Arxiu d'etiquetes: geòlegs/gues

Via i Boada, Lluís

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 23 octubre 1910 – Barcelona, 14 novembre 1991)

Paleontòleg i geòleg.

Continuador de l’escola geològica del Seminari Conciliar de Barcelona i director del Museu Geològic J. Almera, i professor investigador del CSIC.

Es va especialitzar en carcinologia fòssil i en les faunes triàsiques.

Trilla i Arrufat, Josep

(Tàrrega, Urgell, 24 juny 1936 – )

Geòleg. Llicenciat i doctor en ciències (geologia) per la Universitat de Barcelona, amplià els seus estudis a França.

Es féu càrrec de l’assignatura d’hidrogeologia quan aquesta fou introduïda en la llicenciatura de geologia de la Universitat de Barcelona. Posteriorment fou cridat per la Universitat Autònoma, en el temps de la seva constitució, per organitzar-hi la geologia aplicada.

Ha estat vicedegà i vicerector d’investigació d’aquesta universitat, on creà el primer centre de l’estat espanyol per a la detecció del triti en treballs d’hidrogeologia, el qual esdevingué més tard el Servei de Datació de Triti i Carboni 14.

Fou elegit primer president del Grupo Español de Trabajo de Geología Ambiental y Ordenación del Territorio. Després fou catedràtic de geodinàmica externa i hidrogeologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

En fundar-se la Comunitat d’Universitats del Mediterrani, fou elegit vicepresident del primer consell el 1984 en l’assemblea de Bari i reelegit el 1988 en l’assemblea de Malta.

Thos i Codina, Silvi

(Mataró, Maresme, 16 maig 1843 – 15 juliol 1911)

Geòleg i poeta. Germà de Terenci.

Afeccionat a la literatura; el 1860 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona, amb el poema Amor és vida.

Entre els seus estudis professionals compten El agua en la Tierra (1878), i una descripció de la geografia física, sobretot en geologia, i mineria, del Barcelonès.

Santjoan i Fuster, Salvador

(Barcelona ?, segle XVIII – després 1835)

Geòleg i militar. Fou comissari reial dels exèrcits del Principat.

El 1798 fou admès com a membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la secció d’història natural, que dirigí (1803-07). Hi llegí diverses comunicacions, com La verdadera causa de las erupciones volcánicas (discurs d’ingrés, 1799).

Lluità contra les forces napoleòniques (1808-14) i publicà una Carta familiar… sobre l’ocupació francesa de la Seu d’Urgell.

El 1835 esdevingué censor de l’Acadèmia.

Ribera i Faig, Joan Maria

(Barcelona, 23 desembre 1919 – Worcester, EUA, 25 juny 1989)

Geòleg i monjo benedictí. Estudià geologia a la Universitat de Barcelona (1943), on també es doctorà el 1986.

Estudià inicialment el Pliocè continental de l’Alt Empordà (1945), el Quaternari de la comarca del Maresme (1945), la geologia de les serralades bètiques segons les idees de P. Fallot (1948), i la sèrie del Plioplistocè de la costa nord-est de la Península (1950).

Establert després als EUA, ensenyà a la Universitat de Harvard, on se li confià un estudi paleontològic de Nou Mèxic (1947) i s’especialitzà sobre els geòlegs angloparlants que havien estudiat la geologia peninsular des del segle XVII.

Posteriorment ingressà a l’orde benedictí, on adoptà com a nom de religió el de Stanislaus.

Riba i Arderiu, Oriol

(Barcelona, 23 setembre 1923 – 31 maig 2011)

Geòleg. Fill de Carles Riba i Clementina Arderiu, i germà de Jordi. Visqué a l’exili fins al 1941, any en què tornà a Barcelona, on estudià ciències naturals.

Fou investigador al CSIC de Madrid, catedràtic de geologia a Saragossa, i catedràtic d’estratigrafia i geologia històrica a la Universitat de Barcelona, membre de l’Acadèmia de Ciències i de l’Institut d’Estudis Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural.

Ha publicat Mapa litológico de España (1969), Geotermía de la zona volcánica de Olot (1957), Geografia física dels Països Catalans (1976, en col·laboració), Aspectes de la geologia marina de la conca mediterrània balear (1981) i Diccionari de Geologia (1997, en col·laboració).

Renzi i de la Fuente, Miquel de

(Barcelona, 17 juliol 1941 – )

Geòleg, paleontòleg i poeta.

Catedràtic de la Universitat de València, ha fet contribucions al coneixement dels mol·luscs de l’Eocè, i estudis teòrics sobre morfologia a partir de l’anàlisi de les conquilles de foraminífers i, mitjançant tècniques matemàtiques i informàtiques, ha elaborat models de l’evolució d’organismes fòssils.

Com a poeta, és autor dels reculls Tres fan la centena (1978), Les sales d’espera (1981), Descripció d’un riu (1983), L’assalt al jardí (1986) i El missatger i les ciutats (1990).

Reguant i Serra, Salvador

(Súria, Bages, 24 desembre 1928 – Barcelona, 23 febrer 2016)

Geòleg i estratígraf. Cursà la carrera eclesiàstica al seminari de Vic (1943-53) i es llicencià en ciències geològiques (1957).

Professor de ciències naturals en el seminari de Vic (1957-67), fou deixeble de C. Virgili i es doctorà en la universitat d’Oviedo amb una tesi sobre la geologia i estratigrafia de l’eocè de la comarca d’Osona.

Catedràtic de la Universitat de Barcelona (1982), s’ha especialitzat en geologia històrica i en geologia regional; en paleontologia ha aprofundit en els coneixements dels briozous cenozoics i en els mummulítids.

Especialitzat en problemes de correlació geològica i particularment del paleogen, així com en aspectes de nomenclatura estratigràfica i la seva normalització, s’ha interessat també en aspectes fronterers humanístics, religiosos i científics i de la didàctica geològica.

Museu Martorell de Geologia

Veure> Museu de Geologia de Barcelona.

Museu de Geologia del Seminari de Barcelona

(Barcelona, 1874 – )

(MGSB) Museu de geologia. Té la seu al Seminari Conciliar de Barcelona. És especialitzat en paleontologia (conté 42.000 unitats taxonòmiques).

Disposa d’una biblioteca i d’una cartoteca especialitzada en geologia i topografia de Catalunya i de l’estat espanyol.

Actualment, col·labora amb el Servei Geològic de la Generalitat de Catalunya.