Municipi del Tarragonès (Catalunya): 21,64 km2, 45 m alt, 21.993 hab (2017)
(ant: Vila-seca de Solcina) Situat al litoral mediterrani, comprèn l’extrem sud-oest de la comarca, al límit amb el Baix Camp.
Agricultura d’alternança dels conreus de secà (cereals, oliveres, vinya, garrofers i ametllers) amb els de regadiu (hortalisses, avellaners i altres arbres fruiters). Ramaderia ovina i porcina; avicultura. Indústries químiques, del metall i de la construcció. Depèn de les àrees comercials de Tarragona i Reus simultàniament.
La vila és en un lleu aturonament que, 4 km enllà, dóna lloc al cap de Salou; de l’antic castell de Solcina restà la gran torre; església parroquial de Sant Esteve (de la fi del segle XVI), gòtica-renaixentista.
Comprèn els nuclis turístics de la Pineda i de la Plana, al litoral, així com el parc d’atraccions de Port Aventura. S’han trobat restes d’un poblat ibèric a la Cella, una indústria neolítica de sílex al pla del Maset i altres testimoniatges prehistòrics i romans.
Tant el litoral com la vila foren durament castigats per la pirateria, al segle XVI. El 1989 li va ésser segregat el terme de Salou.
Hi predomina l’agricultura de secà sobre la de regadiu, que aprofita aigües derivades de l’embassament de Foix i d’altres procedents de pous. La propietat de la terra és repartida, i és conreada en explotació directa i en règim de parceria; predominen les explotacions agràries petites. Els conreus més estesos foren tradicionalment els de vinya (79 % de la superfície total cultivada al començament del segle XVIII), cereals i oliveres, que retrocediren durant el segle XIX a favor dels garrofers i del regadiu. Important avicultura i activitats de pesca (12% del total de captures de Catalunya). Indústria tèxtil, electromecànica, química (articles de goma, principalment), alimentària, paperera, de la construcció. Turisme amb port esportiu. Centre comercial tradicional, sortida natural dels productes del Penedès.
La vila es troba prop de la costa, unida per l’expansió urbana al barri marítim de la Marina de Vilanova, i formada per dos nuclis: el de l’antiga Vilanova de Cubelles i el de la Geltrú, que eren separats pel torrent de la Pastera (carrer de la Unió); l’eixample posterior s’ha produït cap al mar; el passeig marítim té a llevant l’ermita de Sant Cristòfol (barri de la Farola), i a la platja, les romanalles del moll del Mar (1800); a ponent hi ha l’ermita de Sant Gervasi, al costat de la destruïda torre d’Adarró, amb restes d’un poblat iberoromà; església parroquial de Santa Maria de la Geltrú (segle XVIII); la parroquial de Sant Antoni de Vilanova (segle XVIII); casa de la vila, porxada; col·legi Samà, neogòtic; Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, ampliada amb el castell de la Geltrú (segles XII-XV), restaurat el 1920; Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial, a més d’altres cases, monuments i diversos museus interessats. Forma una aglomeració urbana amb el municipi de Sant Pere de Ribes.
Hom ha passat d’una economia basada en el sector primari a una situació en què la font bàsica de riquesa és proporcionada pel turisme. Això ha comportat una reducció de les activitats en la resta dels sectors econòmics. Dins del sector primari, el conreu de la terra no ha estat mai gaire important i tendeix a reduir-se espectacularment. La producció es destina fonamentalment a farratge per al bestiar, i també són per al seu consum les grans extensions de pastures del municipi. La ramaderia és la principal font de riquesa del sector primari i es basa en el bestiar boví (principalment de carn) i oví. Centrals hidroelèctriques sobre la Noguera de Tor.
El valor de l’activitat turística és des de la dècada de 1980-90 molt important, ja que és un enclavament amb característiques pròpies. S’hi destaquen com a factors d’atracció, el balneari de Caldes de Boí, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el seu patrimoni artístic i arquitectònic i les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort, inaugurada l’any 1988 amb una extensió de 260 ha. En consonància amb aquesta multiplicitat d’opcions per al turisme, han proliferat els establiments turístics existents al municipi (hotels, apartaments, refugis, residències-cases de pagès).
