(Verges, Baix Empordà, 28 abril 1921 – 4 octubre 1996)
Instrumentista, compositor i director. Pertany a una vella nissaga de músics del Baix Empordà.
Succeí Manuel Saderra en la direcció de la cobla La Principal de Girona.
De producció sardanista molt limitada, però d’alt nivell, destaquen les obres Capvespre, Desig, Afecte, L’avi de casa, Reviu la il·lusió, etc.
(Verges, Baix Empordà, 7 maig 1948 – )
Intèrpret i autor de cançons. Incorporat el 1967 als Setze Jutges, destacà ràpidament entre els cantautors de la Nova Cançó pels seus temes lírics, sovint d’inspiració literària i per les cançons de contingut social i reivindicatiu. Durant la dictadura, temes com L’estaca esdevingueren símbols de la lluita antifranquista. Oferí un primer recital multitudinari al Palau de la Música Catalana el 1969, i després d’un concert a Madrid, el règim li prohibí actuar a Espanya fins al 1974.
Sense deixar l’actitud social i políticament compromesa, la seva música ha evolucionat cap a un tipus de cançó de més complexitat, incorporant elements de la tradició mediterrània i realitzant sovint treballs amb una certa unitat conceptual.
Ha editat nombrosos discs: Ara i aquí (1970), Viatge a Ítaca (1975), I amb el somriure, la revolta (1982), etc. A Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1995), col·laborà amb el poeta Miquel Martí i Pol.
Lligat al moviment independentista català, s’ha distingit també en la defensa de les llibertats dels pobles oprimits, en favor dels quals ha ofert sovint actuacions benèfiques.
Enllaç web: Fundació Lluís Llach
(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)
Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.
A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.
Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols. Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.
La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.
Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.
Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.
És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).
Dades dels Països Catalans 