Defensà la causa catalana a la guerra de Separació. Amb forces escasses resistí a Flix, el 1643, el setge de les tropes espanyoles manades per Juan de Garay. Aconseguí rebutjar-les.
Es donà de baixa el 1648 durant la crisi de relacions polítiques entre el Consell de Cent i les autoritats franceses.
Regí la governació general de Rosselló i Cerdanya (1361) i fou castellà de Perpinyà. Fou enviat al rei de França per tal d’arranjar uns deutes entre les dues corts (1363). Nomenat governador de València a la mort de Garcia de Lloris (1370), des de l’any següent fins al 1376 fou sovint ambaixador a la cort pontifícia i a Castella per tal de fer la pau amb Enric II i de concordar el matrimoni del fill d’aquest amb Elionor d’Aragó. Llavors li fou donada l’administració del dret de quema, que tingué tota la vida. Així mateix, fou enviat a fer una lliga amb el rei de Navarra.
En morir Berenguer d’Abella obtingué el càrrec de governador de Catalunya (1374) i intervingué en algunes qüestions amb l’arquebisbe de Tarragona pel senyoratge de la gent del Camp. Adquirí els castells de Subirats (1377) i d’Avinyó (1381). Pel seu intens treball a la cort, li fou posat com a lloctinent a la governació al seu fill Hug Alemany de Cervelló i de Queralt (1379).
Ramon fou destituït del càrrec per malvolença dels seus enemics i substituït per Pere d’Avinyó. Gran amic de Joan I el Caçador, fou rehabilitat per ell i nomenat de bell nou governador de Catalunya (1389). Tot seguit s’ocupà dels tractes matrimonials de la infanta Violant amb Lluís d’Anjou i de la pau amb Carles VI de França. El 1390 era ambaixador, encara, a Avinyó.
Joan I li féu donació del castell de Sant Martí Sarroca (1391), on Ramon havia combatut abans contra el partit de Sibil·la de Fortià, i més endavant li vengué el lloc de Cabra (1391). Assistí a les noces de la infanta Joana (1392). Li fou creat el títol de conestable, o lloctinent de senescal, en absència de l’infant Martí. El càrrec de governador fou deixat sovint per Ramon a mans de lloctinents.
El rei Martí I l’Humà li posà com a ajudant el seu fill Guerau Alemany (1397), però Ramon, fins que pogué, continuà recorrent els pobles catalans per afers de govern. Finalment, en veure’l vell i malalt, el rei li féu deixar el càrrec i el donà provisionalment a un altre fill, fra Guillem Ramon Alemany, comanador d’Alcanyís, i, definitivament, a Guerau Alemany (estiu del 1404), tot prometent a Ramon que li restituiria el seu ofici quan és veuria en forces per a regir-lo.
GEOGRAFIA FÍSICA.- De relleu pla, forma part de la fossa tectònica del Vallès, la qual, encerclada per la Serralada Litoral i la Serralada Pre-litoral, està emplenada amb materials miocènics tous en els quals s’ha encaixat la xarxa hidrogràfica formant una sèrie de valls longitudinals; les màximes altituds es localitzen al sector nord-est, on es troba el massís del Montseny (1.712 m alt al turó de l’Home).
El clima és mediterrani, lleugerament modificat pel fet que la influència benèfica del mar queda obstaculitzada per la barrera orogràfica de la Serralada Litoral; les temperatures presenten mitjanes anuals i diàries elevades, i el veritable hivern climàtic (menys de 6 ºC de mitjana mensual) només es dóna a l’àrea muntanyosa septentrional; la pluviositat oscil·la entre els 600 i el 700 mm anuals a la plana, i s’eleva fins al 1.000 mm anuals al Montseny; el regim pluviomètric presenta un marcat màxim de tardor produït per les llevantades, masses d’aire humit procedent del nord-est que aconsegueixen de travessar la Serralada Litoral.
