(Mitilene, Lesbos, vers 1465 – Constantinoble, Turquia, 1546)
(àrab: Hayr al-Din) Pirata i almirall turc. Atacà els ports de Dénia i Alacant (1518) i organitzà expedicions sistemàtiques contra les costes dels regnes de Granada i dels Països Catalans.
Abandonà l’illa de Gerba (1520) durant l’escomesa del virrei de Sicília Hug de Montcada. Ocupà Tunis, però la perdé en favor de Carles I (1535). En revenja entrà a Maó i assolà Menorca.
(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)
Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.
Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).
Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.
Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.
(Tremp, Pallars Jussà, vers 1480 – Madrid, 1546)
(o Mai) Polític. Fill del regent la cancelleria Joan May i d’Elisabet Rovira, nét del també regent la cancelleria Joan May i besnét de Ramon Mai, mestre de medicina a Tremp. Dos germans seus, Climent i Joan, foren, respectivament, abats de Ripoll i de San Benet de Bages.
Fou doctor en drets. Regent la cancelleria de Sardenya (1512-17), ho fou després (1519-33) del Consell d’Aragó. El 1528 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa Climent VII, i preparà la solemne coronació de Carles V per part del papa, a Bolonya. El 1533 fou ascendit a vicecanceller de la corona catalano-aragonesa, càrrec que tingué fins a la mort.
El 1535 acompanyà el rei a Tunis; intervingué a les corts de Montsó del 1542, que prorrogà, i fou present, a Barcelona, a l’entrevista entre els consellers i el duc d’Alba sobre el vast programa de fortificació de la ciutat.
Lligat de jove amb humanistes, com Martí Ivarra (que el 1514 li dedicà un epigrama i el 1522 la segona edició barcelonina del vocabulari de Nebrija), i amb el petit cercle erasmista barceloní fou, amb Mercurino Gattinara, una de les figures bàsiques de l’erasmisme al servei de la política imperial.
La seva formació humanística, bàsicament italiana, resta palesa en la seva rica biblioteca -més de 1.800 obres impreses i 400 de manuscrites; a més de texts jurídics, hi figuraven obres d’autors clàssics, italians i francesos i una gran quantitat d’obres d’Erasme, algunes d’elles ja prohibides- i en el gran nombre d’antiguitats que deixà, en morir, al seu palau de Barcelona, que fou després casa dels Pinós.
El catedràtic de Barcelona Rafael Mambla li dedicà la seva Dialectica (1540), i el després arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, els seus Emendationum… (1543).
(Catalunya, segle XVI – València, 16 setembre 1546)
IL Abat perpetu de Poblet (1545-1546). Fou elegit a la mort de l’abat Lerín. Era doctor en dret.
En possessionar-se del càrrec decretà una àmplia amnistia entre els seus vassalls. En 1546, a precs de Carles V, organitzà un gran auxili de blat a la plaça de Perpinyà.
El mateix any morí al priorat de Sant Vicent de València, on es trobava de visita pastoral. Dut a Poblet, rebé sepultura a la Sala Capitular.
(Portugal, segle XVI – Barcelona, 1546)
Pintor. Actiu ja a Barcelona el 1525.
El 1532 s’associà amb un altre portuguès, Pedro Nunhes (Pere Nunyes), i amb Nicolau (I) de Credença, amb els quals col·laborà en nombroses obres, especialment amb el primer, que el superava àmpliament en qualitat.
(Catalunya, segle XV – després 1546)
Governador general del Principat de Catalunya des del 1509. Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona.
Tingué la baronia d’Assuévar. Heretà el càrrec, fins aleshores vinculat a la família Requesens, pel seu matrimoni amb Joana de Requesens.
Durant la revolta del 1520 a Barcelona mantingué una actitud ambigua i més aviat contrària als consellers. La plaça de Santa Anna, on donava el seu palau, fou sovint escenari de justes.
El succeí en el càrrec el seu fill Pere de Cardona (1543-93), i, a aquest, el seu fill Enric de Cardona, fins l’any 1602.
(Catalunya, segle XVI – torre Pallaresa, Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès, 1 febrer 1546)
Bisbe de Barcelona (1531-46). Fill il·legítim del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell.
Abat comendatari de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i canceller reial, fou elegit bisbe de Barcelona per Carles V. L’escut del seu llinatge encapçala el cens heràldic dels canonges dibuixat el 1536 per Francesc Tarafa.
No fou, tanmateix, consagrat fins al 1545, per pressió del lloctinent de Catalunya, Francesc de Borja i d’Aragó, que havia informat Carles V de la seva mala conducta. Tingué com a vicari general Vicenç Navarra, l’antic bibliotecari erasmista de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona.
Residí, com aquest, a la torre Pallaresa, que engrandí. El 1545 nomenà, com a procurador seu a Trento, el bisbe d’Osca Pere Agustí.
S’havia casat vers el 1513 amb Lluïsa de Blanes i de Sentmenat. Llurs fills, Helena, que es casà amb Guillem de Josa, senyor de Madrona, heretà la torre Pallaresa. Deixà també una filla natural, Lluïsa, que es casà amb el baró de Rocafort, Joan d’Armengol.
El 1520 fou ferit a punyalades per Francesc de Blanes, a Barcelona.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Barcelona, després 1546)
Fuster entretallador. Establert a Barcelona i actiu entre el 1526 i el 1546.
S’especialitzà en treballs artístics, sobretot en la sòlida realització de la part de fusteria de molts retaules barcelonins de l’època, com els de Santa Eulàlia de Provençana, de Santa Maria del Mar (capella de la Mare de Déu del Pilar) i de l’església de Molins de Rei.
Dades dels Països Catalans 