GEOGRAFIA FÍSICA.- És l’única comarca catalana amb caràcters atlàntics, car ve a coincidir amb la capçalera de la Garona. Al centre de la zona axial de tot el sistema, és tancada per dues alineacions paral·leles, més alta la de migjorn, que separa la vall de la resta de Catalunya, car és la divisòria hidrogràfica entre la Garona (Atlàntic) i l’Ebre (Mediterrani). A llevant de la Maladeta abunden els cims que voregen els 3.000 m alt: Besiberris (amb el Comaloforno), Montardo d’Aran, Colomers, Mauberme. L’alineació del nord, entre l’Aran i la comarca gascona de Comenge, és de 1.000 a 1.500 m més baixa. Aquest cinyell muntanyós només es podria evitar seguint la vall mestra, si no hi hagués bons ports de muntanya: el de la Bonaigua, el de Viella (evitat per un túnel) cap a la Ribagorça, i el portilló de Bossost cap al Comenge. L’erosió glacial va afectar tota la vall, tant planera de fons com abrupta de vessants, llevat el sector nord-est, on el material esquistós i no granític ha eliminat les formes cantelludes i originat calmes com el pla de Beret.
A causa de la indecisió hidrogràfica, hi neixen la Noguera Pallaresa i la Garona de Ruda, la més llarga de les dues branques que formen la Garona. Més cabalosa i regular és l’altra branca, el Joèu, que sorgeix de sobte al güel d’Et Joèu, procedent del forat dels Aigualluts, al vessant sud de la Maladeta, on es precipita amb el nom d’Alt Éssera. Completen la hidrografia, a més de la Noguera Ribagorçana, que neix al port de Viella, una cinquantena d’estanys d’origen glacial.
El clima és atlàntic de muntanya: temperatures molt fredes a l’hivern i suaus a l’estiu, alta humitat, precipitacions notables (900-1.200 mm) i ben repartides (amb 56 dies de neu a l’any). La vegetació, que encatifa la comarca, n’ocupa la més gran part. Hom hi distingeix tres nivells: el baix, de caducifolis: roures, faigs amb sotabosc ric, avellaners, bedolls, prats de ribera; el mitjà, de coníferes (avets i pins negres); i l’alt, de prats alpins.
POBLACIÓ.- La població de la Vall d’Aran es distribueix en 9 municipis, amb un increment de població d’ençà de la dècada de 1980, degut principalment a l’emigració atreta pel turisme. Viella concentra més del 50% de la població. El moment més baix de la demografia estadística aranesa fou el de 1940-41. L’aranès, un dialecte gascó, és cooficial amb el català a la Vall. Quant a la distribució de la població activa per sectors econòmics, un 5,4% correspon al sector primari, el 15,3% al secundari, i el 79,3% al terciari.
ECONOMIA.- La Vall d’Aran és una comarca forestal i ramadera. L’agricultura és molt minsa i una part important del territori aranès ha esdevingut prats per a la ramaderia. La indústria hidroelèctrica té una clara importància, amb centrals com les de Joèu, Aiguamog, Arties, Viella, Bòssost i Varradòs. Però el veritable motor de l’economia aranesa es troba en el turisme, estretament relacionat amb l’estiueig i els esports d’hivern. Així doncs, l’oferta hotelera ha tingut un creixement considerable, al igual que l’oferta de les residències-cases de pagès. El desenvolupament d’aquest sector és pot sintetitzar en quatre dates: 1924, arribada de la carretera del Pallars pel port de la Bonaigua; 1948, carretera de la Ribagorça pel túnel de Viella; 1964, inauguració de les pistes d’esquí de Baqueira, i el 1974, les de la Tuca. Així, doncs, l’obertura de vies de comunicació foren i són importants per canalitzar el turisme, que procedeix principalment de l’àrea de Barcelona.
