Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Constança de Sicília i de Savoia

18 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1247 – Barcelona, 8 abril 1302)

Reina de Catalunya-Aragó (1262-85) i de Sicília (1282-1302). Filla de Manfred, rei de Sicília, i de Beatriu de Savoia.

Es casà (1262) amb Pere II de Catalunya, el qual trobà l’oposició del papat i de Carles d’Anjou, que pretenia la possessió de Sicília. Aquest matrimoni havia de posar les primeres bases del domini català a Sicília.

Després de la mort de Manfred (1266) i del seu hereu Conradí (1268), vençuts per Carles d’Anjou, aquest dominà l’illa, fins que la revolta dels sicilians contra els francesos, o Vespres Sicilianes (1282), donà motiu a la intervenció de Pere II. Aquest, com a marit de Constança, es féu coronar, el mateix any, rei de Sicília a Palerm.

La reina Constança tingué un paper secundari a Sicília, on deixà regnar Pere II i, a la mort d’aquest (1285), els seus fills, Jaume II el Just (1285-95) i Frederic II de Sicília (1296-1337) i ella vestí l’hàbit de clarissa.

Conqueridor, el *

Deixa un comentari

Sobrenom amb què és conegut el rei Jaume I de Catalunya.

Cerimoniós, el *

Deixa un comentari

Sobrenom amb que és coneix el rei Pere III de Catalunya  (1319-87).

Catalunya, Croada contra

Catalunya, Croada contra -1284/85-

34 Respostes

(Catalunya, 1284 – 1 octubre 1285)

Guerra iniciada per Felip III de França. Fou un intent fracassat d’invasió militar de Catalunya tirat endavant per un exèrcit croat francès. L’objectiu era l’entronització a la corona catalano-aragonesa de Carles de Valois, fill del rei francès.

Aquesta croada era motivada per la incorporació de Sicília, el 1282, als territoris de Pere II el Gran, incorporació que no va acceptar ni França ni el papat. El papa Martí IV va fer donació a Carles dels reialmes de Pere II i el coronà a Roma (1284).

L’exèrcit croat, que era molt nombrós, va iniciar la seva marxa des de Tolosa. Jaume II de Mallorca es va posar al costat de la coalició capeto-angevina. Tot i així, algunes places del Rosselló van haver de ser reduïdes per la força, com fou el cas d’Elna.

Pere II va acudir al coll de Panissars amb la intenció d’aturar l’invasor, però, conscient que no s’hi podia enfrontar, va retirar-se. Girona va suportar un llarg setge, del 27 de juny fins al 10 de setembre. Quan capitulà, era evident que l’exèrcit croat havia perdut tota la capacitat ofensiva i estava, a més a més, delmat per la lluita i per les malalties.

D’altra banda, l’almirall Roger de Lloria esclafà l’armada francesa al golf de Roses, el 3 i 4 de setembre, de manera que el proveïment per mar de l’exèrcit invasor restava del tot anul·lat. El 13 de setembre els francesos iniciaren una penosa retirada.

El mateix Felip III se’n tornava malalt a causa d’una epidèmia que s’havia propagat durant el setge. Les forces de Pere II no van estar pas d’empaitar-los. L’1 d’octubre va caure damunt la reraguarda francesa al coll de Panissars i hi feren una gran mortaldat.

Felip III va morir a Perpinyà, víctima de la malaltia, i les pretensions de Carles de Valois sobre Catalunya-Aragó van ser desestimades pel tractat d’Anagni, el 1295.

catalano-aragonesa, Corona

300 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1137 – 1716)

(o Corona de Catalunya i Aragó)  Estat mediterrani, anomenat també modernament unió o confederació catalano-aragonesa, marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII i XVIII.

Originat per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa, al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella d’Aragó (acomplert el 1150).

Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei -només Peronella es titulà reina d’Aragó-. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans.

Felip V de Borbó, a partir de la guerra de Successió propugnà i practicà una política d’assimilació a Castella dels regnes que formaven part d’aquella corona, cosa que féu el 1707 per al regne de València i per al d’Aragó, el 1715 per al regne de Mallorca i el 1716 per al Principat de Catalunya.

Amb els decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalano-aragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos.

Cast, el *

Deixa un comentari

Sobrenom del rei Alfons I de Catalunya  (1154-96).

