Arxiu d'etiquetes: reivindicacions

Marxa de la Llibertat

(Catalunya, 4 juliol 1976 – Poblet, Conca de Barberà, 12 setembre 1976)

Iniciativa política unitària.

Nom donat a cinc recorreguts que, per arreu de Catalunya -amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya Nord-, efectuaren diversos manifestants que tenien que confluir a Poblet, com a suport a les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya, seguint una iniciativa de Lluís M. Xirinacs i Pax Christi.

Aquestes columnes tingueren moltes dificultats, amb una forta repressió policial i de l’extrema dreta.

A l’arribada a Poblet només uns pocs marxants pogueren entrar al monestir, ja que la guàrdia civil i la policia vigilaven els voltants.

A Montblanc hi hagué una actuació desmesurada de les forces d’ordre públic contra les columnes que hi estaven retingudes.

Levites, avalot de les

(Barcelona, 21 juliol 1840)

Manifestació de l’alta burgesia, per demostrar la seva adhesió a les reines Maria Cristina i Isabel II i la repulsa als progressistes.

El nom prové de la indumentària, elegant, dels manifestants.

Al pla de Palau foren escomesos pels progressistes, i l’endemà hi hagué més incidents, amb l’assassinat de l’advocat Francesc Balmas i la destrucció de la impremta d’“El Guardia Nacional”.

Jurisdiccions, llei de

(Espanya, 13 febrer 1906)

Reglamentació jurídica preparada pel govern de S. Moret arran de l’agitació antimilitar que havia provocat l’assalt de la redacció del setmanari de la Lliga, “Cu-cut!”, i d’altres reaccions per part de les guarnicions militars de diversos llocs d’Espanya.

El projecte de llei (gener 1906) sancionava sota jurisdicció militar qualsevol delicte “contra l’ordre públic i contra la pàtria”, la qual cosa donava als militars la possibilitat d’intervenir arbitràriament en tota activitat política de caire no estrictament dinàstic.

Els afectats -republicans, regionalistes i carlins- es retiraren del Congrés en senyal de protesta, i a Catalunya fou el revulsiu que impulsà la formació de Solidaritat Catalana.

Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona

(Barcelona, 10 agost 1835 – 2 setembre 1835)

Organisme d’ideologia liberal exaltada, la integraven fabricants, comerciants, hisendats i milicians, entre els quals destacaven Antoni de Gironella, Marià Borrell i Francesc Soler.

Demanà a la reina regent la convocatòria de Corts extraordinàries i la restauració de la Corona catalano-aragonesa.

Dissolta pel govern, es convertí en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya.

la Jamància (1843)

Jamància, la

(Barcelona, 1 setembre 1843 – 19 novembre 1843)

Bullanga que tingué lloc a la ciutat. Alçament dels progressistes radicals i els republicans contra Espartero i el govern de Madrid.

El nom de la Jamància deriva de la paraula jamar (menjar en caló).

Els revoltats volien un govern democràtic i una societat igualitària i exigiren la formació d’un organisme suprem, o Junta Central, a Madrid, que havia d’ésser constituït per delegació de les Juntes particulars.

Les tropes governamentals posaren setge a Barcelona i el 19 de novembre va retre’s aquesta al general Laureano Sanz, després d’ésser bombardejada des de Montjuïc i la Ciutadella.

La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d’aleshores.

Intel·ligència Republicana, Manifest d’

(Barcelona, maig 1930)

Declaració programàtica, publicada al setmanari barceloní “L’Opinió”, que defensava la necessitat d’implantar una república federal de contingut reformista i social (reforma agrària, legislació obrerista, etc).

Fou signada per una extensa varietat de representants de forces polítiques catalanes, que intentaven donar una alternativa diferent a la de la Lliga en uns moments en què la monarquia espanyola havia assolit un elevat grau de descomposició.

Així, agrupà membres d’Unió Socialista de Catalunya, republicans radicals, republicans, sindicalistes, obreristes i també membres d’Acció Catalana.

afer Galinsoga

Galinsoga, afer

(Catalunya, juny 1959 – febrer 1960)

Campanya cívica en contra de Luis Martínez de Galinsoga, director de “La Vanguardia Española”, per la seva actitud.

En protesta perquè es predicava en català a l’església de Sant Ildefons de Barcelona proferí la frase Todos los catalanes son una mierda, que s’escampà a cau d’orella per tot Barcelona.

Com a resposta, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalats per Jordi Pujol i Soley entrà en contacte amb gent d’acció d’ideologia semblant i organitzaren una campanya de boicot al diari, consistent en repartir fulls volants, estripar diaris al carrer, trencar vidres del seu local, trametre cartes als anunciants i als venedors, etc.

afer GalinsogaLa campanya se’ls escapà de les mans i aparegueren grups espontanis que actuaven pel seu compte. Els partits polítics -aleshores clandestins- no hi col·laboraren, però sí que ho feren alguns dels seus militants a títol personal.

Al gener de l’any següent, Galinsoga escriví un article per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans, negà els fets i s’autoqualificà d’amic de Cambó. La resposta fou espectacular: escampada de fulls volants al Liceu.

La campanya continuà ampliant-se fins que pel febrer Galinsoga fou cessat. El diari havia perdut uns 20.000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30.000 exemplars i s’havia vist obligat a reduir pàgines.

Aquesta victòria contribuí al progrés de l’oposició catalana al franquisme i dugué als fets del Palau.

Casp, Compromís de

(Casp, Aragó, 24 juny 1412)

Acord adoptat del compromís pres a Alcanyís (Aragó) d’elegir nou jutges o compromissaris dels regnes de la Corona de Catalunya-Aragó -tres d’Aragó, tres del Principat i tres del País Valencià- per declarar el successor de Martí l’Humà, mort sense hereu directe.

Els principals pretendents eren: el comte Jaume II d’Urgell, besnét per línia masculina d’Alfons II; Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove; Lluís d’Anjou, nét per línia femenina de Joan I; Alfons II de Gandia i Ferran de Trastàmara, besnét per línia femenina d’Alfons II.

Tot i que el pretendent amb més drets era el comte d’Urgell, la força i el nombre dels enemics del comte, l’animadversió dels parlamentaris aragonesos, la campanya en contra empresa per sant Vicent Ferrer i el papa Benet XIII, partidaris de Ferran de Castella, i les poques simpaties que despertava entre la burgesia, juntament amb la presència de tropes enviades per Ferran al regne de València, van fer necessària una solució pactada entre els parlamentaris d’Aragó i el Principat consistent en la designació de jutges que havien de resoldre el conflicte.

Els compromissaris, la majoria partidaris de Ferran, reunits a Casp, dictaren sentència favorable a Ferran de Castella, home poderós i favorable als interessos de l’aragonès papa Benet, i d’aquesta manera va ser introduïda la nova dinastia Trastàmara a la Corona de Catalunya-Aragó.

Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos

(Catalunya, 1950 – 1990)

Sessions d’estudis, dedicades a fornir una metodologia per als investigadors locals de les comarques catalanes. La primera se celebrà a Martorell.

En les Assemblees celebrades a continuació amb èxit creixent, la temàtica ha estat simplement condicionada a treballs sobre la comarca on l’acte tenia lloc.

Totes han estat presidides per personalitats rellevants de la cultura catalana i han constituït un revulsiu cultural.

De moltes de les Assemblees s’han publicat en volums els actes, ponències i comunicacions.