Arxiu d'etiquetes: 1401

Cervelló i de Queralt -germans-

1 Resposta

Eren fills de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona, i germà de Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt.

Dalmau de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XIV – Castella, abans 1401)  Cambrer de l’infant Martí, de qui rebé el castell de Xèrica (1375) i que fou enviat amb gent d’armes a ajudar el rei de Castella (1381); absolt, més tard, de l’acusació d’homicidi de Castelló de Mallorques (1383), fou nomenat governador d’Oriola (1387).

Guillem Ramon Alemany de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XV – 1441)  Eclesiàstic. Comanador major d’Alcanyís, de l’orde de Calatrava.

Hug Alemany de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XIV – després 1392)  Fou senyor de Subirats, cambrer reial i uixer d’armes, procurador de l’infant Joan al ducat de Girona (1379) i després enviat a Vic per reprimir les bandositats (1388), a la cort pontifícia (1390-92) i a França, i fet governador de València (1392).

Cardona-Anglesola i de Pinós, Ramon I de

9 Respostes

(Catalunya, 1401 – 1460)

Baró de Bellpuig. Fill i successor d’Hug de Cardona-Anglesola i de Luna i de Francesca de Pinós.

Es casà amb Caterina de Centelles i foren pares d’Antoni, d’Hug i d’Elionor de Cardona-Anglesola i de Centelles.

Fou un actiu polític que participà assíduament en les corts del 1430 al 1448.

Taula de Canvi

Taula de Canvi -banc, 1401/1853-

9 Respostes

(Barcelona, 20 gener 1401 – 1853)

Primer banc públic d’Europa de canvis i dipòsits. Fundat per la necessitat que sentien els barcelonins de garantir els seus capitals contra l’augment il·limitat dels emprèstits sol·licitats pel municipi de Barcelona o pel rei, i la inestabilitat de les banques privades. La paraula banc no s’utilitzà fins al segle XVI.

Posada en mans de l’oligarquia urbana, la seva preocupació per l’estabilitat afavorí l’existència de banquers privats. Les despeses extraordinàries realitzades pel municipi durant el segle XV van perjudicar el desenvolupament de la Taula, forçada a crear una caixa destinada a amortitzar el deute consolidat municipal, des del 1440 molt superior a l’autoritzat pel reglament.

Durant la guerra contra Joan II (1462-72) va haver de fer, per primera vegada (1468), suspensió de pagaments. Llavors va reorganitzar-se administrativament i creà els càrrecs de credencer, amb la missió de pesar moneda, i el de caixer. Van limitar-se les operacions que es podien realitzar en bancs privats i esdevingué agent fiscal de la Generalitat.

L’any 1609 fou creat el Banc de la ciutat de Barcelona, afiliat a la Taula, que, com a banca privada, admetia moneda depreciada, amb beneficis que servien per sostenir la taula. L’any 1655 va iniciar-se la comptabilitat entre la Taula i el Banc de la ciutat, que no impedí (anys 1663 i 1680) els més grans desfalcs de la història de la Taula.

De l’any 1703 són les darreres reformes dels estatuts, i es recopilaren tots els privilegis obtinguts des de la seva fundació.

Entronitzats els Borbons i desaparegut el règim monetari català, la Taula va reduir-se a una banca de caràcter privat, i el 1714 Patiño dictà les regles per les quals s’havia de regir. El comte de Montemar, l’any 1723, en realitzà la darrera reestructuració, que durà fins a la liquidació total de la Taula, l’any 1853.

Maria I de Sicília i d’Aragó

(Catània, Itàlia, 2 juliol 1363 – Lentini, Itàlia, 25 maig 1401)

Reina de Sicília (1377-1401). Única filla de Frederic III de Sicília i de Constança d’Aragó i néta per part de mare de Pere III de Catalunya.

Succeí el seu pare, bé que el govern fou exercit pel seu tutor i vicari general de l’illa, Artal d‘Alagó, al qual s’uniren aviat tres vicaris més.