HISTÒRIA.- La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels airenosins, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda -hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya-, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital Vetula (Viella), esdevingué -com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals- un dels pagi o districtes de la civitas Convenarum creada per Pompeu (72 aC) amb centre a Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del pagus Convenicus. El 1067, la Vall d’Aran fou incorporada al Regne d’Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya.
El 1175, Alfons I el Cast va signar el tractat de l’Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona. La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el tractat de Corbeil de 1258 va significat el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d’Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d’Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I el Conqueridor va voler infeudar el territori a Guillem d’Entença el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona. En el marc de la Croada contra Catalunya i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d’Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. Pel tractat d’Argelers de 1298, s’acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l’administració de la Vall d’Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte.
El 1312, fou incorporada novament a la corona catalano-aragonesa. El rei establí el 22 de juliol de 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d’administració de la universitas al Conselh Generau d’Aran. El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III el Benigne. I endemés, el 26 de juny de 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria. El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l’oferiment del Síndic (president aranès) de pactar la unió d’Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament a Catalunya encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI de Borbó el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis.
Arran dels successos ocorreguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març de 1643 d’acceptar l’obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d’ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV, era el cap visible de l’oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d’abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l’entrada d’un exèrcit compost d’unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s’havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s’havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d’Aragó. Aquest fet s’esdevingué el 20 d’abril de 1643.
En esclatar la guerra de Successió, la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l’exèrcit borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l’acció contra l’intent francès d’entrar a la Vall l’any 1707. Es distingiren també en l’heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes de Felip V de Borbó, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d’Arpajon, el qual s’apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l’església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20.000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.
El 1805 la Vall d’Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l’Alta Garona el 1812. L’aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l’abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 2 de setembre de 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del segle XIX fou el capellà i escriptor Josep Condo i Sambeat.
La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d’Espanya, un cop acabada la guerra civil espanyola d’establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d’Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d’Espanya.
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 26 de juliol de 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran. D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-85 s’ensenyaria l’aranès de manera regular a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26 de maig de 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d’Aran, format per 13 consellers.
Municipi de la Selva (Catalunya): 38,58 km2, 5 m alt, 5.542 hab (2017)
Situat a la Costa Brava, en un terreny muntanyós, a les ribes de la riera de Tossa, que neix al coll de la Talaia i desguassa directament a la mar, al límit amb el Baix Empordà. La costa és abrupta, amb la badia de Tossa i el cap de Tossa (on hi ha un far) entre cales i platges. Gran part del terme municipal és ocupat per boscos, sobretot alzines sureres, que havien donat lloc a una important indústria del suro.
La superfície agrícola ocupa una petita part del terme, amb predomini dels conreus de secà sobre els de regadiu, que aprofiten aigües de pous; els conreus més estesos són els de cereals (principalment blat) i vinya. Hi predominen les petites extensions agràries. Activitats marineres en regressió. Indústria de la construcció. Segon centre turístic de la Costa Brava selvatana. La població cresqué molt durant el segle XVIII amb l’auge del comerç de cabotatge, la qual cosa provocà la construcció d’una vila nova.
La vila s’estén a la dreta de la riera de Tossa, davant la badia de Tossa; l’anomenada Vila Vella, fortificada (segle XII), conserva el seu caràcter medieval en els seus estrets carrerons, monument nacional des del 1931. L’antic castell de Tossa fou enderrocat en bastir-se el far. A l’eixample hi ha l’església parroquial de Sant Vicenç (1775) i la capella dels Socors. Restes d’una vil·la romana al lloc dels Ametllers.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 65,93 km2, 31 m alt, 11.516 hab (2017)
Situat a la Costa Brava, en un terreny pla que fou dessecat a partir del segle XVIII (antic estany de Torroella), a la desembocadura del riu Ter, accidentat pel massís de Montgrí al nord. La costa és baixa i sorrenca al sector meridional (platja de Pals) i abrupta i escarpada al septentrional.
