(Camprodon, Ripollès, vers 1730 – Itàlia, segle XVIII)
Científic jesuïta. Estudià a Cervera. Expulsat el seu orde, emigrà a Itàlia.
Destacà pels seus escrits filosòfics.
Julià i de Pagès, Francesc Xavier
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)
Joinville, Nicolas de
(Xampanya, França, segle XIV – regne de Nàpols, Itàlia, vers 1354)
Comte de Terranova i Sant’Angelo. Passà a Catalunya en temps d’Alfons II el Franc i es casà amb Margarida, filla petita de Roger de Lloria.
Ja ancià, Pere III el Cerimoniós el nomenà (1340) primer conseller. El 1345 anà d’ambaixador a Avinyó per defensar el dret del rei sobre el regne de Mallorca.
El 1347 jurà la infanta Constança d’Aragó com a primogènita i li féu costat en contra dels unionistes. Després del 1351 passà a Itàlia.
Joana II de Nàpols
(Zadar, Croàcia, 26 juny 1373 – Nàpols, Itàlia, 2 febrer 1435)
Reina de Nàpols (1414-35). Filla de Carles III i de Margarida de Durazzo. Succeí en el tron al seu germà Ladislau I. Volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I d’Antequera, amb la benvolença de Benet XIII, però finalment preferí per marit Jaume II de Borbó, comte de la Marca (1415).
Ben rebut pel poble i malvist pels favorits, Jaume els eliminà tots, donà alts càrrecs a personatges francesos i tingué quasi presonera a la reina. Els patricis napolitans es revoltaren i alliberaren la reina; Jaume passà a l’oposició i acabà tornant a França (1419) i entrant en religió.
El papa Martí V s’alià amb Joana i li confià la tutela de Roma, que havia ocupat Sforza en nom d’ella. El papa declarà (1420) el duc Lluís d’Anjou, comte de Provença, hereu de Joana (Lluís III de Nàpols).
Aquest assetjà Nàpols i proposà a Alfons IV el Magnànim una aliança o bé la neutralitat, però aquest s’hi negà, al·legant l’amistat de Lluís amb Gènova, perquè els napolitans li havien demanat ajuda contra Lluís i, a més, li interessava de continuar la campanya després de la de Còrsega, i, davant la promesa de Joana d’atorgar-li el govern, envià un estol comandat per Ramon de Perellós, que desblocà la ciutat, on entrà més tard el rei (1421), que fou adoptat com a hereu per Joana.
Però aquesta començà a témer que el rei no volgués suplantar-la. Alfons IV atacà els seus adversaris i la reina hagué de fugir, mentre Sforza perseguia els catalans, sense poder evitar que Alfons IV saquegés la ciutat.
La reina revocà aleshores l’adopció i tornà a nomenar hereu Lluís d’Anjou. Mentrestant, per altres afers, Alfons IV tornà a Catalunya, i deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent; però aquest hagué de retre la ciutat als napolitans (1424).
Lluís d’Anjou fou fet capità general de Calàbria, però els patricis descontents gestionaren el retorn d’Alfons IV a Nàpols, amb el beneplàcit de la reina, ja malalta, que veia en els francesos un perill.
Alfons IV hi acudí i fou novament nomenat successor (1432); però, vist amb poca simpatia pel papa Eugeni IV, ajornà la qüestió, féu treva amb la reina i se n’anà a Sicília.
Joana tornà a decantar-se per Lluís d’Anjou i l’adoptà novament (1433), però aquest morí (novembre 1434) i la reina reconegué com a successor el seu germà Renat I, duc de Lorena, poc abans de morir.
Janer, Gaspar
(Ponts, Noguera, 1774 – Roma ?, Itàlia, segle XIX)
Jesuïta. Visqué a Palma de Mallorca, Còrsega i Roma.
És autor d’obres piadoses.
Icart, Lluís d’ -cavaller-
(Catalunya, segle XV – Itàlia ?, segle XVI)
Cavaller. Fou ambaixador i gran col·laborador de Ramon II de Cardona a les guerres d’Itàlia. Aquell el nomenà governador de Brescia el 1513.
L’any següent hi mantingué l’ordre malgrat l’agitació de la població quan es produí la proximitat de l’exèrcit venecià.
Granyó, Gabriel
(Bellpuig, Urgell, segle XVIII – Ferrara, Itàlia, 1773)
Religiós jesuïta. S’exilià a Itàlia arran de l’expulsió de la Companyia de Jesús dels territoris espanyols.
Destacà per les seves virtuts. L’església catòlica el té per venerable.
Garcia -varis bio-
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
Frederic de Sicília
(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)
(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.
A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.
Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.
Foxà, Ramon
(Barcelona, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. A l’expulsió de la Companyia de Jesús, emigrà a Itàlia, on exercí l’ensenyament.
Publicà algunes obres teològiques.
Fornells -varis bio-
Jaume Fornells (Catalunya, segle XVI – Montserrat, Bages, 1608) Músic i monjo benedictí de Montserrat.
Joan de Fornells (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Eclesiàstic. Fou arquebisbe de Sàsser. Col·laborà al domini català a l’illa de Sardenya. Apareix a les Cobles de la divisió del regne de Mallorques (1398), d’Anselm Turmeda.
Josep Fornells (Mataró, Maresme, 1838 – 1902) Historiador. Deixà escrites diverses obres d’història local.
Dades dels Països Catalans 