Arxiu d'etiquetes: comtat Ribagorça

Aragó i Jonquers, Joan d’

Deixa un comentari

(Benavarri, Ribagorça, 27 març 1457 – Montsó, Osca, 5 juliol 1528)

Comte de Ribagorça (1485). Fill natural d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça i duc de Vilafermosa i de Maria Jonquers, d’Olot.

Ferran II el nomenà lloctinent del Principat (1496-1506) i virrei de Nàpols (1507-09). En tornar a Catalunya fou elegit president de la Generalitat (1512), i nomenat lloctinent i capità general del Principat i lloctinent de la corona d’Aragó. També fou castellà d’Amposta i primer duc de Luna.

És enterrat al monestir de Montserrat en un sepulcre renaixentista de marbre.

Aragó i d’Escobar, Alfons d’

Deixa un comentari

Veure> Alfons VI de Ribagorça (fill natural de Joan II de Catalunya i de Leonor d’Escobar).

Alfons II de Gandia

1 Resposta

(Gandia, Safor, 1358 – 29 octubre 1425)

Duc de Gandia, comte de Ribagorça i de Dénia. Fill d’Alfons I de Gandia.

Fou lloctinent general del regne d’Aragó (1402-04) i presentà la seva candidatura en la reunió de Casp. A despit d’ésser derrotat per Ferran d’Antequera, col·laborà amb ell i, quan Jaume d’Urgell es revoltà, va intervenir decididament en el setge de Balaguer, on fou derrotat Jaume.

Alfons I de Gandia

1 Resposta

(Gandia, Safor, 1332 – 5 març 1412)

Comte de Ribagorça i Prades, marquès de Villena i duc de Gandia. Fill de l’infant Pere i de Joana de Foix. Pel seu pare era cosí de Pere III. D’ell heretà els comtats de Ribagorça i Prades.

Fou capità general del regne de València. Ajudà Enric de Trastàmara en la seva lluita contra Pere el Cruel i això li valgué el marquesat de Villena. Posà fi a la invasió del comte d’Armanyac (1389-90) i, més tard, fou nomenat tutor d’Enric III de Castella.

El 1399 rebé el títol de duc de Gandia, gràcies als serveis prestats al rei Martí. Quan aquest morí sense fills, Alfons de Gandia presentà la seva candidatura a la successió, però morí el 1412 abans de celebrar-se la reunió de Casp.

Fou succeït pel seu fill Alfons II de Gandia.

Unifred I de Ribagorça

1 Resposta

(Franja de Ponent, segle IX – 950)

Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).

Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.

Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.

Toda I de Ribagorça

Deixa un comentari

(Franja de Ponent, segle X – 1011/17)

Comtessa de Ribagorça (1003-v1011). Filla del comte Ramon III i de Garsenda de Fesenzac.

En morir el seu pare, cap a l’any 960, participà en el govern al costat dels seus germans Unifred II, Arnau I i Isarn I i, en morir aquests sense successió legítima, els succeí al capdavant del comtat.

Durant els seus anys de govern personal, el cabdill cordovès Abd al-Malik devastà la plana de Ribagorça, prengué la seu de Roda, on apressà el bisbe Eimeric, i arribà fins a Rallui i Nocelles (1006). Cercant ajut i protecció, vers el 1008 es casà amb el seu oncle i veí el comte Sunyer I de Pallars, que l’ajudà en el govern, però aviat restà vídua (cap al 1011).

Cridà aleshores a la regència del comtat el seu nebot Guillem II, fill il·legítim del seu germà Isarn I, que habitava a la cort de Castella, i es retirà del govern.

Toda d’Aragó

Deixa un comentari

(Aragó, segle X – Ribagorça, després 941)

Comtessa de Ribagorça. Filla del comte Galí III d’Aragó. Abans del 916 es casà amb el comte Unifred I de Ribagorça.

Segons el Cronicó de Domènec i la Crònica d’Alaó renovada, mitjançant aquest matrimoni Unifred I aconseguí la comarca de Sobrarb, que alliberà dels sarraïns i repoblà.

Sembla que morí abans que el seu marit i que deixà els seus béns particulars al monestir d’Ovarra, on es féu enterrar.

Sunyer I de Pallars

2 Respostes

(Catalunya, segle X – vers 1010/11)

Comte de Pallars (996-1010/11) i de Ribagorça. Fill de Llop I de Pallars i de Goldregot de Cerdanya i germà de Ramon III i Borrell I de Pallars. Els tres germans governaren conjuntament el comtat.

Poc després del 995 traspassaren els seus germans i heretà les funcions comtals Ermengol I, fill gran de Borrell I, que compartí amb el seu oncle Sunyer I. A la mort d’Ermengol (vers 1010), Sunyer es convertí en sobirà únic del Pallars.

Associà al govern els fills i, encara, vidu de la primera muller, contragué segones noces amb la comtessa Toda I de Ribagorça, la qual secundà en el govern del comtat ribagorçà durant uns anys.

Fou el pare de Ramon IV de Pallars Jussà i de Guillem II de Pallars-Sobirà.

Sanç III de Navarra “el Major”

Deixa un comentari

(Navarra, vers 992 – 18 octubre 1035)

Rei de Pamplona (1000-35) i comte d’Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV.

Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l’ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja.

Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana -Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça-, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (v1025) la resta del comtat ribagorçà.

Convertit ja en el sobirà més poderós de l’àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda.