Alternen els conreus de cereals, vinya i olivera amb els conreus hortícoles i de fruiters, a més d’un petit sector, el mas Pla, dedicat al conreu de l’arròs. Predominen les explotacions agràries petites. Ramaderia porcina; aviram. Indústria derivada de l’agricultura, de la fusta i de la construcció. Gran activitat hotelera con a nucli turístic, sobretot a l’Estartit, que n’ha desplaçat la tradicional activitat pesquera. Àrea comercial de la Bisbal d’Empordà.
La vila és a l’esquerra del Ter; el nucli antic es formà al voltant de l’església parroquial de Sant Genís, gòtica (segle XV), amb façana del segle XVIII, i del castell o palau de Torroella, dit el Mirador; notables casals gòtics i renaixentistes i restes de la muralla medieval, amb una porta d’entrada. Fou centre de la baronia de Torroella.
Municipi del Tarragonès (Catalunya): 8,71 km2, 15 m alt, 15.726 hab (2017)
Situat al litoral, on hi ha la platja de Torredembarra, d’arena fina, a l’esquerra del Gaià, en un terreny pla, pocs quilòmetres a l’est de Tarragona.
L’agricultura, molt important temps enrere, ha disminuït a causa de la forta urbanització del terme. La indústria s’hi troba molt diversificada; les principals són la tèxtil, la de la construcció, la sidero-metal·lúrgica i la química. El gran motor de l’economia local és, però, el turisme; hi ha gran nombre d’urbanitzacions, apartaments i establiments hotelers, tot al llarg de la costa. Aquest recurs econòmic ha fet que hi hagués un increment demogràfic des de principi del decenni del 1960. Àrea comercial de Tarragona.
La vila és a 1 km de la mar; castell de Torredembarra, renaixentista (principis del segle XVII), centre de la baronia de Torredembarra; església parroquial de Sant Pere.
El municipi comprèn, a més, la vil·la romana dels Munts i el poble i antic castell de Clarà.
Municipi i capital de la comarca del Tarragonès (Catalunya): 57,88 km2, 68 m alt, 131.507 hab (2017)
Emplaçada al litoral mediterrani, sobre la desembocadura del riu Francolí, gaudeix d’una situació privilegiada per la facilitat de comunicacions vers l’interior (Lleida i Saragossa) i la costa, així com per l’existència del port de Tarragona.
LA CIUTAT.- El nucli originari ibèric es construí en un tossal de fàcil defensa, que serví també per a l’establiment de la ciutat romana a partir del -218; aquesta fou envoltada d’un ampli recinte emmurallat (4 km de circuit), i assumí de primer funcions primordialment militars, i més tard polítiques i administratives, que la convertiren en la primera ciutat de la costa ibèrica. Les invasions germàniques la devastaren en part i la feren declinar, després, amb la invasió musulmana, restà pràcticament despoblada. La repoblació cristiana (1118) i la seva restauració com a seu arquebisbal no aconseguiren de retornar-li plenament el seu antic caràcter urbà; primerament només fou utilitzat el sector més alt i ben protegit de la vella ciutat, i únicament a partir del segle XIV s’expansionà aprofitant l’esplanada formada per les voltes de la graderia del circ, que es tancà mitjançant un mur anomenat la Muralleta.
Al segle XVI algunes comunitats religioses s’havien establert fora de les fortificacions, i fou construïda la muralla de Sant Joan, paral·lela a la Muralleta, que les incloïa. Un nou recinte emmurallat fou construït al segle XVIII cenyint la ciutat vella i el port. Al final del segle XVIII s’inicià la construcció d’un nou port (1789) i d’un barri portuari (el Serrallo), que cresqué durant la centúria següent. A mitjan segle XIX es portà a terme la demolició definitiva de les muralles que impedien l’expansió urbana, i quedaren únicament en peu les del nord. El creixement actual s’ha realitzat, seguint un pla reticular, vers el port i el Francolí, i per les carreteres de Valls i de Reus; els barris industrials s’han establert arran de la carretera de València.
