Entitat catalanista. Organitzada per Valentí Almirall a fi de defensar els interessos materials i morals de Catalunya.
En una primera etapa, aquesta associació va declarar-se apolítica i intentà agrupar tots els catalanistes i en especial el grup de “La Renaixença”. De tota manera, aviat Almirall li donà un contingut clarament polític en aconseguir que el Centre organitzés el II Congrés Catalanista (1883), que condemnà la intervenció dels catalans en els partits controlats pels capitosts polítics madrilenys.
L’actuació política del Centre arribà al seu punt culminant amb la presentació a Alfons XII de Borbó del famós Memorial de Greuges, en el qual col·laboraren nombroses entitats econòmiques, culturals i professionals de Catalunya.
Després, els elements socialment conservadors se separaren del Centre i van fundar la Lliga de Catalunya (1887). Amb aquesta escissió s’inicià l’etapa de decadència del Centre Català i només els amics d’Almirall restaren fidels a l’entitat.
Per tal de recuperar el control del moviment catalanista, el Centre va presentar, l’any 1890, un programa polític de tendències autonomistes, sense poder, malgrat tot, evitar la progressiva pèrdua d’influència política.
El pacte preveia, a més, el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la infanta catalana Violant d’Aragó amb un dels fills d’aquest.
Carles fou obligat a ratificar-lo quan fou traslladat a Catalunya, però, no fou reconegut ni per França ni pel papa Honori IV, els quals no acceptaren la cessió de Sicília i hi adreçaren un nou atac (1286).
Sigles d’un moviment parapolític nacionalista català -amb el significat de Crist-Catalunya, Catalans Cristians o Catòlics Catalans-, sorgit a l’escalf de les organitzacions eclesials -escoltisme, Congregacions Marianes, Montserrat– més arrelades al país.
Després de la separació del grup de J. Pujol, CC esdevingué (1962) Comunitat Catalana i assumí un programa socialitzant, i el 1964 es convertí en el Partit Força Socialista Federal, que es dissolgué en 1968-69.
Entitat política. Creada com a societat d’estudis, i transformada el 1977 en Catalònia, Partit Polític Català.
Inspirat per Joan A. Maragall, Josep A. Linati, R. Guardans, H. Torras i altres membres de la burgesia industrial i financera tradicional, es definí com a monàrquic, conservador, regionalista i europeista.
El 1976 s’escindí S. Millet i Bel, per a crear la Lliga Liberal Catalana, i també J.A. Linati, que organitzà un efímer Partit Democràtic Català coaligat amb Alianza Popular.
No participà en les eleccions legislatives espanyoles del 1977, encara que alguns dels seus homes –Carles Sentís– passaren a UCD.
Denominació aplicada per les cancelleries europees als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió.
Representants catalans s’havien compromès en el pacte de Gènova (20 juny 1705) a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d’Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el cas que Felip V de Borbó guanyés la guerra.
Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l’actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L’elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d’Utrecht (1713).
L’emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D’altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l’ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, juliol 1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (març 1713) ni davant la reina Anna (4 maig 1713).
Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l’Haia, respectivament. Aleshores, l’emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, el qual ajornava la qüestió de les Constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i es materialitzà amb els borbònics a l’Hospitalet (22 juny).
Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 juliol), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. L’ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (març-abril 1714).
Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12 agost 1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S’intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11 setembre). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran davant Jordi I després d’aquella data.
El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (Viena, 30 abril 1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s’acordava que l’emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola.
La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August… (1736).
(o Corona de Catalunya i Aragó) Estat mediterrani, anomenat també modernament unió o confederació catalano-aragonesa, marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII i XVIII.
Originat per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa, al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella d’Aragó (acomplert el 1150).
Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei -només Peronella es titulà reina d’Aragó-. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans.
Amb els decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalano-aragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos.
Corrent social o polític que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.
Comença a manifestar-se a la primera part del segle XIX, com a reacció de les mesures uniformistes de les monarquies borbòniques de França i d’Espanya, les quals no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català.
Acord adoptat del compromís pres a Alcanyís (Aragó) d’elegir nou jutges o compromissaris dels regnes de la Corona de Catalunya-Aragó -tres d’Aragó, tres del Principat i tres del País Valencià- per declarar el successor de Martí I l’Humà, mort sense hereu directe.
Tot i que el pretendent amb més drets era el comte d’Urgell, la força i el nombre dels enemics del comte, l’animadversió dels parlamentaris aragonesos, la campanya en contra empresa per sant Vicent Ferrer i el papa Benet XIII, partidaris de Ferran d’Antequera, i les poques simpaties que despertava entre la burgesia, juntament amb la presència de tropes enviades per Ferran al regne de València, van fer necessària una solució pactada entre els parlamentaris d’Aragó i el Principat consistent en la designació de jutges que havien de resoldre el conflicte.
Els compromissaris, la majoria partidaris de Ferran, reunits a Casp, dictaren sentència favorable a Ferran de Castella, home poderós i favorable als interessos de l’aragonès papa Benet, i d’aquesta manera va ser introduïda la nova dinastia Trastàmara a la Corona de Catalunya-Aragó.
Dades dels Països Catalans 