Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Espés, Joan d’ -varis-

Deixa un comentari

Joan d’Espés  (Lleida, segle XV – València, segle XVI)  Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).

Joan d’Espés  (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503)  Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.

Joan d’Espés  (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530)  Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.

Erill i de Sena, Antoni (I) d’

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – Càller, Itàlia, després 1484)

Senyor d’Erill. Germà consanguini i hereu de la baronia d’Anglesola de Francesc (III) Carròs d’Erill. Reclamà la baronia d’Erill (1481), adjudicada primer a la seva cosina germana Joana d’Erill i de Montcada, la vall de Boí (aquesta li fou restituïda el 1484), la d’Anglesola, i d’ésser cap del llinatge (1477).

Morí després d’una agitada vida de discòrdies amb el jutge d’Arborea i els oficials reials de Sardenya. En 1470 fou un dels personatges que caigueren presoners del rebel Lleonard d’Alagó. Recuperà la llibertat arran d’una concòrdia aconseguida pels representants del rei Joan II el Sense Fe.

Fou fill seu Pere Lluís (I) d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig (Ribagorça, segle XV – s XVI)  Baró d’Orcau. Com a hereu d’Arnau d’Orcau, aconseguí (1505) que li fos adjudicada la baronia d’Orcau i la restitució (contra els Bellera) d’alguns llocs de la baronia (1523). Fou el pare de Joan d’Erill i de Requesens.

Desfar -varis bio-

Deixa un comentari

Guillem Desfar  (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1341)  Cavaller. Es posà al servei del rei de Sicília i combaté contra els angevins, dels quals caigué presoner a la batalla naval de Lípari (1339). Fou dut a Nàpols, on fou escapçat dos anys després, per un cop de geni del rei Robert I, que volgué venjar en ell la multitud de morts que costaven als angevins els atacs a Sicília.

Hug Desfar  (Catalunya, segle XIII – Portopí, Palma de Mallorca, 13 setembre 1229)  Cavaller. Essent encara molt jove, el 1229, participà a l’expedició a Mallorca de Jaume I el Conqueridor. Trobà la mort a la batalla de Portopí.

Jaspert Desfar  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim. El 1439, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada, era segon cap del castell Nou de Nàpols, estretament assetjat per Reiner d’Anjou. Amb autorització del rei Alfons, la fortalesa acabà capitulant, amb dret de pas franc a la guarnició, després d’una gran resistència.

Joan Desfar  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1393 anà a Sicília, amb l’expedició de reforç que hi dugué pel seu compte Bernat IV de Cabrera.

Dedéu, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, 1340)

Prelat. Pertanyia a la comunitat de Santes Creus. Fou nomenat bisbe de Santa Justa (Sardenya) el 1330.

Assistí a Saragossa a la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336).

Dalmau -varis bio-

1 Resposta

Dalmau  (Peralada ?, Alt Empordà, segle X – segle XI)  Primer vescomte de Peralada entre els coneguts. N’hi ha notícies de l’any 1010 al 1017.

Dalmau  (Tarragona, segle XV)  Joglar. Fou un prestidigitador extraordinari. Viatjà per diversos països i hi assolí grans èxits. La Inquisició espanyola el perseguí repetidament, atribuint a bruixeria la seva habilitat.

Bernat Dalmau  (Catalunya, segle XIV – Palerm, Sicília, Itàlia, 1412)  Abat de Santes Creus (1402-12). A la mort de Martí I l’Humà (1410), presidí les ambaixades que el parlament de Catalunya envià a València (novembre 1410 – març 1411) i a Sicília (desembre 1411 – febrer 1412), preparatòries per al Compromís de Casp. Morí al castell de Solento (Palerm) sense poder acabar la segona missió.

Felip Ignasi Dalmau  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Fill de Sebastià Dalmau i Oller. Després de la guerra de Successió romangué a Barcelona. Obtingué de Felip V de Borbó el privilegi de cavaller.

Jeroni Dalmau  (Catalunya, segle XVI)  Jurista. És autor d’un Diccionari jurídic.

Pere Dalmau  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a les campanyes del Rosselló de 1343 i 1344, dirigides per Pere III el Cerimoniós per desposseir Jaume III de Mallorca dels seus dominis. Fou membre del consell reial.

