Arxiu d'etiquetes: 1894

Duran i Reynals, Estanislau

7 Respostes

(Barcelona, 1894 – 1950)

Advocat, orador i polític. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Francesc i Raimon.

Membre d’Acció Catalana i, posteriorment, del Partit Catalanista Republicà, formà part del comitè consultiu d’aquest; fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i, en 1934-36, tinent d’alcalde.

Ocupà diversos càrrecs en el Col·legi d’Advocats i tingué una intervenció destacada en el Congrés Jurídic Català del maig de 1936.

És autor, amb Elies Rogent, d’una Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927).

Deffontaines, Pierre

Deixa un comentari

(Llemotges, França, 21 febrer 1894 – París, França, 25 novembre 1978)

Geògraf. Cap al final del 1939 fixà el domicili a Barcelona, i fou director de l’Institut Francès d’aquesta ciutat fins al 1964. Des del 1966 fou professor de la Universitat de Barcelona, càrrec que compaginà amb el de director del Departament de Geografia del Col·legi Universitari de Perpinyà fins al 1972.

Les seves obres més importants són: L’homme et la forêt (1934), L’homme et l’hiver au Canada (1957) i Atlas Aérien de la France (1955-64, en col·laboració).

A més, va escriure nombrosos treballs d’investigació sobre el Brasil, el Canadà, el Mediterrani i les terres catalanes (estudis sobre les Balears, els deltes del Llobregat i de l’Ebre, els regadius de Lleida, entre d’altres).

En aquest sentit, cal esmentar La Meditérranée catalane (1975), traduït amb el títol de Geografia dels Països Catalans, primera obra de conjunt sobre la geografia de les terres catalanes, des del Rosselló fins a Oriola.

Darder i Pericàs, Bartomeu

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1894 – Tarragona, 1944)

Geòleg i agrònom. Fou professor d’agricultura a l’institut d’ensenyament mitjà de Tarragona.

Féu estudis sobre l’estructura tectònica de l’illa de Mallorca.

Publicà nombrosos articles científics, com Investigación de aguas subterráneas para usos agrícolas (1932) i Història de la coneixença geològica de l’illa de Mallorca (1946).

Compendi de la Doctrina Catalanista

1 Resposta

(Catalunya, 1894)

Manual de catalanisme escrit per Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola. Fou premiat al concurs convocat pel Centre Català de Sabadell (1894) i aprovat per la junta permanent de la Unió Catalanista.

Hom en féu un tiratge de 100.000 exemplars, i fou reimprès unes quantes vegades, entre d’altres a “Lectura Popular” (1918).

Escrit en forma de catecisme, dialogat, en un estil simple i directe, amb afirmacions taxatives, és un resum de fets històrics, teories i reivindicacions, essencialment nacionalista.

Clara i Sardó, Sebastià

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 11 novembre 1894 – Barcelona, 7 maig 1986)

Dirigent sindicalista. Residí a París (1915-17), on fou secretari d’una federació de grups d’anarquistes ibèrics.

El 1919 organitzà a Girona la federació comarcal de sindicats de la CNT. Dirigí el diari “Solidaridad Obrera” (1930-31) i es distingí com a orador sindicalista.

Partidari de la intervenció de la CNT en política, col·laborà, a títol personal, amb l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Fou un dels signants del manifest dels Trenta (1931), que s’oposà a la FAI. Fou cap d’estadística del departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.

El 1939 s’exilià a França, i tornà a Barcelona el 1941.

Cau Ferrat, El

13 Respostes

(Sitges, Garraf, 1894 – )

Museu creat per Santiago Rusiñol. Instal·lat en dues cases de pescadors, refetes per allotjar-hi el museu per Francesc Rogent.

Llegat a la vila a la mort de l’artista (1932) conté les seves col·leccions: dibuixos i quadres, escultures, ceràmica popular i medieval, una magnífica col·lecció de ferros forjats antics, vidres grecs i romans i catalans antics, retaules gòtics, etc.

Casas i Homs, Josep Maria

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 1894 – Barcelona, 1979)

Llatinista i historiador. Llicenciat en lletres a Barcelona, amplià estudis a Bonn, a Florència i a Roma i es doctorà a Madrid.

Auxiliar de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, intervingué en l’edició del Diccionari Aguiló. Treballà activament a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, com a redactor i com a missioner, i durant molts anys fou redactor literari de “La Veu de Catalunya”. Catedràtic de segon ensenyament i secretari de la delegació del CSIC a Barcelona.

Ha publicat especialment treballs sobre lingüística i literatura llatina medieval i catalana: edició de Torsimany de Lluís d’Averçó (1956), La Gaya Ciencia de Pedro Guillén de Segovia (1962, en col·laboració), les Obres en prosa de Joan de Castellnou (1969), així com la comèdia llatina renaixentista Poliodorus (1953), i Barcino de Jeroni Pau, amb traducció catalana i estudi (1957).

Obtingué els premis de Filologia de l’IEC en 1924 i 1925 amb els seus treballs Vocabulari medieval d’art militar, cetreria i cavalleria i Vocabulari de les arts sumptuàries, respectivament.

Figurà entre els traductors de la Fundació Bernat Metge, per a la qual, i en unió de Marià Bassols, ha preparat els volums I i II de les Històries de Tàcit (1949), i els llibres I i II de la Institució oratòria de Quintilià (1961 i 1964).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971).

Carreres i Palet, Joan

Deixa un comentari

(Cercs, Berguedà, 1894 – Mèxic, 1970)

Enginyer. Estudià tecnologia i teoria dels teixits a l’Escola Industrial de Terrassa i dirigí fàbriques de teixits a Barcelona.

Publicà, en català, diversos treballs, i d’altres en castellà, un dels quals fou declarat llibre de text a l’Escuela Superior de Ingieneria Textil de Mèxic.

Membre d’Acció Catalana i, després del PSUC, fou un dels fundadors del moviment Palestra.

Durant la guerra civil de 1936-39 ocupà un alt càrrec en la direcció general de comerç exterior, de la conselleria d’economia de la Generalitat.

Carbonell i Piñol, Gerard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1894 – 1968)

Pintor-decorador i dibuixant.

Excel·lí en la decoració d’interiors i de jardins i com a retratista al carbó i a la sanguina. Practicà el cartell i fou president de l’Associació de Cartellistes de Catalunya.

Fins al 1966 féu de professor de dibuix i de procediments pictòrics a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, de Barcelona.

Capó i Ferrer, Samuel

6 Respostes

(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)

Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.

Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.

L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.

També fou el pare de Humbert Capó i Pascual   (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995)  Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.