Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Aixandri, Nicolau

Deixa un comentari

(Llagostera, Gironès, segle XVII – Viena, Àustria, 28 novembre 1732)

Militar. Actuà eficaçment a la lluita contra les forces borbòniques. Essent tinent coronel del regiment de la Diputació es trobà al setge de Barcelona de 1713-14.

Les seves actuacions més destacades en aquella defensa foren la direcció de l’atac per sorpresa contra la gran guàrdia de cavalleria enemiga de la part del Llobregat, el 9 de juny de 1714, i l’heroic comandament, l’11 de setembre, de l’atrinxerament improvisat que anava de la cortina del Portal Nou al convent de Sant Pere. Contra aquesta posició s’estavellaren els darrers esforços dels assetjants per decidir en l’aspecte militar la terrible batalla d’aquella jornada.

Després de la capitulació, fou detingut amb traïdoria, com la majoria dels caps superiors de la guarnició, el dia 22 de setembre. Dut per mar a Alacant, en companyia dels altres presos, fou ajuntat al grup que traslladaren al castell de Fuenterrabia.

En 1719, a causa de la guerra entre Espanya i França, els reclusos foren portats a l’alcàsser de Segòvia, presó que no abandonaren fins al 1723. En aquest any els féu permès de seguir la condemna confinats a la susdita ciutat.

El posaren en llibertat el 1726, en ocasió d’establir-se la pau entre Espanya i l’Imperi.

Aguirre, Domènec

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)

Jurista i polític. Catedràtic a la Universitat de Barcelona a partir del 1691 i magistrat de l’audiència a partir del 1701.

Fou desterrat a Mataró, el 1704, perquè es va oposar a les maniobres del virrei Fernández de Velasco i va ser partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria; quan aquest ocupà Barcelona fou nomenat membre de la Junta de València (1705), regent del Consell Suprem d’Aragó (1706) i membre del gabinet de l’arxiduc.

L’any 1713 sortí de Barcelona, juntament amb els que partiren amb la reina governadora Elisabet Cristina de Brunsvic : primer anà a Nàpols i després a Viena, on fou membre del Consell d’Espanya.

Allí publicà les seves obres principals: Tractatus de tacita onerum et condictione repetitione (1723) i Tratado Histórico-Legal del Real Palacio antiguo y su cuarto nuevo de Barcelona (1725).

Afán de Ribera y Enríquez, Fernando

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 10 maig 1583 – Vilak, Alemanya, 28 març 1637)

Noble i militar. Virrei de Catalunya (1619-22).

Continuà la persecució del bandolerisme iniciada per Alburquerque i, per la seva actitud centrista, s’hagué d’afrontar a una actitud contrària generalitzada al Principat.

Vidal i Barraquer, Francesc

12 Respostes

(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)

Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.

Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.

El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.

Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.

Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.

A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.

Vermell i Busquets, Lluís

1 Resposta

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)

“el Pelegrí”  Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.

El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.

Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.

Supervia i Pascual, Concepció

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1895 – Londres, Anglaterra, 30 març 1936)

Mezzo-soprano, també coneguda per Conxita Supervia. Estudià al Conservatori del Liceu i es presentà l’any 1912 al Gran Teatre del Liceu. Realitzà una carrera internacional en el camp de l’òpera i del lied.

La seva veu extraordinària i el seu domini tècnic la convertiren un una de les millors cantants de la seva època. El seu repertori operístic comprenia, entre altres, obres de Rossini, Ravel, Bizat, Saint-Saëns.

Visqué els darrers anys de la seva vida a Londres.

Patxot i Jubert, Rafael

5 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)

Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893)  Pianista que assolí èxits notables.

Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).

El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.

Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).

Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.

Granados i Campiña, Enric

32 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

4 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Carner i Puig-Oriol, Josep

30 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)