Arxiu d'etiquetes: Amèrica (morts a)

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Conangla i Fontanilles, Josep

2 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, 15 setembre 1875 – l’Havana, Cuba, 15 maig 1965)

Polític, assagista i poeta. Milità en el moviment catalanista i el 1905 es traslladà a Cuba on, nacionalitzat cubà, visqué fins a la mort. Fundà “La Nova Catalunya” (1908) a l’Havana, on fou dirigent d’institucions catalanistes i col·laborà amb Macià en el viatge d’aquest per Amèrica (1928).

Intervingué en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 setembre 1928- 2 octubre 1928) i impulsà la redacció del text independentista de la Constitució de la República Catalana. Fou delegat de la Generalitat a Cuba (1932).

Escrigué obres de poesia: Elegia de la guerra (1904), Eternal (1921), Montblanquines (1921) i El meu pare (1921), i assaigs de política: Cuba i Pi i Margall (1947), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957), que versa sobre el Cant espiritual de Joan Maragall.

Casals i Defilló, Pau

46 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 29 desembre 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 octubre 1973)

Violoncel·lista, compositor i director d’orquestra. Alumne del famós violoncel·lista Josep Garcia i Jacot a Barcelona, durant la seva època d’estudiant va fundar un tercet que feia concerts “vetllades clàssiques” en un cafè de la ciutat, en el qual va conèixer Albéniz, que fou amic i conseller seu. Va estudiar a Madrid i a Brussel·les, i va acceptar un contracte per actuar en l’orquestra d’un teatre de París.

Després de passar angúnies econòmiques, va tornar a Barcelona, on substituí Garcia a l’Escola Superior de Música. Va fundar després un quartet de corda, i, després de dos anys de treballar intensament, començà la seva carrera de virtuós. El 1899 va debutar als Concerts Lamoureux de París, amb un èxit extraordinari.

“Sigueu fidels a la terra i a la llengua, no per tancar-vos i recloure-us, sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes.”

Fundà a Barcelona l’Orquestra Pau Casals (1920-39) i l’Associació Obrera de Concerts (1926-39). Formà un trio que va recórrer tot el món amb el violinista J. Thibaud i el pianista A. Cortot.

Durant la guerra civil espanyola féu diverses tournées, i més tard s’instal·là a Prada (Conflent), on organitzà uns Festivals de Música (1950), i el 1956 anà a residir a Puerto Rico.

Entre les seves obres sobresurten els oratoris El pessebre, sobre textos de Joan Alavedra (1960) i La visió de Fra Martí, la sardana Sant Martí del Canigó i L’himne de les Nacions Unides (1971).

Divulgà mundialment el Cant dels Ocells i fou un divulgador de la realitat i la història de Catalunya, que recordà i proclamà davant l’assemblea general de les Nacions Unides.

Després de la seva mort i restablerta l’autonomia, les seves despulles foren retornades i enterrades a la seva ciutat natal.

Ha estat considerat com el millor violoncel·lista del món i destacà especialment com a intèrpret de Bach.

Enllaç web:  Fundació i Museu Pau Casals

Casaldàliga i Pla, Pere

Deixa un comentari

(Balsareny, Bages, 16 febrer 1928 – Batatais, Säo Paulo, Brasil, 8 agost 2020)

Eclesiàstic. Després d’estudiar a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1952 dintre l’ordre dels claretians. El 1968 va anar al Brasil, amb la missió de fundar-hi casals claretians.

La seva tasca pastoral, sempre al costat dels febles i contra la injustícia, el portà a ser ordenat bisbe l’any 1971, s’encarregà de la prelatura de Säo Félix do Araguaia. Seguidor aferrissat de la teologia de l’alliberament, s’ha encarat sovint a les autoritats civils i eclesiàstiques.

Té una extensa producció literària en català, castellà i portuguès, entre la qual sobresurten les obres: Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Airada esperança (1978), Encara avui respiro en català (1987), A l’aguait del Regne (1989), Carta des del Brasil (1989) i Carta a mis amigos (1992).

Carner i Ribalta, Josep

16 Respostes

(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)

Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.

Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.

Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).

També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).

Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.

Carbó i Carbó, Eusebi

3 Respostes

(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)

Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.

Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.

Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.

En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.

En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).

Cambó i Batlle, Francesc

55 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)

Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.

Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.  Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.

La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.

Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.

Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.

És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).

Cabruja i Auguet, Agustí

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 5 abril 1909 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 11 setembre 1983)

Periodista i escriptor. Fou redactor de “L’Autonomista” de Girona i membre actiu d’Esquerra Republicana, incorporat a l’exèrcit republicà durant la guerra civil del 1936, s’exilià el 1939 i visqué a Mèxic, on treballà en una editorial.

Ha publicat Terra Nostra (1946), estampes de l’exili; en poesia, Ona i ocell (1950) i Raïm (1951), i la novel·la Les òlibes (1956). Ha col·laborat a la revista “Poesia” (Montpeller, 1946), i a la majoria de les catalanes publicades a Mèxic als darrers temps, com “Quaderns de l’exili”, “Centre Català” , “La Nostra Revista”, “La Nova Revista” i “Orfeó Català”.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.

Bardina i Castarà, Joan

6 Respostes

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.