(Barcelona, 1801 – Sarrià, Barcelona, 1858)
Pintor i gravador. Professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Conreà la pintura d’història i fou un dels primers gravadors en fusta per a l’impressor Antoni Bergnes.
(Barcelona, 5 desembre 1801 – València, 3 febrer 1894)
Militar. Cadet el 1810, formà part de la Guàrdia Reial (1824; capità el 1834).
Mort Ferran VII de Borbó, es féu carlí i prengué part en el setge de Bilbao i en la batalla de Lutxana.
Coronel, s’acollí al conveni de Bergara (1839) i passà a l’exèrcit isabelí. El 1849 combaté l’aixecament carlí al Principat.
Mariscal de camp (1851) i tinent general (1867), fou capità general d’Andalusia, conseller d’estat, director general de l’administració militar, diputat i senador.
Amb la restauració borbònica fou capità general de València (1875-76).
(Igualada, Anoia, 1801 – 1865)
Industrial i polític. Alcalde d’Igualada. Fill d’Antoni Godó i Domingo, i germà de Leopold.
Fabricant d’indianes, amb el seu parent Oleguer Godó (Igualada, Anoia, segle XIX), participà en la creació de Fabril Igualadina (1842), per a la filatura de cotó.
Fou el pare de Carles i de Bartomeu Godó i Pié.
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1801 – Madrid, 1851)
Escriptor i militar. Descendent col·lateral de Narcís Feliu de la Penya.
Participà, com a sots-tinent, en la Guerra del Francès, i del 1817 al 1821 fou destinat a Costa Rica. En tornar-ne, fou nomenat fiscal de la comissió militar de Catalunya (1833) i arribà a secretari del ministeri de la guerra.
El 1837 publicà a Sevilla una novel·la anti-romàntica, Elena y Paulina; formà part, en 1846-47, a València, de la redacció del periòdic “El Fénix”.
És autor de Gomera (València 1846), contra la conservació dels presidis africans, i de diversos escrits sobre legislació militar: La jurisprudencia militar al alcance de todos (1847), Fundamentos de un nuevo código militar (1850), Proyecto de código militar (1856).
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1750 – Madrid, 1801)
Botànic. Fill de Miquel Bernades i Mainader. Succeí Palau i Verdera com a segon catedràtic del Jardí Botànic de Madrid.
Estudià la flora del País Valencià i de Múrcia. Continuà el Specimen Florae Hispanicae que havia començat el seu pare i que ell deixà també inacabat.
(Barcelona, 1753 – Utrera, Sevilla, Andalusia, 1801)
Pintor. Estigué pensionat a Roma. Fou nomenat director supernumerari de l’escola de Llotja de Barcelona (1799), però no arribà a ocupar el càrrec.
La seva pintura és influïda per Mengs. Té obres a l’Academia de San Fernando de Madrid i a l’església de Cabezas de San Juan, Sevilla.
(Malgrat de Mar, Maresme, 15 desembre 1801 – Barcelona, 5 desembre 1875)
Científic i lingüista. Arran de la invasió napoleònica emigrà a Maó i després als EUA (1821), on es dedicà a l’estudi i ensenyament del castellà. Passà després a Cuba i Mèxic, països en els quals fundà escoles i publicà textos lingüístics. De tornada a Barcelona, el 1828 inicià els estudis de frenologia i es dedicà a la divulgació de la nova ciència i a l’estudi del magnetisme animal, antecedent de l’hipnotisme, a través de cursos i llibres.
El 1844 sostingué una polèmica amb Balmes i Quadrado sobre l’ortodòxia religiosa de la frenologia. L’any 1847 fou encausat pel tribunal eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Seguint les bases doctrinals de l’anatomista alemany Gall, fundador de la frenologia, Cubí afirmava que aquesta doctrina establia sobre bases científiques experimentals l’estudi del comportament del home.
Interessat també per l’economia, preconitzà la industrialització, defensà el proteccionisme i la pràctica d’un cert maltusianisme. En l’aspecte social adoptà una actitud eclèctica, ja que, si bé criticà el socialisme naixent, no s’oposà del tot a les idees de Fourier, Cabet i Proudhon.
Proposà una ortografia del castellà i promogué la publicació de poemes gallecs, precursors del renaixement d’aquest idioma. Entre les seves obres cal esmentar Sistema completo de frenología (1843) i La frenología y sus glorias (1853).
(Barcelona, 1801 – 17 novembre 1879)
Hel·lenista i editor. Germà de Joana. De formació autodidàctica, a partir del 1837 va exercir de professor de grec i després de catedràtic a la Universitat de Barcelona, on posteriorment, del 1868 al 1875, va ocupar el càrrec de rector.
Com a impressor, dirigí l’editorial que portà el seu nom (1830-43), de la qual són conegudes unes 265 produccions, caracteritzades per l’elegància i la varietat de tipus; són importants les traduccions estrangeres fetes per ell mateix i l’edició d’una Història de la imprenta (1831).
Publicà la revista “El Vapor” (1833) i va impulsar l’edició del Diccionario Geográfico Universal, i fundà i dirigí les revistes “El Museo de las Familias”, “La Abeja”, primers òrgans de premsa familiar.
Per revalorar els estudis hel·lènics publicà la seva Nueva Gramática Griega (1833). D’acord amb la Societat Bíblica de Londres, hi publicà la versió catalana del Nou Testament (1832).
Home d’idees liberals, europeista, fou senador el 1872. Va tenir un paper destacat en la introducció del romanticisme a la Península. Va escriure El Progreso (1873). Per bé que no s’acabà de comprometre amb la Renaixença, el 1861 va ser mantenidor dels Jocs Florals.
Dades dels Països Catalans 