(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.