Concertà el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l’abat Oliba de Ripoll, que desaconsellà l’enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. El seu fill Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb.

Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor del seu fill Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona.

Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispanocristians, de Zamora a Barcelona, mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d’intermediària entre la zona musulmana de l’Ebre i Europa.

Ribagorça, comtat de

3 Respostes

(Franja de Ponent, segle IX – segle XVI)

Territori pirinenc que comprenia les conques dels rius Éssera i Isàvena i part de la conca de la Noguera Ribagorçana.

Al principi del segle IX els comtes de Tolosa conqueriren la zona septentrional d’aquest territori, juntament amb l’Alt Pallars; així, es considera Guillem I de Tolosa (vers 806) com el primer comte de Pallars-Ribagorça, si bé, pròpiament, els primers comtes de Pallars-Ribagorça de qui es tenen notícia foren Bigó (806-816) i Berenguer (816-835).

Vers el 833, Galí II d’Aragó ocupà el Pallars i la Ribagorça fins a l’any 848, en què fou desposseït per Frèdol I (848-852). Ramon I de Tolosa (852-863) fou succeït per Bernat II de Tolosa (863-872) i, en morir aquest violentament, aparegué una dinastia indígena independent, de fet, de Tolosa.

Aquesta s’inicià amb Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-vers 920), fill de Llop Donat, comte de Bigorra, el qual es constituí en comte sobirà del Pallars i de la Ribagorça. Durant les campanyes sarraïnes del principi del segle X, Muhammad al-Tawil d’Osca penetrà per la Ribagorça i s’emparà d’alguns castells. A la mort de Ramon II (920) els fills es partiren el comtat: Miró i Unifred el succeïren al comtat de Ribagorça, i Isern i Llop es quedaren el Pallars.

Unifred (mort vers 950), associat ja al govern en temps del seu pare, governà conjuntament amb el seu germà Miró. Es casà amb Tota, filla de Galí Asnar, i continuà l’expansió vers Sobrarb. Miró I (mort vers 954) es casà amb Gemona i tingué un fill, Guillem I (mort vers 975), que ja actuà de comte en vida del seu pare i que potser cooperà en les tasques de govern amb el seu cosí germà Ramon, hereu del comtat.

Aquest, Ramon III (mort vers 960), es casà amb Garsenda de Fezenzac i foren fills seus: Unifred, Arnau, Isarn, Odesind, Ava i Toda, els quals, fora d’Odesind i d’Ava, participaren en el govern comtal.

Unifred II (mort vers 979) morí sense fills de la seva muller, Sança. El succeí el seu germà Arnau I (mort vers 990) i a aquest l’altre germà, Isarn I (mort 1003), que morí en lluita. Llavors el comtat passà a l’altra germana, Toda, que vers el 1008 es casà amb Sunyer I de Pallars (mort vers 1011), els fills del qual, Ramon i Guillem, es dividiren el comtat del Pallars, però sense drets al comtat de Ribagorça.

Toda, havent enviudat (vers 1011), associà Guillem Isarn, fill natural d’Isarn I, al govern de Ribagorça, però el 1017 fou mort pels homes de la Vall d’Aran. Llavors se suscità el problema successori, ja que hi havia dos pretendents: Ramon IV de Pallars Jussà i Sanç Garcés el Major, de Pamplona, descendents tots dos d’Ava, filla de Ramon III de Ribagorça.

Fou Sanç Garcés qui conquerí la zona central de Ribagorça (1018), mentre que la part nord restà en poder de Ramon IV de Pallars. Vers el 1025, el monarca pamplonès dominava tot el comtat de Ribagorça, llevat de la conca de la Noguera Ribagorçana, que pertanyia al comte de Pallars.

Des de l’any 1035 sembla que el territori de Sobrarb i Ribagorça fou regit per Gonçal (mort 1045), fill de Sanç Garcés de Pamplona, però el 1043 passà a Ramir I d’Aragó. Així el comtat de Ribagorça quedà definitivament vinculat al casal d’Aragó i després, pel matrimoni de Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella d’Aragó (1137), al casal de Barcelona fins al 1322, any en què Jaume II donà el títol de comte de Ribagorça a favor de l’infant Pere, el seu fill.

Hi havia hagut, però, disputes entre les corts catalanes i les aragoneses a causa de la divisió territorial de la corona catalano-aragonesa, segons la qual aquell comtat era inclòs a l’Aragó (1243), divisió rectificada el 1244, però que es restablí gràcies a l’acord pres per les Corts de Saragossa del 1300. Per apaivagar les protestes dels catalans, que ja havien recomençat el 1305, uns quants anys després (1322) Jaume II donà el comtat de Ribagorça a l’infant Pere I d’Empúries i decidí que fos regit per la legislació catalana, bé que sotmès a les Corts de Saragossa.

El comtat passà al fill de l’infant Pere, Alfons (Alfons I de Gandia) i després al fill d’aquest, Alfons II de Gandia; ambdós foren pretendents al tron català a la mort del rei Martí I. En morir Alfons II el títol tornà a la corona.

Alfons el Magnànim el cedí al seu germà Joan (futur Joan II), que en esdevenir rei el donà primer al seu fill legítim, el príncep Ferran de Girona (mort 1469), i després al fill natural Alfons d’Aragó. El succeí el seu fill natural, Joan d’Aragó.

El comtat tornà després a la corona, en temps de Ferran II el Catòlic.