(Barcelona, 1875 – Brussel·les, Bèlgica, desembre 1919)
Músic. Deixeble de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera.
És autor de notables obres simfòniques, obres escèniques (Las bodas de Camacho (1903), La cegueta, Les amants de Palerme i Rossinyol) i l’opereta Barnum.
Residí a Brussel·les fins a la seva mort i hi estrenà amb èxit l’obra Sair Confidentiel (1913).
Harmonitzà cançons populars catalanes, l’Andante Elegíaco (1902) i Primavera (1914).
(Lleida, 1907 – Moscou, Rússia, 4 agost 1978)
Escultor i ebenista. Es formà a Lleida i estigué relacionat amb el Cau d’Art. L’any 1933 exposà al Casino Independent.
Després de la guerra civil s’exilià a l’URSS i abandonà la tasca d’escultor, que reprengué el 1965. L’any 1968 féu una nova exposició a Moscou.
(Barcelona, 27 juny 1855 – Porto, Portugal, maig 1911)
Compositor. De l’escolania de l’església de la Mercè, de Barcelona. Féu estudis de piano i d’orgue. Mestre de cors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Compongué diverses sarsueles, que esdevingueren cèlebres: L’illa tranquil·la (1894), El príncep del Congo (1894) i El somni de la innocència (1895), amb text de Conrad Colomer, que restà molts anys al repertori líric català.
(Catalunya, segle XV – Albània ?, segle XV)
Militar. El 1452 anà a Albània amb el nou virrei d’Alfons IV el Magnànim, Ramon d’Ortafà.
Mentre aquest es posava en campanya contra els turcs, Escuder prenia el comandament del castell de Croia, fortalesa cedida l’any anterior als catalans pel pacte de Gaeta, que determinava l’establiment del protectorat d’Albània.
(Wolfenbüttel, Alemanya, 28 agost 1691 – Viena, Àustria, 21 desembre 1750)
Emperadriu d’Alemanya, reina de Catalunya i lloctinent de Catalunya (1711-13).
Es casà amb el rei Carles III de Catalunya; el matrimoni se celebrà a Viena per poders, i personalment (1708) a Barcelona, on residí la cort.
El 1711, mentre el seu marit, elegit emperador, anava a residir a Viena, l’emperadriu restà a Barcelona en qualitat de lloctinent de Catalunya; el 1713, decidit l’abandó de Catalunya a les mans dels Borbó, partí també ella de Barcelona.
Contràriament a allò que tot Europa suposava, els catalans no s’oposaren a la partença, tot i que era llur darrera garantia davant la decisió aliada de sacrificar-los. Tornada a Viena, es mostrà poc afable amb els refugiats catalans de la cort imperial.
(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)
Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.
En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.
Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
(Barcelona, 1819 – Mònaco, 1874)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Cervera i de Bolonya.
Professà com a monjo de Montserrat i fou nomenat vicari general i administrador apostòlic de diòcesis estrangeres.
Traduí diversos tractats sobre el protestanisme i la Preparació per a tenir una bona mort (1859), de sant Alfons Maria de Liguori.
(Barcelona, 1160 – Coïmbra, Portugal, 1 setembre 1198)
Reina de Portugal. Filla de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó, es casà amb el rei Sanç I de Portugal.
Foren fills seus Alfons II de Portugal i l’infant Pere de Portugal, senyor de Mallorca.
(Barcelona, 13 setembre 1901 – Estocolm, Suècia, 24 octubre 1992)
Periodista. Visqué a Filipines i a Libèria.
Traslladat a Mallorca vers el 1920, exercí la crítica d’art, avantguardista i antiacadèmia, a “El Día” i “La Nostra Terra”. Col·laborà a “La Voz de Sóller“, “La Libertad” i “La Vanguardia”, de la qual fou corresponsal a Suècia, on residí des del 1929.
Republicà d’esquerres, s’exilià definitivament a la fi de la guerra civil.
Ha traduït al suec nombroses obres de la literatura castellana.
Dades dels Països Catalans 