La vegetació natural és variada i les més esteses són les típicament mediterrànies (alzina surera i pi blanc) i les submediterrànies, esteses a la plana i a la Serralada Litoral, respectivament; la vegetació subalpina (roures) és localitza de forma aïllada al Montseny, al Montnegre i a Sant Quirze Safaja (Moianès), i la d’alta muntanya (faigs i avets), exclusivament al Montseny; aquest massís constitueix una de les zones preservades del territori català, mitjançant el parc natural del Montseny creat el 1977. La xarxa fluvial és formada per dues conques hidrogràfiques diferents, ambdués tributàries directes del Mediterrani: la de la Tordera, que drena el sector oriental de la comarca, i la del riu Besòs (amb els seus afluents el Congost, el Mogent i el Tenes) al sector occidental.
POBLACIÓ.- El creixement demogràfic fou nul durant la segona meitat del segle XIX, però la població es duplicà des del començament del segle XX fins al 1960, triplicat el 1970 i més de quintuplicat el 1986, gràcies a l’existència d’un fort corrent immigratori procedent d’altres comarques catalanes i d’Andalusia, i atret per la indústria i la proximitat de Barcelona. En el període 1900-60 el creixement afectà fonamentalment l’aglomeració urbana de Granollers (Granollers, Canovelles i les Franqueses del Vallès), Mollet del Vallès i els nuclis perifèrics importants (la Garriga i Sant Celoni), mentre que el període 1961-86 els increments més notables s’enregistraren als municipis del fons de la depressió: la Llagosta, Montmeló, Montornès del Vallés, Parets del Vallès, Canovelles i les Franqueses del Vallès, Lliçà de Munt i Lliçà de Vall, tots els quals han triplicat com a mínim la població en aquest quart de segle.
ECONOMIA.- Des del punt de vista de l’estructura econòmica hi ha un clar predomini del sector secundari per sobre dels altres sectors. L’estructura productiva de l’agricultura està enfocada a la ramaderia, especialment la bovina, tant de llet com de carn, que amb prop de 60.000 caps ocupa el segon lloc de tot Catalunya; pren certa volada el bestiar porcí. La indústria es concentra a Granollers i al llarg dels eixos constituïts per les vies de comunicacions; la indústria més antiga és la tèxtil, però al seu costat són avui importants la de la metal·lúrgia i la de la construcció, seguides de l’alimentària i la química. A conseqüència de la crisi tèxtil sorgiren noves indústries (alimentàries, de detergents, d’electrodomèstics, d’articles per a la construcció, de materials plàstics), la qual cosa n’ha diversificat l’oferta industrial. Des del punt de vista comercial, la comarca forma part de l’àrea de Barcelona, on el mercat de Granollers constitueix una àrea subsidiària que ateny a tota la comarca. Als vessants muntanyosos, amb gran atractiu paisatgístic, s’han desenvolupat un gran nombre d’urbanitzacions que amplien els centres tradicionals d’estiueig (la Garriga, Aiguafreda, Castellterçol i Sant Feliu de Codines, principalment).
HISTÒRIA.- El poblament prehistòric fou paral·lel al del Vallès Occidental. Els vestigis anteriors al neolític són incerts, mentre que d’ençà de la fase neolítica dels sepulcres de fossa (Bigues, Canovelles, Montornès, etc) es manifesta intens. Durant les primeres edats dels metalls, la comarca fou part del sector meridional de l’àrea megalítica catalana, amb megàlits localitzats a les serres que la separen del Maresme (dòlmens a Vallgorguina, Vilalba Sasserra, la Roca) o a les del nord de la comarca, al Congost i a Castellterçol. Hi ha vestigis dels primers temps de l’edat del ferro; però els documents es multipliquen, mostrant una demografia alta, a partir de l’època ibèrica, tant en poblats encimbellats a les muntanyes que tanquen el Vallès, sovint al límit de les comarques veïnes, sobretot en el cas del Maresme, com al pla. Aquest poblament de la plana era bàsicament dispers, amb nuclis petits i pròxims entre ells. Molts d’aquests nuclis es transformen en vil·les romanes. Altres vil·les nasqueren al segle I dC, mentre que els poblats alts foren abandonats. Llerona, la Garriga i Samalús es destaquen per la densitat de poblament durant el període iberoromà. La comarca era travessada per la via Augusta (d’Hostalric en direcció a Sabadell), i Granollers (que deu correspondre a l’antiga Semproniana) fou un eix de comunicacions important, on la via Augusta enllaçava amb la d’Iluro (Mataró) i la de Bàrcino a Ausa (Vic) pel Congost.
