(França, 1365 – Bellesguard, Barcelona, 3 juliol 1431)

Reina de Catalunya-Aragó (1387-95). Segona muller de l’infant Joan (futur Joan I de Catalunya-Aragó), primogènit de Pere el Cerimoniós. Filla de Robert, duc de Bar, i de Maria, germana de Carles el Savi de França.

El paper polític de Violant fou molt important a la corona catalano-aragonesa en vida del seu marit i després de mort aquest. El matrimoni de Violant i Joan féu cada vegada més profunda la discòrdia entre Pere el Cerimoniós i l’infant, i la rivalitat de Violant amb la reina Sibil·la de Fortià va causar problemes a la família reial.

S’interessava molt pels afers d’estat i va introduir a la cort un joc complicat de favoritismes del qual s’aprofitaren Constança de Perellós i Carrossà de Vilaragut. El 1381 va néixer la seva primera filla, Violant, l’única que arribà a la majoritat. El 1384 nasqué el seu primer fill baró, Jaume, i el 1389 nasqué un altre infant, Ferran Mateu.

Reina del 1387 al 1395, època en la qual la cort de Catalunya-Aragó fou una de les més fastuoses d’Europa. Durant la persecució semita, Violant intervingué a favor del rabí Mossé.

A la mort del seu marit, la reina vídua fou allunyada del tron.

En morir, fou enterrada a la seu de Barcelona, i fou traslladada el 1460 al monestir de Poblet.

(Portugal, 1429 – Granollers, Vallès Oriental, 29 juny 1466)

“el Conestable de Portugal”  Rei de Catalunya (1463-66). Conestable de Portugal des del 1443. Fill de Pere, duc de Coimbra, i d’Isabel, filla de Jaume d’Urgell. Després de la mort del seu pare al desastre d’Alfarrobeira (1449), fou desposseït dels seus béns i desterrat a Castella. Alfons V li permeté de retornar a Portugal el 1457 i li foren reintegrats els béns i els honors.

Com a nét del comte d’Urgell, la Diputació de Catalunya li oferí la corona (1463) durant la guerra contra Joan II. Pere acceptà la proposta i es dirigí a Barcelona, on arribà cap al gener de 1464.

Després d’ésser proclamat comte de Barcelona i rei de Catalunya-Aragó, es féu càrrec personalment de la direcció de la lluita contra els exèrcits joanistes, però fracassà en els seus intents d’aconseguir suports internacionals (d’Anglaterra, Portugal, Castella i Borgonya), tingué l’hostilitat declarada de Lluís XI de França i sofrí greus revessos militars: derrota de Calaf (febrer 1465), pèrdua de Cervera (agost 1465), etc, que l’enemistaren amb la Generalitat. El 1466, enmig d’adversitats sense fi, morí prematurament.

(València, 1240 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 11 novembre 1285)

“el Gran”  (Pere II de Catalunya, III d’Aragó i I de València). Rei de Catalunya-Aragó (1276-85). Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. El 1248 fou nomenat hereu de Catalunya i Mallorca, però a la mort dels seus germans Alfons i Ferran reclamà la totalitat de l’herència paterna en perjudici de Jaume, el germà petit, i el seu pare el nomenà hereu de Catalunya, Aragó i València (1262).

Durant els darrers anys de regnat de Jaume I assumí la direcció de les empreses militars i lluità contra els sarraïns al sud de València, sotmeté el regne de Múrcia en profit de Castella i s’enfrontà amb el seu germanastre Ferran Sanxis de Castre, cap de la noblesa rebel.

El juny de 1262 es casà amb Constança, filla primogènita de Manfred de Sicília. A la mort d’Enric I de Navarra (1274) reivindicà l’herència d’aquest regne en nom del seu pare, però fracassà a causa de la intervenció de França.

El 26 de juliol de 1276 heretà Aragó, Catalunya i València i encaminà els primers actes de govern a sotmetre definitivament els musulmans rebels de València i la noblesa de la Catalunya occidental. El seu germà Jaume (que havia heretat l’anomenat Regne de Mallorca: Balears, Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller) es reconegué feudatari seu.

Hàbil diplomàtic, es va aprofitar del fet de tenir en el seu poder els infants de la Cerda per obligar Alfons X de Castella a mantenir bones relacions amb ell; en efecte, a les entrevistes de Campillo i d’Ágreda (març 1281) Alfons el Savi i el seu fill Sanç, firmaren una aliança amb Pere el Gran. També acordà pactes amb Portugal, Anglaterra i l’imperi d’Orient.