POBLACIÓ.- La població, molt important en l’època romana (es calculen uns 30.000 h, en el moment de màxima plenitud), fou escassa durant l’edat mitjana (ja que sols ocupava el setè lloc entre les ciutats de Catalunya quant a potència) i tingué tendència a minvar a causa de la pesta negra i la crisi provocada per les guerres del regnat de Joan II el Sense Fe. L’increment fou lent durant els segles XVI i XVII, i s’accelerà durant el XVIII sense assolir, però, els índexs de creixement d’altres nuclis veïns. L’espectacular creixement de començament del segle XIX, gràcies a un corrent immigratori fou col·lapsat per l’emigració provocada pel setge de la ciutat durant la guerra del Francès. L’any 1816 s’havia tornat a repoblar, i s’acusava el rejoveniment de la població. A partir del tercer quart del segle XIX restà estacionària fins al començament del segle XX, en que cresqué d’una manera lenta però continuada fins a la meitat d’aquesta centúria, i l’augment s’accelerà a partir del 1950, a causa del corrent immigratori atret per la industrialització.
ECONOMIA.- L’economia de la ciutat es centrava tradicionalment en l’agricultura i el comerç; avui les funcions primordials són la indústria, la comercial i l’administrativa, a més de la turística. La indústria és l’activitat fonamental, però el seu desenvolupament és recent; els intents d’industrialització durant el segle XVIII (filatures) no reeixiren, i fins al segon decenni del segle XX sols existiren indústries lligades a les activitats portuàries (l’any 1918 hi havia 26 fàbriques: serradores, boteries i farineres). L’any 1923 hi fou instal·lada la fàbrica de tabacs, i més tard algunes indústries químiques i metal·lúrgiques.
L’expansió actual s’inicià el 1957 amb la creació del polígon industrial i les inversions de capitals predominantment estrangers. Hi ha nombrosos establiments industrials, i hi sobresurten la indústria petroquímica (d’ampli desenvolupament en realitzar-se la petroliera a la Pobla de Mafumet), la metal·lúrgica (transformats metàl·lics), l’alimentària (vins i derivats), del tabac, de la fusta i de la construcció. L’activitat comercial se centra sobretot al port, el primer de Catalunya per les captures pesqueres i el segon pel tràfic de mercaderies; el seu creixement ha estat molt ràpid, i ha canviat el seu caràcter agrícola i deficitari per les funcions de port-magatzem d’hidrocarburs i carbó, i de port industrial. Seu central de la Universitat Rovira i Virgili, compartida amb la ciutat de Reus.
HISTÒRIA.- Sembla que el primitiu nucli urbà d’origen ibèric era anomenat Cosse. Fou una de les ciutats més importants de la Península des de l’època de les colònies gregues i cartagineses. La seva importància augmentà encara en l’època romana, quan fou anomenada Tarraco. Des de la seva arribada, els Escipions la van escollir com a base d’operacions i centre de les seves conquestes; a Tarragona es recollí l’exèrcit d’Escipió Emilià que anava cap a la campanya definitiva de Numància. Cèsar (-45) li donà la categoria de colònia, el títol de Victrix i el seu nom de família: Júlia. August hi residí més d’un any (-27) i hi tingué el quarter general durant la guerra de la Hispània Citerior. La ciutat fou un centre polític i administratiu, capital de província i de convent jurídic, on residia el governador; també fou un centre industrial i agrícola important. Quan la Península s’alçà contra el govern de Roma, Tarraco es mantingué fidel fins al darrer moment. El culte de l’emperador deificat es troba a Tarragona com a culte local l’any -25, i com a culte provincial l’any 15, fet que donà lloc a la reunió anual dels concilis provincials, als quals acudien els delegats de totes les comunitats rurals i urbanes, que tenien inicialment funcions religioses que després es convertiren en funcions d’administració pública. El 469 fou conquerida pels visigots; vers el 708, després de la mort de Vitiza, el seu fill Àkhila II va regnar en aquesta part de la Península, enfrontat a Roderic, que governava a la part oest.