Des de mitjan segle XIV fins a la divisió en partits judicials del 1834 Granollers havia estat sempre el centre administratiu de tot el Vallès. El partit judicial de Granollers es formà amb tots els municipis de la comarca del Vallès Oriental establerta el 1936, excepte Castellcir (atribuït al partit de Vic), Granera (al de Manresa) i gran part de la conca alta de la Tordera (Sant Celoni, Campins, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Gualba, Vallgorguina i Vilalba Sasserra, que foren atribuïts al d’Arenys de Mar); incloïa també Caldes de Montbui, del Vallès Occidental.
GEOGRAFIA FÍSICA.- Constitueix el sector occidental de la fossa tectònica del Vallès, la qual, reblerta de materials tous sedimentaris, es caracteritza pel relleu pla i pel fet d’estar encerclada per un seguit de muntanyes de la Serralada Prelitoral i Litoral, entre les quals els relleus més importants són els de Sant Llorenç del Munt. En la configuració del relleu actual ha estat decisiva l’acció erosiva dels corrents fluvials (tots ells de règim pluvial mediterrani i de cabal escàs), la major part dels quals creuen la comarca en direcció nord-oest – sud-est, a la recerca del seu col·lector, el riu Besòs; els més importants són el riu Tenes i el Ripoll; en el sector occidental la riera de Rubí aflueix al Llobregat, que forma el límit sud-occidental.
El clima té característiques mediterrànies, lleugerament modificades al sector septentrional a causa de l’altitud; les temperatures són elevades (15,1 ºC de mitjana anual a Sabadell), sense que existeixi un vertader hivern climàtic (7,5 ºC de temperatura mitjana pel gener, el mes més fred, i 23,2 ºC de mitjana pel juliol, el més càlid); la pluviositat és relativament elevada (602 mm anuals), però està sotmesa a grans variacions interanuals, i el seu règim presenta dos màxims equinoccials i la típica secada estiuenca dels països mediterranis. La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home, interessat en l’establiment de camps de conreu, i únicament subsisteix als sectors marginals, en especial al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, on són importants els boscos d’alzines i les pinedes amb brolles i garrigues.
POBLACIÓ.- La població s’ha multiplicat per més de dotze entre el 1857 i el 1996; el màxim creixement correspon al període comprès entre el 1940 i el 1981, que es quadruplicà amb escreix. En el període comprès entre 1940-50 l’increment fou del 22%, el decenni següent del 57%, el del 1960-70 del 69%, el decenni següent d’un 32,3%; als quinze anys posteriors l’increment ha estat del 13% i ha arribat a situar-se en el tercer lloc de Catalunya per la població relativa (1.180,6 h/km2), per darrera del Barcelonès i del Baix Llobregat. En aquest considerable augment han tingut un paper cabdal les ciutats de Sabadell i Terrassa, i els municipis de Montcada i Reixac, Ripollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès. Tots ells foren centres receptors d’un important corrent immigratori fonamentalment de la resta de l’estat (en el cas dels nuclis més industrialitzats) o procedent de Barcelona (en els nuclis residencials). La dinàmica generada al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, a partir del decenni del 1990, ha fet del Vallès Occidental un pol d’atracció demogràfica gràcies principalment a la immigració procedent de la ciutat de Barcelona. L’any 1857, dels 24 municipis que formaven la comarca, 9 no assolien els 1.000 h, i únicament dos superaven els 5.000 h; l’any 1970 formaven la comarca 23 municipis, dels quals 4 no assolien els 1.000 h, però 12 ultrapassaven àmpliament els 5.000 h, i dos d’ells els 150.000. Ja l’any 1996, només tres municipis no superaven els 1.000 h i onze tenien més de 10.000 h.
