Arxiu d'etiquetes: meteoròlegs/ues

Saderra i Masó, Miquel

(Olot, Garrotxa, 13 desembre 1865 – San Pedro de Makati, Filipines, 21 març 1933)

Sismòleg. Jesuïta, fou ordenat de sacerdot el 1889.

Fou subdirector de l’observatori astronòmic de Manila.

És autor, entre altres obres, de Cartas de Chipa y Japón (1892), La sismología en Filipinas (1895), Volcanoes and seismic centers of the Philippine Archipielago (1903), The rainfall in the Philippines (1907-14), Instrucciones prácticas y breves nociones de meteorología (1908-17) i Terremotos antiguos de Filipinas, 1595-1865 (1927).

Puig i Soler, Dionís

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 7 octubre 1853 – Granollers, Vallès Oriental, 22 gener 1921)

Meteoròleg. De formació autodidàctica.

Publicà a “La Veu de Catalunya” i a “La Publicidad” els resultats d’un mètode descobert per ell de previsió atmosfèrica, que exposà al volum Dinámica atmosférica y barografía de Europa (1913).

Publicà també l’opuscle El agua i altres petits treballs sobre temes relacionats amb l’agricultura, que el feren popular.

Mercader i de Zufía, Arnau de

(Barcelona, 26 maig 1852 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 29 juliol 1932)

Meteoròleg i museòleg. Fill de Joaquim de Mercader i de Belloch. Es casà amb Paulina Pozzali. Fou el segon comte de Bell-lloc i diputat provincial.

El 1899 finançà i fundà l’observatori meteorològic Belloch, a les muntanyes del Far (Llinars del Vallès), i amb el seu amic i col·laborador, Antoni Llorens i Clariana, publicà, a partir del 1901, unes Hojas Meteorológicas d’aparició mensual, primera publicació catalana sobre meteorologia. Acabà cedint el material del seu observatori a la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Del 1924 al 1930 presidí la Junta de Museus de Barcelona, des d’on impulsà l’adquisició de les pintures romàniques de les esglésies del nord del Principat, que ara són al Museu Nacional d’Art de Catalunya, enriquit també amb retaules gòtics, com el cèlebre de Jaume Huguet.

També adquirí per a la Junta col·leccions valuoses, com la d’ex-libris, de J. Triadó, la de monedes antigues de R. Bosch i Alsina, etc.

Fou germà de:

Francesc Xavier de Mercader i de Zufía  (Barcelona, 1861 – 1932)  Primer vescomte de Bell-lloc (1924). Militar, fou general de divisió, governador militar de Sevilla (1925) i inspector general de cavalleria, a Barcelona (1927).

Pere de Mercader i de Zufía  (Barcelona, 1857 – 1928)  Marí. Fou almirall i capità general del departament de Cadis fins al 1927.

Balmes i Montsech, Pau

(Torelló, Osona, 30 juliol 1735 – Barcelona, 25 febrer 1789)

Metge i botànic. Un dels fundadors de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Metge de l’Hospital de la Santa Creu, es dedicà també a la meteorologia, la botànica i la història natural.

L’any 1769 escriví l’obra Reflexiones sobre la aurora boreal.

Algué i Sanllehí, Josep Maria

(Manresa, Bages, 29 desembre 1856 – Roquetes, Baix Ebre, 27 maig 1930)

Meteoròleg i jesuïta (1870), representà Espanya al Congrés científic de Chicago (1894). El 1900 passà als EUA i el 1901 fou nomenat director del servei meteorològic de Filipines.

Inventor d’un tipus especial de microsismògraf. Publicà diverses obres de meteorologia i de sismografia, entre les quals sobresurten El Archipiélago Filipino (1900) i The Ciclons of the Far East (1904) i l’edició de l’Atlas de Filipinas (1900).

Viñes, Benet

(Poboleda, Priorat, 1837 – l’Havana, Cuba, 23 juliol 1893)

Meteoròleg. Ingressà a la Companyia de Jesús. Hagué d’exiliar-se arran de la Revolució de Setembre del 1868, i completà la seva formació a França. Passà a l’Havana, a l’observatori del Colegio de Belén, on féu estudis climatològics.

Publicà Apuntes relativos a los huracanes de las Antillas (1877) i diverses altres monografies.

Inventà dos aparells, que anomenà ciclonoscopi i ciclononefòscop, premiats a l’exposició de Chicago del 1892, per a detectar els huracans i deduir el moment de llur arribada.

Patxot i Jubert, Rafael

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)

Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill d’una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).

El 1919 instituí, a la memòria del seu pare, Eusebi Patxot i Llagostera, una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.

Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).

Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.

Fontseré i Riba, Eduard

(Barcelona, 1 març 1870 – 18 setembre 1970)

Meteoròleg i sismòleg. Doctorat el 1894 en ciències físico-matemàtiques per la Universitat de Barcelona, on n’ocupà la càtedra de matemàtiques.

Aquell mateix any projectà un observatori al cim del Tibidabo, que onze anys més tard es realitzà en construir-s’hi l’observatori Fabra, en el qual ell fou director de la secció meteorològica i sísmica (1912). El 1899 guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, el 1900 la de mecànica racional, i el 1932 la d’astronomia.

Organitzà la xarxa pluviomètrica de Catalunya i les Balears amb 224 estacions. El 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, que fou l’inici del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1933-35 i 1936-39) i de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1942-58), de la qual restà com a president honorari fins a la seva mort. Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Entre els 180 títols publicats, excel·leixen Atlas elemental de núvols (1925), Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Ciències físiques i naturals (1935), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).

Febrer i Carbó, Joaquim

(Benicarló, Baix Maestrat, 26 setembre 1893 – Barcelona, 3 setembre 1970)

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Treballà a l’Observatori Fabra, del qual esdevingué director (1958), i al Servei Meteorològic de Catalunya. Féu molts estudis pluviomètrics i sondeigs atmosfèrics. Des del 1931 fins al 1963 fou catedràtic de física a la Universitat de Barcelona. Va estar president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Publicà Atlas pluviométrico de Cataluña, premiat el 1930; Meteorología. Lecciones de astronomía elemental (1946), i Lecciones de cosmografía, les dues darreres en col·laboració.

Faura i Prat, Frederic

(Artès, Bages, 13 desembre 1840 – Manila, Filipines, 23 gener 1897)

Meteoròleg i eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic i ingressà, el 1859, als jesuïtes. El 1866 fou destinat a les Filipines, on s’especialitzà en meteorologia; estudià, sobretot, els ciclons que afecten aquelles illes, i fundà l’Observatori de l’Ateneu Municipal de Manila (1869). Del 1871 al 1878 visquè en diversos països europeus, on completà la seva formació científica.

De retorn a Manila, va prosseguir les investigacions; formulà les lleis reguladores dels ciclons en aquelles latituds (1882) i construí el cèlebre baròmetre aneroide per prevenir-los (1883). Creà una xarxa de 24 estacions meteorològiques distribuïdes per tot l’arxipèlag. Des de l’any 1886 es dedicà a reorganitzar l’Observatori fundat per ell, el qual proveí dels aparells més moderns de l’època i dividí en quatre estacions: meteorològica, magnètica, sísmica i astronòmica.