Sigla de la coalició política catalana Convergència i Unió (1978-2015).
CiU *
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Política
Cercle Conservador de Barcelona
(Barcelona, 1880 – 1905)
Entitat pollítica. Fundada per coordinar les activitats del Partit Conservador espanyol a Catalunya.
La dirigiren els germans Josep Maria i Manuel Planas i Casals, directius del moviment conservador de Barcelona.
Fou un dels centres del caciquisme, i el triomf del catalanisme n’ocasionà la desaparició.
Centristes de Catalunya-UCD
(Catalunya, 1978 – 1984)
(CC-UCD) Partit polític. Constituït com a coalició electoral estable (1979-83) entre la UCD catalana, Unió de Centre de Catalunya (UCC) i el grup d’A. Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12 diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979.
Pel desembre de 1979 es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal. El 1980 assolí 18 escons al Parlament de Catalunya on féu costat al govern de Jordi Pujol. Fou dirigit per Antoni Cañellas.
Sofrí una sèrie continuada d’escissions fruit de la crisi d’UCD (1982) en benefici del Centro Democrático y Social, d’Alianza Popular i de Convergència Democràtica de Catalunya i, després de les consultes electorals del 1982 i 1984 -generals i autonòmiques- restà sense representació parlamentària.
Centre Nacionalista Republicà
(Barcelona, 1906 – 1910)
(CNR) Grup polític. Fundat per un grup separat de la Lliga Regionalista amb motiu de la visita del rei a Barcelona.
Reunit entorn de la redacció d’“El Poble Català”, el féu, convertit en diari, el seu òrgan de difusió. El primer president fou Jaume Carner.
El 1907 el CNR participà en el moviment de Solidaritat Catalana i el 1910, juntament amb altres forces esquerranes de Catalunya, constituí la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR).
Centre Nacional Català
(Barcelona, finals 1899 – 25/abr/1901)
(CNC) Entitat política. Creat pel grup de “La Veu de Catalunya”, que trencà amb la Unió Catalanista.
Arreplegà bàsicament catalanistes tradicionals com Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner, Prat de la Riba, etc, i alguns expossibilistes (els de l’Ateneu) com Jaume Carner, Ildefons Sunyol, etc.
Verdaguer i Callís en fou president, Carner vicepresident i Prat secretari. Adoptaren com a programa les Bases de Manresa del 1892.
Inscrit en el procés de formació d’un nou partit polític de la burgesia catalana, el CNC cercà des d’un primer moment la relació amb els expolaviejistes de la Unió Regionalista, els quals comptaven amb un lligam més estret amb les forces econòmiques industrials del país, i finalment assolí la creació de la Lliga Regionalista (abril 1901).
Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions
(Milà, Itàlia, 1974 – )
(CIEMEN) Associació cultural fundada per Aureli Argemí i inspirada en les idees de l’abat Escarré. De projecció internacional, defensora dels drets de les minories i els pobles.
Treballa en la consecució d’una Europa dels pobles o nacions en contrast amb el concepte d’Estat. Té una especial activitat de solidaritat humanitària, canalitzada per la secció d’Acció Solidària pels Pobles.
Té seus a Milà, Cuixà i Barcelona.
Enllaç web: CIEMEN
Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona
(Barcelona, 23 febrer 1869 – 14 febrer 1870)
Organisme. Succeí a l’anterior Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona. Reuní la major part de les associacions obreres de la ciutat -el setembre de 1869 tenia 34 societats i uns set mil afiliats-.
Envià Farga i Pellicer, que n’era el secretari, i Gaspar Sentiñón al congrés de Basilea de l’AIT (setembre 1869).
Posteriorment s’adherí a la Primera Internacional (febrer 1970) i fou l’organitzadora del I Congrés Obrer Espanyol (juny 1870) que creà la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
Centre Català -partit, 1976/78-
(Barcelona, 1976 – 1978)
Partit polític. Sorgí per iniciativa d’empresaris i professionals vinculats al Centre d’Economia i la Jove Cambra, entre els quals J. Mas i Cantí -president-, J. Molins i Amat -secretari general-, C. Ferrer i Salat i C. Güell i de Sentmenat.
Catalanista, federalista, europeista i defensor de l’economia de mercat, intentà d’ocupar l’espai del centre-dreta democràtic i avançat i, el 1977, formà part de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya.
El 1978 s’integrà en la nova Unió de Centre de Catalunya.
Centre Català -entitat, 1882/90-
(Barcelona, 1882 – 1890)
Entitat catalanista. Organitzada per Valentí Almirall a fi de defensar els interessos materials i morals de Catalunya.
En una primera etapa, aquesta associació va declarar-se apolítica i intentà agrupar tots els catalanistes i en especial el grup de “La Renaixença”. De tota manera, aviat Almirall li donà un contingut clarament polític en aconseguir que el Centre organitzés el II Congrés Catalanista (1883), que condemnà la intervenció dels catalans en els partits controlats pels capitosts polítics madrilenys.
L’actuació política del Centre arribà al seu punt culminant amb la presentació a Alfons XII de Borbó del famós Memorial de Greuges, en el qual col·laboraren nombroses entitats econòmiques, culturals i professionals de Catalunya.
Després, els elements socialment conservadors se separaren del Centre i van fundar la Lliga de Catalunya (1887). Amb aquesta escissió s’inicià l’etapa de decadència del Centre Català i només els amics d’Almirall restaren fidels a l’entitat.
Per tal de recuperar el control del moviment catalanista, el Centre va presentar, l’any 1890, un programa polític de tendències autonomistes, sense poder, malgrat tot, evitar la progressiva pèrdua d’influència política.
Cefalú, tractat de -1285-
(Cefalú, Palerm, Itàlia, 1285)
Pacte signat per Carles de Salern, presoner de Pere II el Gran, segons el qual el primer, a canvi del seu alliberament, renuncià a l’illa de Sicília a favor de Jaume, germà del futur Alfons II el Franc.
El pacte preveia, a més, el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la infanta catalana Violant d’Aragó amb un dels fills d’aquest.
Carles fou obligat a ratificar-lo quan fou traslladat a Catalunya, però, no fou reconegut ni per França ni pel papa Honori IV, els quals no acceptaren la cessió de Sicília i hi adreçaren un nou atac (1286).
Dades dels Països Catalans 