Arxiu d'etiquetes: guerra Successió

Verboom, Jorge Próspero de

(Brussel·les, Bèlgica, 9 gener 1665 – Barcelona, 19 gener 1744)

Enginyer militar i marquès de Verboom.

Participà en la guerra de Successió a les ordres de Felip V, i destacà en el setge de Barcelona.

En aquesta ciutat planificà i dirigí la construcció de la Ciutadella, en motiu de la qual hagué de destruir gran part del barri de la Ribera.

Fou governador de Barcelona el 1718.

Utrecht, tractat d’

(Utrecht, Països Baixos, 11 abril 1713)

Tractat que posà fi a la guerra de Successió. Signat després de llargues converses (iniciades a Londres el 1711), fou complementat pel tractat de Rastadt i altres tractats menors. El conjunt de tractats afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal.

El problema de les constitucions pròpies dels Països Catalans fou debatut també en les negociacions preparatòries del tractat (novembre 1711 a abril 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que s’hi havien obligat pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les (Cas dels Catalans).

El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima.

Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet); coneguts aviat per la població catalana, feren que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes.

Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastadt.

guerra de Successió

Successió, Guerra de

(Catalunya-Aragó, 1702 – 1714)

Conflicte europeu, que, després del testament de Carles II (3 octubre 1700) a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, i de la pujada d’aquest al tron (amb el nom de Felip V), enfrontà les corones de Castella i França contra les corones de Catalunya-Aragó, l’Imperi, la Gran Bretanya, Províncies Unides, Savoia, Portugal, els prínceps alemanys de la dieta de Ratisbona i Dinamarca (1701-15).

Davant el problema successori plantejat per la manca de fills de Carles II, les potències europees van signar una sèrie de tractats de repartiment (1698, 1699, 1700) dels territoris espanyols, que no foren acceptats ni per l’Imperi ni per Espanya. A la fi, el 16 de novembre de 1700, Lluís XIV proclamà Felip com a rei.

Ja el febrer de 1701, Lluís XIV es negà a retirar a Felip V els drets a la corona francesa, i envaí la frontera entre els Països Baixos espanyols i les Províncies Unides. Això provocà la Gran Aliança de l’Haia (setembre 1701) contra els Borbons, que conduí a la invasió d’Itàlia pels imperials i a la declaració formal de la guerra (1702).

Bé que en una primera etapa els exèrcits borbònics (dirigits per Villars i Vendôme) aconseguiren derrotar els aliats (Eugeni de Savoia, Marlborough, Starhemberg) per terra (1702, Friedlingen; 1703, Höchstädt), el mar va ésser aviat dominat per aquests (almirall Rooke), els quals intentaren d’apoderar-se de Cadis (agost 1702), van provocar la destrucció de la flota espanyola a Vigo (setembre 1702) i van desembarcar a Portugal l’arxiduc Carles (maig 1704), ja proclamat rei d’Espanya (Viena, setembre 1703).

Els aliats, a més, van intentar un primer desembarcament a Barcelona (octubre), on l’arxiduc Carles (Carles III) establí la cort i, després del setge de la capital catalana per Felip V (abril-maig 1706), van desfermar una ofensiva conjunta des de Catalunya i Portugal que els menà a la conquesta d’Aragó (juny) i València, per una banda, i de Madrid, per l’altra (juliol 1706), alhora que prengueren Mallorca i Eivissa.

Mentrestant, els francesos eren derrotats a Blanheim (agost 1704) i Ramillies (maig 1706), i Nàpols (l’últim reducte filipista a Itàlia) sucumbia el 1707. Aquest mateix any es produí una lleugera recuperació filipista a la Península (victòria d’Almansa, abril) que comportà la conquesta de València i d’Aragó, amb l’anul·lació dels seus furs, i la presa de Lleida (setembre); el 1708, aquesta recuperació es va veure contrarestada per la conquesta de Sardenya i Menorca per part dels aliats i per la derrota francesa a Oudenarde i la presa de Lille.