D’aquesta manera creà una àmplia xarxa de suports internacionals per tal que li fessin costat en la seva futura política expansiva pel Mediterrani; així doncs, mort Manfred de Sicília (1266) i executat Conradí (1268), Pere es convertí, de fet, en el cap del gibel·lisme i en defensor dels drets de la seva muller al regne de Sicília, ocupat pels angevins.

Aprofitant l’hostilitat dels sicilians contra Carles d’Anjou i havent rebut l’ofrena de l’illa per part d’una ambaixada siciliana, Pere desembarcà a Palerm i en el curs del 1282 i del 1283 es possessionà de Sicília i de les illes de Malta, Gozzo i Gelves. De retorn als seus regnes peninsulars i després d’un cèlebre episodi cavalleresc i poc polític (desafiament de Bordeus), expugnà el castell d’Albarrasí (1284) i incorporà aquest senyoriu a la corona.

L’onerosa política fiscal a que l’obligaven les seves empreses expansives provocà el descontentament dels aragonesos, que no se sentien beneficiats per l’expansió mediterrània, i després d’uns enfrontaments amb la noblesa d’Aragó, hagué de jurar el Privilegi General de la Unió. Mentrestant, a les costes italianes, les naus catalano-sicilianes, comandades per l’almirall Roger de Llúria, derrotaren repetidament la flota angevina.

El papa Martí IV, contrari al domini català de Sicília, no solament excomunicà Pere el Gran (novembre 1282), sinó que arribà a concedir la investidura de Catalunya, Aragó i València al fill del rei de França (1284). Un exèrcit de croats travessà els Pirineus i derrotà les tropes catalanes que se li oposaren (els aragonesos no col·laboraren en la defensa dels regnes), però, sortosament, els estralls causats per la pesta entre els invasors i la superioritat naval dels catalans, que obstaculitzaven l’aprovisionament de l’exèrcit francès per mar, obligaren els croats a retirar-se, i al coll de Panissars Pere el Gran derrotà les tropes de Felip III de França quan es retiraven.

El seu germà Jaume, rei de Mallorca, aprofità el moment de la invasió per trencar la fidelitat deguda a Pere el Gran, per la qual cosa aquest envià el seu fill (el futur Alfons el Franc) amb un estol per castigar la traïció i incorporar el regne mallorquí a la corona, si bé no pogué veure el resultat de l’expedició perquè morí abans.

(Osca, Aragó, juliol 1178 – Muret, Llenguadoc, 12 setembre 1213)

“el Catòlic”  (Pere I de Catalunya i II d’Aragó) Rei de Catalunya-Aragó (1196-1213). Fill primogènit d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella. Pel testament del seu pare rebé Catalunya, Aragó i terres al Llenguadoc, i el seu germà Alfons rebé Provença, Millau i Gavaldà.

Malgrat aquestes divisions d’herència es conservà una certa unitat entre els dominis catalano-occitans, refermada per l’aliança política entre els germans i perquè a la mort d’Alfons de Provença (1209), Pere el Catòlic exercí la tutoria del seu jove nebot.

Pel seu matrimoni (1204) amb Maria de Montpeller vinculà la senyoria montpellerina a la corona catalano-aragonesa i, malgrat les desavinences entre els esposos, el 1208 Maria donà a llum el futur Jaume I el Conqueridor. En els primers anys del seu regnat tingué algunes topades amb la seva mare, la reina Sança (morta 1208), que es resolgueren a les entrevistes d’Ariza (1200) i Daroca (1201).

A l’interior, per mantenir la cort fastuosa que contínuament l’acompanyava, per fer cara a les despeses de les guerres i de la complicada política occitana i per atendre els seus compromisos amb el monarca castellà i amb la Santa Seu, es trobà abocat a una ruïnosa política fiscal (cobrament del bovatge, creació de l’impost dit monedatge) que exhaurí els seus recursos i els dels seus súbdits.

Intentà vincular el comtat d’Urgell a la corona defensant l’herència d’Aurembiaix de les ambicions de Guerau de Cabrera i pactant el casament d’aquesta amb l’infant Jaume. El 1210 reconquerí als sarraïns de València, Ademús, Castellfabib i Sertelle.

A l’exterior, la seva política se centrà en l’aliança amb Castella i en l’esforç per conservar els dominis occitans, encara que també mostrà una decidida vocació mediterrània quan projectà una expedició a Mallorca (que no pogué dur a terme) i quan, el 1209, després de laborioses negociacions, casà la seva germana Constança amb l’emperador Frederic II Hohenstaufen, rei de Sicília.