Casp, Compromís de -1412-

73 Respostes

(Casp, Aragó, 24 juny 1412)

Acord adoptat del compromís pres a Alcanyís (Aragó) d’elegir nou jutges o compromissaris dels regnes de la Corona de Catalunya-Aragó -tres d’Aragó, tres del Principat i tres del País Valencià- per declarar el successor de Martí I l’Humà, mort sense hereu directe.

Els principals pretendents eren: el comte Jaume II d’Urgell, besnét per línia masculina d’Alfons II el Franc; Frederic de Luna, fill natural de Martí I el Jove; Lluís d’Anjou, nét per línia femenina de Joan I el Caçador; Alfons II de Gandia i Ferran de Trastàmara, besnét per línia femenina de Pere III el Cerimoniós.

Tot i que el pretendent amb més drets era el comte d’Urgell, la força i el nombre dels enemics del comte, l’animadversió dels parlamentaris aragonesos, la campanya en contra empresa per sant Vicent Ferrer i el papa Benet XIII, partidaris de Ferran d’Antequera, i les poques simpaties que despertava entre la burgesia, juntament amb la presència de tropes enviades per Ferran al regne de València, van fer necessària una solució pactada entre els parlamentaris d’Aragó i el Principat consistent en la designació de jutges que havien de resoldre el conflicte.

Els compromissaris, la majoria partidaris de Ferran, reunits a Casp, dictaren sentència favorable a Ferran de Castella, home poderós i favorable als interessos de l’aragonès papa Benet, i d’aquesta manera va ser introduïda la nova dinastia Trastàmara a la Corona de Catalunya-Aragó.

Carles IV de Borbó

56 Respostes

(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)

“el Caçador”  Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.

El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.

En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.

Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.

Carles III de Borbó

72 Respostes

(Madrid, 20 gener 1716 – 14 desembre 1788)

“el Polític”  Rei d’Espanya (1759-88). Fill de Felip V de Borbó i d’Isabel de Parma.

Al morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà el tron d’Espanya. Féu costat a França contra Anglaterra en la guerra de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783).

Durant el seu regnat és crearen les Societats d’Amics del País i les Juntes de Comerç i es liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), permetent la relació directa de diversos ports catalans amb les colònies.

Els Països Catalans, bé que no recuperaren llurs institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren participar, especialment al Principat, de la prosperitat relativament important que produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers anys.

Carles III de Catalunya

320 Respostes

(Viena, Àustria, 1 octubre 1685 – 20 octubre 1740)

“Carles d’Àustria”  Rei de Catalunya-Aragó (1705-17 i 1725) i emperador germànic (Carles VI) (1711-40). Fill segon de Leopold I.

A la mort de Carles II, va ésser reconegut rei d’Espanya pels aliats, segons s’havia convingut en el tractat de partició del 1699, enfrontant-se a la candidatura de Felip V de Borbó, sostinguda per França (guerra de Successió).

El 1705 va participar amb l’esquadra anglesa en el setge de Barcelona. La ciutat, favorable a la seva causa, li obrí les portes al cap d’un mes de setge i resistí aleshores l’assalt

Després de celebrar-hi Corts (desembre 1705-març 1706), en les quals garantí els privilegis catalans, Carles marxà a Madrid, on es féu proclamar rei d’Espanya, però el decidit ajut castellà a la causa de Felip V el va obligar a abandonar la capital.

En endavant residí a Barcelona en companyia de la seva esposa Cristina de Brunsvic, sense aconseguir, malgrat el suport català i una esporàdica entrada a Madrid (1710), inclinar la guerra al seu favor.

En morir el seu germà, l’emperador Josep I (1711), heretà la corona imperial, cosa que li rebaixà l’ajut dels aliats, poc interessats en la reconstrucció de l’imperi dels Àustries.

El 1714 hagué de reconèixer (pau de Rastadt) els tractats d’Utrecht, que estipulaven la seva renúncia a la corona d’Espanya a canvi del Milanesat, Nàpols, Toscana, Sardenya (canviada el 1718 per Sicília) i els Països Baixos. Incorporà també a l’Imperi gran part de Valàquia i Sèrbia, conquerides (1718) als turcs.

Per tal de garantir la successió a la seva filla Maria Teresa, el 1713 promulgà de Pragmàtica Sanció.