Davant aquesta situació, el papat reconegué Carles com a rei d’Espanya (1709), i a causa de la fam i de la misèria produïdes per l’hivern del 1709, a les quals s’afegí la guerra civil dels comisards, França inicià negociacions secretes amb els aliats, alhora que era vençuda a Malplaquet (setembre 1708).

El 1710 la situació s’agreujà per als Borbons quan els exèrcits aliats, després de les batalles d’Almenara (juliol) i Saragossa (agost), prengueren Madrid (setembre), on l’arxiduc Carles entrà al mateix temps que Lluís XIV entaulava les conferències de Gertruydenberg (1710), les quals, si no hagués estat per la intransigència aliada, haurien fet acabar la guerra.

Això no obstant, la pujada al poder dels tories a la Gran Bretanya (1710), els quals pretenien una pau honorable, les victòries filipistes de Brihuega i Villaviciosa (9-10 desembre 1710) i l’entrada a Madrid de Felip V (desembre), així com la mort de l’emperador Josep I (abril 1711) i la sortida de Carles de Barcelona i la seva proclamació com a emperador (Carles VI), van canviar els termes de la lluita.

La Gran Aliança, creada per impedir la unió de França i Espanya, ja no tenia sentit, perquè si l’Aliança guanyava es produïa la no menys perillosa unió de l’Imperi amb Espanya. A l’octubre de 1711 van ésser signats els preliminars secrets de Londres amb França, que significaven la dislocació de la Gran Aliança: solament les Províncies Unides i Catalunya-Balears van seguir fidels a l’emperador.

Amb la victòria francesa de Denain (juliol 1712), les Províncies també van iniciar les converses de pau (congrés d’Utrecht, que portà a la signatura dels tractats d’Utrecht, 1713). Per la seva banda, l’Imperi va retirar les tropes que tenia a Catalunya (amb elles sortí l’emperadriu Isabel de Brunsvic, març-juny 1713) i, després de la campanya francesa del Rin (estiu), va entaular les negociacions que portaren a la pau de Rastadt amb França (març 1714).

Això no obstant, els catalans van continuar sols la lluita contra Felip V i contra les tropes franceses. Bé que en les múltiples negociacions aleshores en curs els aliats continuaven defensant les seves llibertats, el cas dels catalans va esdevenir una simple carta diplomàtica a jugar per tal d’obtenir avantatges, ja que de fet aquests mateixos aliats permeteren l’aixafament del nou aixecament català del gener de 1714, la presa de Barcelona (11 setembre 1714), la de Cardona (18 setembre), i finalment la conquesta de Mallorca i Eivissa (juliol 1715) pels Borbons; les llibertats catalanes van ésser abolides.

La pau d’Espanya amb l’Imperi no es va signar oficialment fins al 1725 (tractat de Viena). La nova Europa sortida d’aquesta guerra va veure una Espanya minvada territorialment (Menorca i Gibraltar britànics) i sense cap possessió a Europa, una França afeblida, un Imperi ampliat i, sobretot, una Gran Bretanya enfortida i mestressa del mar. Per a Espanya significà el triomf del centralisme borbònic.

Serclaes de Tilly, Albert Octavius ‘T

(Brussel·les, Bèlgica, 22 desembre 1646 – Barcelona, 3 setembre 1715)

Militar i polític.

Passà al servei de Felip V; lluità en la guerra de Successió (Catalunya, 1709-10 i 1713-14), fet que li valgué els càrrecs de capità general d’Aragó (1711-14) i capità general de Catalunya (1714-15), en substitució, aquest darrer, del duc de Berwick.

Exercí la repressió contra els austriacistes, intervingué en la planificació de la Ciutadella de Barcelona i donà l’ordre de traslladar la universitat a Cervera, per a la qual nomenà catedràtics i rector.

Sauret, Maria

(Lleida, segle XVII – segle XVIII)

Patriota. El 1707 es distingí a la defensa de la plaça contra l’exèrcit invasor que manava el duc d’Orleans, a la Guerra de Successió.

