(Palma de Mallorca, 23 març 1801 – Madrid, 31 juliol 1878)
Militar i polític. Prengué part en la guerra del Francès i, posteriorment, milità en el bàndol absolutista. Tanmateix, en esclatar la primera guerra carlina, milità al costat dels partidaris d’Isabel II de Borbó.
Mariscal de camp des del 1847, fou posteriorment capità general de Puerto Rico (1850) i governador de Cuba (1854).
(Catalunya Nord, segle VI – 1801)
Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.
Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.
A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.
Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.
Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.
El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.
El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.
El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.
(Palma de Mallorca, 1746 – 1801)
(o Descatlar) Financer. Darrer senyor de la Bossa d’Or, era fill de Jordi Abrí-Descatllar i Fuster. Fomentà el conreu de la barrella a Mallorca, i el 1791 obtingué del rei l’habilitació del port de Mallorca per a l’exportació d’aquest producte.
Posseïdor d’una gran fortuna, finançà diverses vegades serveis públics, com les mesures de precaució contra el còlera del 1787 i les de fortificació i defensa davant una eventual invasió francesa el 1798.
Fou el pare de Jordi Abri-Descatllar i Santandreu.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 abril 1801 – Sevilla, Andalusia, 15 març 1867)
Metge militar.
Autor d’Anales históricos de la medicina en general y biográfico-bibliográficos de la española en particular (1841-45), font d’informació bàsica per a la història de la medicina espanyola.
(Castella ?, 1774 – Palma de Mallorca, 1801)
Militar i poeta en castellà. Fou destinat a Mallorca el 1795. Tingué conflictes amb la inquisició per les lectures de Voltaire i Rousseau i per les seves idees sobre la religió.
La seva mort per suïcidi fou motiu d’inspiració de moltes poesies i romanços populars anònims.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 18 octubre 1801 – Madrid, 17 gener 1873)
Escriptor i polític. De tendència liberal, prengué part a la primera guerra carlina amb el grau de comandant i fou elegit diputat diverses vegades. Ja de jove s’establí a Madrid, un obrí una impremta. Va ser deportat a les Illes Balears el 1840.
Va traduir E. Sue i va escriure ell mateix diverses novel·les fulletonesques: Maria, la hija de un jornalero (1845-46) i la seva continuació La marquesa de Bellaflor o el niño de la inclusa (1846-47), El tigre del Maestrazgo (1849), Pobres y ricos o la bruja de Madrid (1849).
També escriví drames com El primer crimen de Nerón (1830) i llibres didàctics: El panteón universal (1853-54), El palacio de los crímenes o el pueblo y sus opresores (1955), etc.
Edità una “Biblioteca Popular” on aparegueren obres a preus populars.
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
(Mataró, Maresme, 1801 – 1863)
Metge. Publicà diversos escrits de caràcter professional, especialment sobre homeopatia i frenologia.
(Barcelona, 1801 – 5 agost 1865)
Mestre de dansa. Fou un dels primers estudiosos dels balls populars catalans.
Publicà Arte de danzar o reglas e instrucciones para los aficionados a bailar las contradanzas francesas o rigodones (1832).
Dades dels Països Catalans 