII de Borbó el confinà a Galícia i a Valladolid, on morí.

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Frederic de Luna

12 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1400 – Urueña, Castella, 29 maig 1438)

Infant d’Aragó. Fill natural de Martí I de Sicília i de Tàrsia Rizzari. El 1409 fou legitimat per Martí I l’Humà per proveir la successió de Sicília si Martí el Jove no tenia successió legítima. A la mort d’aquest darrer, rebé en herència el comtat de Luna.

Fou un dels pretendents a la corona catalano-aragonesa durant l’interregne creat per la mort de Martí I l’Humà (1410), però fracassà malgrat el suport del seu tutor, Pere Torrelles, i del germà d’aquest, Ramon Torrelles, que defensà la seva candidatura a les Corts del 1411. Després de l’elecció de Ferran d’Antequera, el reconegué com a rei legítim i rebé la seva tutoria.

El 1430 passà a Castella, i Joan II li féu donació d’algunes viles castellanes, però el seu caràcter turbulent el portà a participar en una conspiració i Joan II l’empresonà al castell d’Urueña (1434), on morí.

Estaper, Pere

Deixa un comentari

(Girona, segle XVII – Valladolid, Castella, segle XVII)

Framenor. Excel·lí com a predicador. Li foren publicats alguns sermons. Deixà inèdits d’altres escrits.

Fou dues vegades provincial de Catalunya i també qualificador del Sant Ofici.

Elionor d’Aragó i de Sicília

7 Respostes

(Santa Maria del Puig, Horta, 20 febrer 1358 – Cuéllar, Castella, 13 agost 1382)

Reina de Castella (1379-82). Filla de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília.

Esposa de Joan I de Castella i mare d’Enric III de Castella i de Ferran I d’Antequera. A aquest darrer llegà els drets successoris a la corona d’Aragó, que es feren valer en el Compromís de Casp (1412).

Copons -varis/es bio-

Deixa un comentari

Andreu Copons  (Catalunya, segle XIV)  Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

Berenguer de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Elisenda de Copons  (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348)  Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.

Emerenciana de Copons  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650)  Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.

Jaume de Copons  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.

Joan de Copons  (Catalunya, segle XV)  Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.

Pere Romeu de Copons  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)  Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.

Ramon de Copons  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).

Colomer -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Colomer  (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902)  Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).

Gaspar Colomer  (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900)  Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.

Jaume Colomer  (Grècia, segle XIV)  Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.

Joan Pau Colomer  (Catalunya, segle XVII)  Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.

Llucià Colomer  (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640)  Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.

Cervelló i de Queralt -germans-

1 Resposta

Eren fills de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona, i germà de Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt.

Dalmau de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XIV – Castella, abans 1401)  Cambrer de l’infant Martí, de qui rebé el castell de Xèrica (1375) i que fou enviat amb gent d’armes a ajudar el rei de Castella (1381); absolt, més tard, de l’acusació d’homicidi de Castelló de Mallorques (1383), fou nomenat governador d’Oriola (1387).

Guillem Ramon Alemany de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XV – 1441)  Eclesiàstic. Comanador major d’Alcanyís, de l’orde de Calatrava.

Hug Alemany de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XIV – després 1392)  Fou senyor de Subirats, cambrer reial i uixer d’armes, procurador de l’infant Joan al ducat de Girona (1379) i després enviat a Vic per reprimir les bandositats (1388), a la cort pontifícia (1390-92) i a França, i fet governador de València (1392).

Basset i Ramos, Joan Baptista

7 Respostes

(Alboraia, Horta, 1654 – Segòvia, Castella, 15 gener 1728)

Militar. Sentenciat a mort per homicidi, s’evadí a Itàlia, on seguí la carrera militar. Emigrà a Àustria, on entrà a l’exèrcit imperial i participà en diverses campanyes a Hongria i al Milanesat.

Tornà a Espanya el 1705 durant la guerra de Successió comandant un reduït grup de forces aliades que desembarcà a Dénia (17 agost 1705) i que aconseguí captar el coronel Rafael Nebot, el qual es passà al camp austriacista amb d’altres caps borbònics. Això permeté a Basset d’ocupar Oliva, Gandia, Tavernes de la Valldigna i Alzira, i, finalment, d’entrar a València (15 desembre 1705), on fou rebut per la població com un alliberador.

L’arxiduc Carles III premià aquesta acció amb l’atorgament del marquesat de Cullera i de la senyoria de l’Albufera a la seva mare. Fou nomenat governador militar de Xàtiva (març 1706), ciutat que hagué de defensar d’un intent de reconquesta per part del comte de Las Torres i que fortificà sòlidament.

Derrotades les tropes aliades a Almansa (1707), seguí l’exèrcit austriacista, però refusà d’abandonar el Principat amb les tropes imperials el 1713. A Barcelona li fou confiat el comandament de l’artilleria de la ciutat, amb el grau de general (juliol 1713).

Durant el setge de Barcelona suplí la inferioritat del material amb l’habilitat del seu comandament i amb la preparació dels artillers, que practicaren el tir d’esclat enlairat amb granada de metralla; des del setembre de 1713 dirigí també el cos d’enginyers de la plaça.

Després de l’Onze de Setembre, i vulnerant els acords de la capitulació, fou detingut el 22 de setembre de 1714, i conduït en vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarrabia, al País Basc, on restà empresonat en condicions especialment dures fins al 1719, que fou traslladat a Segòvia, on el 1725 per la pau de Viena, fou alliberat, però degut al seu greu estat de salut, no pogué anar fins a Viena i morí a Segòvia en la més absoluta indigència.