Ramon Dalmau  (Catalunya, segle XI – Lleida ?, 1094)  Prelat. Fou elegit per aclamació bisbe de Lleida, confirmat pel papa Gregori VII. Destacà pel seu saber i per l’austeritat dels seus costums, la qual cosa el convertí en un eficaç reformador de la vida eclesiàstica. El seu episcopat pertany al període de dominació musulmana.

Cruïlles, Jofre de -varis-

1 Resposta

Jofre (I) de Cruïlles  (Catalunya, segle XI)  (o Gausfre)  Noble. Fill de Gilabert (I) de Cruïlles. Vivia entre el 1035 i el 1062.

Jofre (II) de Cruïlles  (Empordà, segle XII)  Noble. Acompanyà el comte Ramon Berenguer III de Barcelona a l’expedició a Mallorca (1114).

Jofre de Cruïlles  (Catalunya, s XIV – Esglésies ?, Sardenya, s XIV)  Noble. Fill de Jofre Gilabert de Cruïlles. El 1339, com a recompensa que li venia dels grans serveis del seu pare, fou nomenat capità del castell d’Esglésies.

Cruïlles, Joan de -varis-

4 Respostes

Joan de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1423)  Fill segon de Berenguer de Cruïlles i de Mosset. Fou el fundador de la branca siciliana de Francofonte, Calatabiano i Palagonia, la qual s’extingí amb els seus besnéts, que aportaren el patrimoni als Acuña (i després als Montcada) i als Gravina, que es cognomenaren Gravina-Cruïlles i foren marquesos de Francofonte i prínceps de Palagonia.

Joan de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – 1557)  (o de Quadres)  Noble. Nebot i successor de Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera. Membre de la línia dels Cruïlles de Peratallada. Morí sense fills i el succeí la seva neboda Blanca de Cruïlles i Bret (Catalunya, segle XVI – 1563), la qual transmeté l’herència a la seva filla (i del seu primer marit, Bernat de Vilarig) Violant de Cruïlles, òlim de Vilarig i de Cruïlles.

Cordelles -varis bio-

1 Resposta

Guillem Cordelles  (Barcelona, segle XIII – Itàlia, 1290)  Frare franciscà. Fou famós per les seves virtuts, així com pels seus coneixements teològics i la seva eloqüència en la predicació.

Jaume de Cordelles  (Barcelona, segle XVI – 1574)  Eclesiàstic i protector de l’ensenyament. Ciutadà honrat de Barcelona. Fou canonge de Barcelona, cabiscol de Tarragona i elegit bisbe d’Elna. Llegà els seus béns per a la construcció del Col·legi de Cordelles, del qual redactà els estatuts el 1572.

Miquel de Cordelles  (Barcelona, segle XVI – 1596)  Jurista. Fou un dels qui treballà més a la compilació de les Constitucions de Catalunya. El 1593 creà el Col·legi de Cordelles, segons el testament del seu oncle Jaume de Cordelles.

Claramunt -varis bio-

2 Respostes

Bernat de Claramunt  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. El 1304, acompanyat d’un fill homònim, arribà al Marroc per incorporar-se a la milícia catalana que hi comandava Berenguer Seguí. Acompanyà el germà d’aquest, Arnau Seguí, en un viatge fet el mateix any prop de Jaume II el Just per demanar al monarca que ajudés als marroquins a sotmetre Ceuta.

Deudonat de Claramunt  (Catalunya, segle XI)  Magnat. Fill del segon matrimoni de Deudonat Bernat de Claramunt amb Beatriu. Era germanastre de Bernat Amat de Claramunt o de Cardona.

Felip Claramunt  (Lleida, 1840 – Itàlia, segle XIX)  Monjo benedictí. Fou professor del seminari de Barcelona i al monestir de Montserrat. Fou un bon estudiós de temes de filologia i de teologia.

Jeroni Claramunt  (Catalunya, segle XVI – Barcelona ?, segle XVI)  Argenter. El 1584 fou conseller de Barcelona.

Citjar, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XV)

Frare mercenari. Tingué una càtedra de teologia a la universitat de Lió. Fou procurador de l’orde a Roma.

Escriví diverses obres en llatí, les més remarcables són una història del seu orde fins al 1459, i un dictamen facilitat als reis Catòlics sobre la debatuda qüestió de passar a l’estat el fruit de les recaptes per a la redempció de captius.