ECONOMIA.- Per sectors econòmics, l’agricultura resta marginal; s’hi conrea fonamentalment cereals i farratges (davant la importància de la ramaderia bovina). Cal destacar també la ramaderia de bestiar porcí. La indústria ocupa la major part de la població activa i és una de les concentracions industrials més importants de Catalunya. Sobresurten la indústria tèxtil, la metal·lúrgica i la de la construcció, seguides de la mecànica, la química, la derivada de la fusta, la paperera, l’alimentària i l’adobera; per tal de donar una nova empenta al sector secundari el 1989 fou inaugurat el Parc Tecnològic del Vallès, a Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès, que n’aprofita no tan sols la proximitat a la ciutat de Barcelona, sinó també les òptimes condicions de mobilitat i accessibilitat que ofereix el corredor vallesà. Durant tot el segle XX fou especialment significativa la indústria tèxtil a les ciutats de Sabadell i Terrassa, que patiren greument la crisi que s’esdevingué a partir del decenni del 1970, a la qual succeí una diversificació industrial i una terciarització de l’economia. Terrassa fou durant la República l’única capital de la comarca.
HISTÒRIA.- Els testimonis de poblament abans del neolític són (ara per ara) incerts. A la primera època dels metalls corresponen diverses coves sepulcrals col·lectives (a Sant Llorenç del Munt, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, etc) que demostren la intensitat del poblament. El pas cap a l’edat del ferro es manifesta amb les necròpolis hallstàttiques de Can Missert, a Terrassa, i de Can Roqueta, a Sabadell, com també a diverses coves. Durant el període ibèric la comarca corresponia al poble dels laietans, probablement, i la densitat de poblament era alta, com ho demostren els poblats a les serres que tanquen la comarca, però també al pla (Rubí, etc). Alguns dels poblats ibèrics continuaren durant la romanització; se’n destacà Terrassa, que esdevingué municipi romà el 73 dC, amb el nom de Municipium Flavium Egara, únic nucli urbà que tingué aquesta categoria a tot el Vallès. El poblament rural d’època romana és molt intens i dispers, amb vil·les normalment petites, poc monumentals, indici tot plegat d’una economia agrícola de propietat mitjana o petita. Les destruccions del segle III dC afectaren molts d’aquests nuclis rurals. La comarca era travessada per la via Augusta, que passava per Arraona (Sabadell). Durant els segles I-III dC la vinya fou un conreu important, i l’exportació de vi fou destacada.
Fins a la creació dels partits judicials, el 1834, cap divisió administrativa o jurisdiccional, civil o eclesiàstica no dividí en dos el Vallès; fou, per tant, el partit judicial de Terrassa la primera demarcació que comprengué la comarca, tanmateix sense Montcada i Reixac, que era del partit dels afores de Barcelona, i, en canvi, amb Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). El 1960 se’n segregà el partit judicial de Sabadell, amb tots els municipis de la conca del Besòs, excepte Sant Llorenç Savall, que restà al de Terrassa, i en canvi incorporava Montcada i Reixac. La divisió territorial del 1936 no mantingué aquesta dualitat, i féu de Sabadell la capital d’una comarca que comprenia els partits judicials de Sabadell i Terrassa (sense Olesa), a més de la vila de Caldes. L’any 1989 el Parlament aprovà la cocapitalitat Terrassa-Sabadell i féu segregar Caldes de Montbui, que s’agregà al Vallès Oriental.
GEOGRAFIA FÍSICA.- És l’única comarca catalana amb caràcters atlàntics, car ve a coincidir amb la capçalera de la Garona. Al centre de la zona axial de tot el sistema, és tancada per dues alineacions paral·leles, més alta la de migjorn, que separa la vall de la resta de Catalunya, car és la divisòria hidrogràfica entre la Garona (Atlàntic) i l’Ebre (Mediterrani). A llevant de la Maladeta abunden els cims que voregen els 3.000 m alt: Besiberris (amb el Comaloforno), Montardo d’Aran, Colomers, Mauberme. L’alineació del nord, entre l’Aran i la comarca gascona de Comenge, és de 1.000 a 1.500 m més baixa. Aquest cinyell muntanyós només es podria evitar seguint la vall mestra, si no hi hagués bons ports de muntanya: el de la Bonaigua, el de Viella (evitat per un túnel) cap a la Ribagorça, i el portilló de Bossost cap al Comenge. L’erosió glacial va afectar tota la vall, tant planera de fons com abrupta de vessants, llevat el sector nord-est, on el material esquistós i no granític ha eliminat les formes cantelludes i originat calmes com el pla de Beret.