L’any 714 els sarraïns van conquerir i destruir Tarragona, la qual, després de fracassats intents per part de Ramon Berenguer II de Barcelona (1089), fou reconquerida en temps de Ramon Berenguer III (1119). Un any abans aquest comte havia fet donació de Tarragona i de la seva rodalia al bisbe de BarcelonaOleguer, el qual va anar a Roma i fou elevat a l’arquebisbat de Tarragona (21 març 1118). El 1129 Oleguer atorgà a Robert Bordet (cavaller normand que s’havia distingit en fets d’armes contra els infidels) carta de donació de Tarragona, i li cedí els drets territorials en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Tarragona fou repoblada al primer terç del segle XII, i constituí una vegueria; tenia dos veguers o funcionaris civils, l’un nomenat per l’arquebisbe i l’altre pel comte, segons acord entre el metropolità Guillem de Torroja i el rei Alfons II el Franc (1173). Aquesta divisió entre el poder senyorial i l’eclesiàstic fou un constant motiu de discòrdia durant tota l’edat mitjana. Durant les lluites entre Enric IV i Joan II el Sense Fe (1462-63), Tarragona, que fou quarter general d’aquest, fou erigida en capital del Principat.
El 1572, sota el mandat de Felip II, fou fundada la Universitat de Tarragona per l’arquebisbe cardenal Cervantes, i començà a funcionar el 1577, en temps de l’arquebisbe Antoni Agustí. Sota la presidència d’aquest se celebrà a Tarragona un concili provincial on s’acorda de demanar que fossin respectats els furs d’Aragó i Catalunya conculcats pel govern central i, d’acord amb la Diputació, fou enviada una ambaixada a Felip II. Durant el regnat de Felip IV es mantingué fidel a aquest durant la insurrecció de Catalunya (1640), i durant la guerra de Successió abandonà aviat el partit de l’arxiduc Carles III. El 1716, amb el decret de Nova Planta, es va formar un corregiment de Tarragona.
El 1789 es va iniciar la construcció d’un nou port, punt de sortida dels productes del Camp de Tarragona, el qual va adquirir un nou impuls a partir del segle XIX. Durant la invasió napoleònica, Tarragona fou assetjada i ocupada per les tropes del general Suchet, el 1811. Pel gener de 1939 fou presa per les tropes franquistes. Des de la dècada dels anys 1960 es convertí en un centre industrial, a causa del desenvolupament del sector químic. Amb el retorn de la democràcia, les primeres eleccions municipals donaren l’alcaldia de la ciutat a Josep Maria Recasens i Comes, del PSC, que governà en coalició amb el PSUC.
ART.- La part alta de la ciutat conserva restes del recinte murallat romà, flanquejat per les torres de Sant Magí, del Cabiscol i de l’Arquebisbe, recinte que s’aixeca sobre una base megalítica amb restes de sis portes. Altres construccions romanes són el pretori i el fòrum, l’amfiteatre, el circ i l’aqüeducte de les Ferreres, dels segles I i II. Al pla s’han trobat una necròpolis paleocristiana amb més de 1.000 sepultures de diferents tipus i restes d’una basílica dels segles III i IV. La ciutat medieval neix sobre la romana, i una gran part de les cases són construïdes amb materials d’antics monuments romans. La catedral (1171-1331) s’aixeca sobre les restes de l’antiga mesquita i conserva l’absis romànic, mentre que el conjunt de l’edifici mostra diverses fases estilístiques del gòtic. L’interior, de tres naus i planta de creu llatina, és d’una gran sobrietat. Del claustre (del final del segle XII i del XIII), amb capitells historiats, cal esmentar la porta que dóna a la catedral. L’altar major mostra un bellíssim retaule d’alabastre, obra de Pere Joan. Cal esmentar també el de Bernat Martorell, procedent de la Pobla de Cérvoles, el de la capella dels Sastres del Mestre Eloi i el de la capella de la Verge de Montserrat, de Lluís Borrassà. Entre altres edificis medievals, sobresurten la capella de Sant Pau (transició del romànic al gòtic), l’església de Santa Tecla (segle XIII) i l’antic hospital (segles XII i XIV).
Municipi del Garraf (Catalunya): 43,85 km2, 10 m alt, 28.527 hab (2017)
El terme municipal s’estén al llarg de la costa del massís de Garraf, fortament articulada, amb un continu de penya-segats, només tallats per petites cales com ara les del poble del Garraf i la cala Morisca (Vallcarca).