En una ocasió capturà un soldat francès fora de les muralles i el dugué presoner a la ciutat.

Sanç i de Miquel, Lluís de

(Barcelona, vers 1670 – 6 octubre 1713)

Militar. Germà del jurista Ignasi Sans i Miquel i del general Francesc. Com aquest, serví contra els borbònics a la guerra de Successió.

El 1713 formà part de la guarnició de Barcelona, en començar el setge de la ciutat. Tenia aleshores el grau de capità. El 6 de setembre caigué ferit al combat de la Creu Coberta. Ja refet, es reincorporà al servei.

En el transcurs dels atacs catalans a la part de Mas Guinardó que facilitaren l’entrada a la plaça de forces importants que havien restat aïllades a l’exterior, conduí novament la seva companyia i resultà mort.

Rico, Andreu Joan

(País Valencià, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Ermità.

Durant la Guerra de Successió esdevingué cèlebre amb el nom de Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, per les seves prediccions que Barcelona se salvaria del setge filipista.

Per consell seu, hom nomenà coronels els pagesos Pere Brichfeus i Francesc Bosquets que s’havien unit a l’exèrcit del marquès de Poal.

Rialp i de Safont, Ramon de

(Anglesola, Urgell, 1670 – Àustria ?, després 1716)

Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, essent sergent major del regiment de cavalleria del coronel Subies.

El 1713 desobeí l’ordre d’evacuar i restà a Barcelona, on fou nomenat tinent coronel del nou regiment de cavalleria manat per Antoni Desvalls, amb el qual sortí de Barcelona i, després d’un temps amb els expedicionaris del diputat Berenguer i el coronel Rafael Nebot, entrà a Cardona amb Desvalls, del qual fou gran auxiliar.

Participà al consell de guerra d’Olesa de Montserrat (18 maig 1714). Intervingué a la doble batalla de Talamanca i de Sant Llorenç Savall (13 i 14 agost 1714).

S’acollí a la capitulació de Cardona (18 setembre 1714) però, infligint els pactes, els borbònics li confiscaren els béns. Fugí del país i anà a Àustria, on ingressà a l’exèrcit imperial amb el grau de tinent coronel.

Era un dels catalans que combateren contra els turcs el 1716, a la divisió que manava Antoni Desvalls.

Record de l’Aliança fet al Sereníssim Jordi Augusto, rei de la Gran Bretanya

(Oxford ?, Anglaterra, 1736)

Opuscle polític publicat amb peu d’impremta d’Oxford (possiblement fals) i adreçat a Jordi I d’Anglaterra.

El document recordava al sobirà anglès el pacte de Gènova (1705), entre Catalunya i Anglaterra, i l’incompliment per part d’aquesta, al tractat d’Utrecht (1713), del seu compromís de defensar la preservació de les constitucions de Catalunya, abolides per Felip V.

El document intentava d’aprofitar una conjuntura internacional favorable: la signatura de la pau entre Felip V i l’imperi després de les guerres d’Itàlia, en les quals Anglaterra havia fet costat a Carles IV, i és un dels darrers ressons del cas dels Catalans.

Rastadt, pau de

(Rastadt, Alemanya, 6 març 1714)

(o Rastatt) Tractat de pau. Signat entre França (Villars) i l’Imperi (Eugeni de Savoia), després de la victoriosa campanya francesa del Rin (estiu de 1713).

Va posar termini, amb la d’Utrecht (1713), a la guerra de Successió. Va concloure’s sense que Felip V fos reconegut rei d’Espanya, però de fet va ocasionar la no intervenció britànica i austríaca en la campanya de Catalunya, cosa que va permetre la presa de Barcelona per l’exèrcit filipista (11 setembre 1714).

Per ella foren cedides a Àustria les possessions espanyoles d’Itàlia i dels Països Baixos, a més del regne de Sardenya; França s’apropiava Alsàcia i Landau, i els electors de Colònia i Baviera eren restablerts en llurs estats.