A causa de la indecisió hidrogràfica, hi neixen la Noguera Pallaresa i la Garona de Ruda, la més llarga de les dues branques que formen la Garona. Més cabalosa i regular és l’altra branca, el Joèu, que sorgeix de sobte al güel d’Et Joèu, procedent del forat dels Aigualluts, al vessant sud de la Maladeta, on es precipita amb el nom d’Alt Éssera. Completen la hidrografia, a més de la Noguera Ribagorçana, que neix al port de Viella, una cinquantena d’estanys d’origen glacial.
El clima és atlàntic de muntanya: temperatures molt fredes a l’hivern i suaus a l’estiu, alta humitat, precipitacions notables (900-1.200 mm) i ben repartides (amb 56 dies de neu a l’any). La vegetació, que encatifa la comarca, n’ocupa la més gran part. Hom hi distingeix tres nivells: el baix, de caducifolis: roures, faigs amb sotabosc ric, avellaners, bedolls, prats de ribera; el mitjà, de coníferes (avets i pins negres); i l’alt, de prats alpins.
POBLACIÓ.- La població de la Vall d’Aran es distribueix en 9 municipis, amb un increment de població d’ençà de la dècada de 1980, degut principalment a l’emigració atreta pel turisme. Viella concentra més del 50% de la població. El moment més baix de la demografia estadística aranesa fou el de 1940-41. L’aranès, un dialecte gascó, és cooficial amb el català a la Vall. Quant a la distribució de la població activa per sectors econòmics, un 5,4% correspon al sector primari, el 15,3% al secundari, i el 79,3% al terciari.
ECONOMIA.- La Vall d’Aran és una comarca forestal i ramadera. L’agricultura és molt minsa i una part important del territori aranès ha esdevingut prats per a la ramaderia. La indústria hidroelèctrica té una clara importància, amb centrals com les de Joèu, Aiguamog, Arties, Viella, Bòssost i Varradòs. Però el veritable motor de l’economia aranesa es troba en el turisme, estretament relacionat amb l’estiueig i els esports d’hivern. Així doncs, l’oferta hotelera ha tingut un creixement considerable, al igual que l’oferta de les residències-cases de pagès. El desenvolupament d’aquest sector és pot sintetitzar en quatre dates: 1924, arribada de la carretera del Pallars pel port de la Bonaigua; 1948, carretera de la Ribagorça pel túnel de Viella; 1964, inauguració de les pistes d’esquí de Baqueira, i el 1974, les de la Tuca. Així, doncs, l’obertura de vies de comunicació foren i són importants per canalitzar el turisme, que procedeix principalment de l’àrea de Barcelona.
HISTÒRIA.- La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels airenosins, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda -hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya-, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital Vetula (Viella), esdevingué -com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals- un dels pagi o districtes de la civitas Convenarum creada per Pompeu (72 aC) amb centre a Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del pagus Convenicus. El 1067, la Vall d’Aran fou incorporada al Regne d’Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya.
El 1175, Alfons I el Cast va signar el tractat de l’Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona. La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el tractat de Corbeil de 1258 va significat el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d’Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d’Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I el Conqueridor va voler infeudar el territori a Guillem d’Entença el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona. En el marc de la Croada contra Catalunya i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d’Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. Pel tractat d’Argelers de 1298, s’acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l’administració de la Vall d’Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte.
El 1312, fou incorporada novament a la corona catalano-aragonesa. El rei establí el 22 de juliol de 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d’administració de la universitas al Conselh Generau d’Aran. El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III el Benigne. I endemés, el 26 de juny de 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria. El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l’oferiment del Síndic (president aranès) de pactar la unió d’Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament a Catalunya encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI de Borbó el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis.
Arran dels successos ocorreguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març de 1643 d’acceptar l’obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d’ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV, era el cap visible de l’oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d’abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l’entrada d’un exèrcit compost d’unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s’havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s’havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d’Aragó. Aquest fet s’esdevingué el 20 d’abril de 1643.