ECONOMIA.- Inicialment fou un nucli agrícola (viticultura) i mariner. Els conreus (secà) han estat reduïts a la vinya, que havia donat lloc a l’elaboració d’aiguardent i de malvasia, productes d’exportació cap a Amèrica. A la fi del segle XIX, a conseqüència de les plagues vitícoles, l’economia basculà vers la indústria. Començà la del calçat (40.000 dotzenes de parells de sabates l’any 1876); el 1953 encara representava el 50% de la població industrial. En l’actualitat els subsectors industrials amb un major dinamisme són els de la construcció i dels materials per a aquesta indústria, seguits pels de les pells i la confecció, la indústria metal·lúrgica, la de la fusta i l’alimentària. Un cas a part és l’obtenció de ciment; aquesta indústria radica a Vallcarca, a uns 5 km del cap municipal, on a més s’exploten les pedreres de calcària.
Però amb tot, Sitges fonamenta la seva economia en el turisme, especialment intens a l’estiu i que ha donat lloc a una variada oferta hotelera i de serveis, a banda de les nombroses urbanitzacions i xalets que s’escampen cap a l’interior i resseguint la costa. La tradició d’un turisme de qualitat artística (El Cau Ferrat, Museu Romàntic) arrenca de Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol.
La industrialització primer i el turisme després provocaren una atracció immigratòria, que ha beneficiat l’increment de les xifres de població tot al llarg del segle XX.
Anualment s’hi celebra una exposició de clavells (catifes) per Corpus i una festa de la verema. Des del punt de vista cultural, s’hi celebra cada any, i des del 1967, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.
HISTÒRIA.- Molt discutit el seu origen, fins a la darreria del segle X no es començà a parlar del castell de Sitges, l’acta documental més antiga és la de Silvestre II (vers 1001-03). Notícies posteriors parlen de dos castells (Sitges i Miralpeix) de la família dels Ribes, però no és fins al final del segle XIII que es delimita clarament la vila, que depengué directament del rei fins al 1321, any en que Jaume II el Just la concedí en feu a Bernat de Fenollar, els béns del qual passaren a la Pia Almoina (antiga institució benèfica de la catedral de Barcelona). Així i tot, aquesta no tingué jurisdicció sobre la vila fins el 1390, sota el regnat de Joan I el Caçador. Durant la guerra dels Segadors fou saquejada (1649), i en la de Successió es mostrà partidària de l’arxiduc Carles III. En la tercera guerra carlina hi entraren uns 4.000 carlins comandats per Rafael Tristany per cobrar la contribució. El lliure comerç amb Amèrica i la inauguració del ferrocarril (1881) hi donaren, al segle XIX, una gran prosperitat.
ART.- A les acaballes del segle XIX el petit poblet de pescadors que era Sitges es convertí, gràcies principalment a Rusiñol, en un indret artísticament interessant, més que per les obres artístiques ja existents, per les que hi aportà el corrent iniciat pel pintor esmentat i pel nord-americà Deering. El primer hi construí la casa museu anomenada Cau Ferrat i, el segon, l’anomenada Maricel. En ambdós indrets s’aplegaren tot d’obres d’art de la fi del segle XIX, però també moltes d’èpoques anteriors; excel·leixen, en primer terme, els ferros forjats i els objectes de vidre. Rusiñol promogué a Sitges una revaloració d’El Greco, algunes obres del qual es conserven al Cau Ferrat. Fou aixecat també, a la població, un monument al pintor cretenc. A l’hospital de Sant Jaume hi ha el retaule renaixentista del Vinyet, atribuït a Jaume Forner.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
(ant: Vila-seca de Solcina) Situat al litoral mediterrani, comprèn l’extrem sud-oest de la comarca, al límit amb el Baix Camp.
Situat a la zona axial 
Situat a 
Situat a 
Situat al litoral, on hi ha la platja de Torredembarra, d’arena fina, a l’esquerra del 
Dades dels Països Catalans 