El projectat matrimoni de Maria amb el duc Joan Galeàs I de Milà, negociat secretament pel tutor el 1378, provocà una crisi i el rapte de la reina per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, del partit català, que la lliurà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere III el 1380, les quals la custodiaren, primer a Sicília i després a Sardenya (1382), fins que fou portada a Catalunya, el 1384.

Fracassat el projecte de casar-la amb l’infant Joan, per la tenaç oposició d’aquest, el rei Pere la destinà al seu nét Martí, fill de l’infant Martí. El tracte es clogué el 1386, però el matrimoni no s’efectuà, a causa de la poca edat del nuvi, fins el 1392, poc abans de la partença de l’estol reunit per l’infant Martí per reinstaurar la nora i el fill a Sicília (1392).

Tingué només un fill, Pere, mort petit (1400), per la qual cosa deixà hereu del regne el seu marit.

Maria de Castella i de Lancaster

(Segòvia, Castella, 14 setembre 1401 – València, 6 setembre 1458)

Reina de Catalunya. Era la filla primogènita d’Enric III de Castella i de Caterina de Lancaster.

El 1406 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Alfons (el futur rei Alfons IV el Magnànim), fill de Ferran I d’Antequera, que se celebrà a València el 1415.

Les desavinences entre la reina i el seu marit i la seva manca de salut sembla que influïren en el poc interès del rei a tornar als seus regnes peninsulars, d’on estigué absent des del 1432 fins a la seva mort, el 1458.

El govern d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina, com a lloctinent del seu marit, tant en el primer viatge a Itàlia (1420-23) com en el definitiu del 1432, bé que del 1436 al 1453 tingué a càrrec seu només el govern de Catalunya, mentre que els altres regnes eren encomanats al seu cunyat Joan, rei de Navarra.

Mitjançà en les guerres entre Castella i la corona catalano-aragonesa, i fins i tot arribà, el 1429, a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir una treva.

Hagué d’enfrontar-se amb greus problemes: l’empresonament del rei, que calgué rescatar, a Ponça, el 1435, les bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir el poder municipal a Barcelona entre els partits de la Busca i de la Biga, la difícil qüestió de la recuperació del patrimoni reial, les reivindicacions dels remences, els enfrontaments entre ciutadans i forans a Mallorca i les dificultats econòmiques, que intentà de solucionar concedint mesures proteccionistes (com la constitució Havents a cor del 1422), mentre que, alhora, havia de negociar a les Corts les constants peticions del rei de subsidis per a les seves guerres d’Itàlia.

No tingué fills.

Joan II d’Empúries

3 Respostes

(Catalunya, 1375 ? – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1401)

Comte d’Empúries (1396-1401). Fill de Joan I i de Joana d’Aragó.

Es casà amb Elfa de Cardona de la qual no tingué descendència.

Heretà el comtat en morir el seu pare, si bé el rei Martí I l’Humà no el reconegué mai com a successor.

Arxiu del Consolat de Mar de Barcelona

Deixa un comentari

(Barcelona, 1401 – 1868)

Conjunt de documents produïts pel Consolat de Mar de Barcelona, que es troben dipositats entre la Biblioteca de Catalunya (79 volums), l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (17 volums) i l’Ateneu Barcelonès (24 volums).

La documentació del consolat de comerç, dels anys 1715-1868, es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Arnau Roger IV de Pallars

9 Respostes

(Pallars, 1401 – 1451)

Virrei de Sicília (1424) i comte de Pallars (1427-51). Fill de Roger Bernat I de Pallars i Beatriu de Cardona. Es casà amb Joana de Cardona.

S’enemistà amb la reina Maria de Castella i la ciutat de Barcelona a causa dels deutes que havia contret, i lluità contra Joan de Foix, que havia envaït el Pallars (1453) en ajuda dels Bellera.

Com a conestable de la Corona defensà la Vall d’Aran d’una invasió francesa (1438). Intervingué activament a les corts de Lleida (1440).

El succeí el seu fill Hug Roger III de Pallars.