En esclatar la guerra de Successió, la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l’exèrcit borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l’acció contra l’intent francès d’entrar a la Vall l’any 1707. Es distingiren també en l’heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes de Felip V de Borbó, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d’Arpajon, el qual s’apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l’església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20.000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.
El 1805 la Vall d’Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l’Alta Garona el 1812. L’aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l’abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 2 de setembre de 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del segle XIX fou el capellà i escriptor Josep Condo i Sambeat.
La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d’Espanya, un cop acabada la guerra civil espanyola d’establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d’Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d’Espanya.
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 26 de juliol de 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran. D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-85 s’ensenyaria l’aranès de manera regular a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26 de maig de 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d’Aran, format per 13 consellers.
GEOGRAFIA FÍSICA.- Agrupa una sèrie de contrades de característiques morfològiques diverses: el nucli bàsic es constituït per la plana compresa entre la serra d’Almenara i el riu Corb, al centre de la qual es troba situada Tàrrega; és una superfície inclinada cap a l’oest i dividida en dos replans, el més alt a l’est de Tàrrega, de 350 a 400 m de trets segarrencs, solcat per amples valls de fons pla (Ondara, Cercavins), i un altre de més baix i horitzontal (altitud mitjana, 300 m), que a causa de l’erosió presenta una sèrie de turons estrets i allargats. Al nord d’aquesta plana s’estén la serra d’Almenara (459 m), que és un anticlinal orientat en direcció oest-est, i una part de la ribera del Sió, que forma una ampla vall a l’entorn d’Agramunt. Al sud, el riu Corb limita la plana central i forma un ampli solc rectilini revestit d’al·luvions i enfonsat de 60 a 80 m. Més al sud s’aixeca la serra del Tallat (803 m), que contrasta amb l’horitzontalitat de la resta de la comarca.
El clima presenta característiques continentals, amb temperatures elevades a l’estiu (30ºC de màxima mitjana al juliol) i baixes de l’hivern (0ºC de mínima mitjana el gener i el febrer) i una gran oscil·lació tèrmica anual (de l’ordre dels 20ºC); les precipitacions són escasses (435 mm anuals) i espaiades (78 dies de precipitació de mitjana), amb irregularitats interanuals remarcables i un règim amb màxim primaveral i mínim estiuenc acusat, però curt.
La vegetació natural hi és escassa i ha estat destruïda per l’home, interessat en l’establiment de camps de conreu; les formacions boscoses sols tenen una certa importància als sectors muntanyosos marginals. Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del Segre, riu al qual aflueixen el Sió, l’Ondara i el Corb, que la travessen en direcció est-oest; són rius d’escàs cabal i règim irregular.
POBLACIÓ.- La població creixé durant la segona meitat del segle XIX i els dos primers decennis del segle XX, i es mantingué pràcticament estacionària fins al 1950, en què inicià una lleugera davallada; es concentra al sector occidental de la comarca, on l’aprofitament de les aigües derivades del canal d’Urgell permet el regadiu. Per contra, hi ha un procés de despoblament continu de la zona de conreus de secà, a tocar de la Conca de Barberà i les Garrigues. Predomina el poblament concentrat; l’any 1996, dels 20 municipis que formen la comarca, 14 no assolien els 1.000 h i únicament tres superaven els 3.000 h (Agramunt, Bellpuig d’Urgell i Tàrrega).
ECONOMIA.- L’economia s’ha basat tradicionalment en el sector primari i sobretot en l’agricultura. Predominen els conreus de secà (ocupen el 74% de la superfície total conreada) sobre els de regadiu; els més estesos són els de cereals, i subsidiàriament, els de vinya, olivera i ametller, als sectors de secà, i els de cereals, seguits dels fruiters, al regadiu. El sector ramader ha experimentat una forta puixança en passar de formes d’explotació familiar a una explotació integrada; prenen importància els subsectors dedicats al bestiar porcí i oví, a més de les granges d’aviram. La indústria, molt escassa, es localitza a Verdú (terrisseria), Agramunt (alimentària, paperera i fabricació de maquinària agrícola) i Tàrrega (farineres, obtenció i refinat de l’oli, destil·leries i maquinària agrícola). Des del punt de vista comercial, la influència de la ciutat de Tàrrega s’estén més enllà dels límits comarcals, atenyent sectors del Pla d’Urgell i la Noguera.
