Arxiu d'etiquetes: 1283

Fluvià, Guillem de -varis-

3 Respostes

Guillem de Fluvià  (Catalunya, segle XIII – Lleida, 1283)  Prelat. Fou elegit bisbe de Lleida el 1282, succeint a Guillem de Montcada. La seva governació fou molt breu, ja que morí l’any següent. Promulgà tanmateix unes constitucions notables. Successor seu fou Guerau d’Andrià.

Guillem de Fluvià  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Era casat amb Brunissenda de Cardona, filla natural del vescomte Ramon Folc VI, i germana, per tant, dels successius vescomtes Ramon Folc VII i Hug VI d’Empúries.

Guillem de Fluvià  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. Serví el papa Benet XIII. El 1398 es trobava entre els defensors del pontífex assetjats a Avinyó.

Botonac, Pere Arnau de

2 Respostes

(Rosselló, segle XIII – després 1283)

Cavaller. Al servei del rei Pere II el Gran. De llinatge narbonès per part de pare, era segurament germà de Jaspert de Botonac.

Participà en el setge de Balaguer (1280), fou encarregat de la custòdia dels barons rebels després de llur rendició i actuà com a testimoni de la submissió solemne d’aquests, efectuada al castell de Lleida (1281).

Acompanyà el rei en les campanyes de Tunis, Sicília (1282) i Calàbria (1283).

Anglesola, Berenguer Arnau d’ -varis-

11 Respostes

Berenguer Arnau d’Anglesola  (Catalunya, segle XII)  Senyor de Verdú. Fundador de la línia de Bellpuig, germà d’Arnau, fundador de la línia d’Anglesola. Era possessor de terres i de drets a Anglesola, Barbens i altres llocs del pla d’Urgell; prengué part, probablement, en la reconquesta de Lleida, car signà, el 1150, la carta de població de la ciutat. El 1139 rebé del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona el castell i la baronia de Bellpuig. Pare de Berenguera d’Anglesola  (Catalunya, segle XII – 1225)  Heretà la senyoria de Verdú en casar-se (1164) amb Guillem (III) de Cervera i, ja vídua, entrà a la comunitat de Vallbona.

Berenguer Arnau d’Anglesola  (Catalunya, segle XIII)  Noble. En 1256, amb Berenguer II, fou un dels garantidors de la pau entre l’Urgell i el comte de Foix. En 1274 figurava entre els nobles que es confederaren a Solsona enfront de l’autoritat del rei Jaume I. També signà els pactes d’Àger, confirmació dels anteriors. El mateix any havia participat als acords del bàndol de Cardona amb el de Ferran Sanxis de Castre, de cara a ampliar el gran front d’oposició format al nord del país. Tot i aquesta intervenció molt activa als inicis del conflicte, el seu paper fou esborradís durant el desenvolupament d’aquell.

Berenguer Arnau I d’Anglesola  (Catalunya, segle XIII – vers 1283)  Senyor de Butsènit i d’Utxafava. Fill de Guillem II. Tronc de la branca dels senyors d’aquests llocs, la qual s’extingí amb els seus fills Berenguer Arnau II i Ramon.

Berenguer Arnau II d’Anglesola  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Fill de Berenguer Arnau I i germà de Ramon, últims titulars de la línia de Bellpuig.

Malta, batalla de -1283-

(Malta, 3 maig 1283)

Fet d’armes naval. La flota catalana afrontà, sota el comandament de Roger de Lloria, les naus de Carles I de Nàpols, que es presentaren amb la pretensió d’assegurar el domini de la casa d’Anjou a Malta.

La victòria dels catalans fou total i tingué com a conseqüència el domini complet de l’illa de Malta (fora del castell, que encara resistí durant un quant temps) i de l’illa de Gozzo per part de la corona catalano-aragonesa.

Llibre del Rei en Pere

 (Catalunya, 1283 – 1288)

(o Crònica de Bernat Desclot)  Crònica . És la segona de les cròniques catalanes. Escrita per un personatge que amagà la seva identitat sota el pseudònim de Bernat Desclot.

La juxtaposició d’elements llegendaris i de fets rigorosament històrics en constitueix una de les característiques més sobresortints: els cinquanta primers capítols, que comprenen la història anterior al regnat de Pere II el Gran (1276-85), contenen gran nombre d’episodis llegendaris i de prosificacions de cançons de gesta en llengua catalana.

Contràriament, els capítols restants, fins al 168, narren amb rigorosa objectivitat i excel·lent prosa, el regnat de Pere el Gran, per a la qual cosa Desclot es valgué del coneixement personal i directe dels nombrosos esdeveniments i de l’estudi de documents del propi arxiu reial.

Es creu que aquest accés a documents contemporanis de la cancelleria s’explica perquè (bé que no s’hagi pogut comprovar) Bernat Desclot devia ésser el pseudònim del tresorer reial Bernat Escrivà.

Desclot, prosista excel·lent i cronista professional, s’esforçà a narrar objectivament, bé que no pot amagar l’admiració per la figura del rei Pere II. Destaquen especialment els passatges en què es narra la invasió de Catalunya pels croats de Felip III l’Ardit.

desafiament de Bordeus

Bordeus, desafiament de -1283-

45 Respostes

(Bordeus, França, 1 juny 1283)

Desafiament que havia de tenir lloc entre Pere II de Catalunya-Aragó i Carles d’Anjou, oncle de Felip III de França, després de les Vespres Sicilianes.

Acusat d’haver atacat a traïció, el rei Pere desafià a Carles a batre’s en duel. El combat s’havia de celebrar en un lloc neutral, Bordeus, domini del rei d’Anglaterra, però aquest refusà de presidir el combat i lliurà el control de la ciutat al rei de França, fet que impossibilità la realització.

Malgrat tot, Pere II es presentà a Bordeus el 31 de maig, disfressat per evitar d’ésser empresonat, i féu redactar, davant el senescal d’Anglaterra, una acta notarial de la seva compareixença.

Blanca de Nàpols i d’Hongria

24 Respostes

(regne de Nàpols, Itàlia, 1283 – Barcelona, 14 octubre 1310)

(o d’Anjou)  Reina de Catalunya (1295-1310). Filla de Carles II de Nàpols i de Margarida d’Hongria. Fou la segona esposa de Jaume II de Catalunya.

El matrimoni, concertat en el tractat d’Anagni (1295), tingué lloc a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295. Formaren una família d’aspecte burgès i d’una gran religiositat, en la qual influí Arnau de Vilanova.

Acompanyà el seu marit en les expedicions contra el seu cunyat Frederic II de Sicília i contra Almeria (1308). Intervingué en l’entrevista de Tarassona (1304).

Residí amb preferència a Montblanc, Santes Creus i Tortosa. Tingué cancelleria pròpia. Sufragà l’eixamplament de bona part del monestir de Santes Creus, on fou enterrada.

Tingué deu fills, entre els quals el futur rei Alfons III el Benigne.