Contradient, en part, la política del seu predecessor, ajudà els castellans a estendre el seu domini pel País Basc (1206), en perjudici dels navarresos, i amb els seus exèrcits de catalans i aragonesos ajudà d’una manera decisiva Alfons VIII contra els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

A Occitània, on s’havia estès el catarisme, portà al principi una política summament cautelosa per tal de servar alhora la fidelitat dels barons llenguadocians i l’amistat del papa, que el coronà a Roma el novembre de 1204. La intransigència d’uns i altres (i sobretot la decisió papal d’enviar la noblesa del nord de França contra els heretges occitans, amb què la lluita religiosa es podia convertir en un conflicte polític entre estats feudals) obligà Pere a alinear-se al costat dels llenguadocians, per tal com ja no es tractava sols de complir el deure feudal de protegir els vassalls, sinó que hi havia en joc tota la política occitana dels seus avantpassats.

A les portes de Muret, Pere el Catòlic i els seus aliats occitans, menystenint la capacitat bèl·lica dels croats, es decidiren a realitzar la batalla decisiva (12 setembre 1213), en la qual, però, foren completament derrotats, Pere hi trobà la mort, tot Occitània quedà en mans dels croats i les pretensions hegemòniques de la casa de Barcelona al Llenguadoc restaren definitivament arruïnades.

(Perpinyà, 29 juliol 1356 – Barcelona, 31 maig 1410)

“l’Humà“ o “l’Eclesiàstic“  Rei de Catalunya-Aragó, de Sardenya (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10). Fill de Pere III el Cerimoniós. En els últims temps del seu pare, quan esclatà la discòrdia entre aquest i l’hereu Joan, Martí procurà de mantenir-s’hi al marge, i només molt forçadament acabà inclinant-se cap al partit del seu germà.

Durant el regnat de Joan I (1387-96) fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent general dels regnes. Després del casament (1390) del seu fill Martí el Jove amb la reina Maria I de Sicília, Martí l’Humà s’encarregà de pacificar el regne sicilià, on la noblesa havia usurpat l’autoritat reial, tasca que realitzà entre el 1392 i el 1396.

Succeí al seu germà Joan I, mort sense fills el 1396. En aquells moments Martí es trobava a Sicília i encara trigà un any, aproximadament, a tornar a Catalunya. Durant l’absència, la seva muller, Maria de Luna, defensà el tron enfront de les pretensions del comte de Foix.

El 1397 Martí jurà els furs de Catalunya i Aragó i tingué corts d’aquests regnes l’any següent, però la seva principal ocupació en la primera etapa de regnat fou d’apaivagar les bandositats que hi havia en diversos indrets dels seus dominis. La mort del comte d’Empúries li permeté de fer l’annexió d’aquest comtat a la corona (1401). Entre el 1406 i el 1408 estigué a València, ocupat a pacificar els bàndols nobiliaris de la ciutat; mentrestant, morí (1406) la seva muller, Maria de Luna.

A Sardenya, els jutges d’Arborea, ajudats pels genovesos, havien aconseguit de dominar quasi tota l’illa, i només tres ciutats (Càller, l’Alguer i Longosardo) restaven fidels a la corona catalano-aragonesa. Martí el Jove passà a Càller i el seu pare li envià un estol de 150 veles per ajudar-lo, però el rei sicilià, sense esperar l’arribada de l’estol, inicià la batalla i derrotà completament sards i genovesos a Sanluri (1409).

Dissortadament, Martí el Jove, el primogènit d’Aragó, emmalaltí de febres infeccioses i morí al cap de poc temps. El reialme sicilià passà a Martí l’Humà, que el 1409 es casà amb Margarida de Prades en un últim intent de cercar un hereu per a la corona. Poc després, nomenà el seu cunyat i cosí, Jaume II d’Urgell, governador dels estats i lloctinent general, nomenament que topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses. Veient que no naixia l’hereu esperat, es decidí a convocar una assemblea de juristes de tots els regnes de la corona perquè l’assessoressin en l’afer de la successió.

Si bé els càrrecs de Jaume d’Urgell eren els propis de l’hereu a la corona, Martí procurà sempre en favor del seu nét Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, el qual intentà sense èxit fer legitimar pel papa. A la mort de Martí deixà sense resolució el problema successori. Fou el darrer monarca del Casal de Barcelona; el Compromís de Casp (1412) elegí el castellà Ferran d’Antequera com a successor.

Rei pacífic i humanista, el regnat de Martí l’Humà fou una època de crisi per a la corona catalano-aragonesa. Les pestes que periòdicament (1397-1410) s’estenien sobre els reialmes de la corona produïren una àmplia crisi demogràfica que subvertí l’estructura econòmica. Al camp començaren a produir-se les primeres agitacions dels remences, i a les ciutats es produïen desordres. A l’exterior la revolta sarda i la llarga lluita de pirateries amb Gènova dificultaren el comerç i produïren, entre el 1407 i el 1409, una profunda crisi monetària.