HISTÓRIA.- L’evolució de l’Urgell durant la prehistòria i l’edat antiga és semblant a la de les comarques veïnes de la planta occidental de Catalunya (el Segrià i el sud de la Noguera). Els documents són molt escassos abans de la fi de l’edat del bronze, mentre que a partir de l’època hallstàttica el poblament és intens, i sovint els poblats ibèrics continuen els d’aquest període. Els poblats ibèrics, documentats entre els segles V-IV aC, apareixen a tota la comarca; cal destacar-ne els del molí d’Espígol, a Tornabous, i del tossal del Mor, a Tàrrega, però en general són molt petits. Devien pertànyer al grup dels ilergets, i uns foren abandonats a la primeria de la romanització (segle II aC), mentre que d’altres continuaren. D’ençà de l’època romana imperial la comarca és poblada per moltes vil·les, que demostren una colonització agrícola intensa (no manquen a cap terme municipal), i algunes, com la de Vilagrassa, eren construïdes amb sumptuositat (mosaics policroms, etc.). Bé que algunes sofriren la crisi del segle III dC, el panorama demogràfic i econòmic durant el Baix Imperi indica que la vitalitat es mantingué. No hi havia a la comarca cap ciutat romana, fet que es pot explicar per la proximitat dels nuclis urbans d’Ilerda (Lleida) i Iesso (Guissona).
El territori que forma l’Urgell inclou una part del sector oriental del pla d’Urgell, que la conquesta cristiana repartí entre els comtats d’Urgell i, també, de Cerdanya (dins la marca de Berga, que arribava fins a Altet), tots dos eclesiàsticament dependents de la diòcesi d’Urgell, que correspon al sector pertanyent a la ribera de Sió, i el d’Osona–Barcelona (dins l’anomenat comtat de Manresa), eclesiàsticament de la diòcesi de Vic (des del segle XVI, de Solsona), que correspon al sector pertanyent a les valls del riu d’Ondara, el Cercavins i el riu Corb. La vall del riu Corb passà el 1154 a la diòcesi de Tarragona. La divisió en vegueries, que es concretà als segles XII i XIII, però que anà modificant-se fins a la fi del segle XVII, acabà apartant-se, en aquest sector, de les antigues divisòries comtals i diocesanes, a diferència de la major part del Principat; la vall del riu Corb, en aquest sector, fou dividida, seguint el curs del riu, entre les vegueries de Tàrrega, al nord, i de Montblanc, al sud. La vegueria de Tàrrega, per tant, tal com apareix a la fi del segle XVII, no solament incloïa l’extrem occidental de l’antic comtat i de la diòcesi d’Osona, sinó que incloïa llocs de la diòcesi de Tarragona, al sud, i de la diòcesi i comtat d’Urgell, al nord. Tot el sector septentrional de la comarca que havia pertangut a la vegueria d’Urgell acabà esdevenint el nucli d’una nova vegueria d’Agramunt. Anglesola i Montornès de Segarra, en canvi, restaren incloses a la vegueria de Cervera.
El 1716, amb la Nova Planta, la vegueria d’Agramunt fou agregada al nou corregiment de Cervera, la de Tàrrega al de Lleida i la de Montblanc al de Tarragona. No fou fins el 1833, amb la divisió provincial, que, en fixar-se el límit entre les províncies de Lleida i Tarragona, s’establí el límit meridional actual de la comarca. La divisió en partits judicials del 1834 atribuí Tàrrega i gran part de la comarca al partit de Cervera, Belianes al de Lleida (fins a la creació del de les Borges Blanques el 1910), i d’altres al de Balaguer. La divisió territorial del 1936 configurà la comarca d’acord amb la influència econòmica de Tàrrega i li restituí la capitalitat administrativa. La creació de la nova comarca del Pla d’Urgell el 1988 representà que Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d’Urgell, Vila-sana i Vilanova de Bellpuig se segreguessin de la comarca de l’Urgell. L’any 1990, una nova modificació de la divisió comarcal de Catalunya també afectà la comarca i féu que Montornès se segregués de l’Urgell i s’agregués a la Segarra.
Dades dels Països Catalans 