(Barcelona, 1920 – 1933)
Atracció de circ de renom mundial. Creada per Pere Andreu i Pausas i presentada pels seus fills Josep, René i Pau (Polo).
En separar-se del número Josep Andreu i Lasserre (que ha esdevingut cèlebre amb el nom de Charlie Rivel) i Pau, el perpetuaren René i els seus germans petits Marcel i Roger.
Era un número doble, de trapezis i pallassos, de gran qualitat.
(Catalunya, 1933 – 1936)
Pacte d’acció revolucionària establert com a rèplica del triomf electoral de les dretes en les eleccions de novembre de 1933.
Inspirat pel Bloc Obrer i Camperol, agrupà les federacions catalanes del PSOE i de la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires i l’Esquerra Comunista.
El moviment aliancista s’estengué per tot Espanya i, particularment, a Astúries, on la participació de la CNT i del PCE el reforçaren considerablement.
(Barcelona, 1 gener 1881 – 1933)
Institució. Proposada per Francesc Pelagi Briz l’any 1868 amb l’intent d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica derivada del fracàs dels Jocs Florals del 1863. El Primer Congrés Catalanista del 1880 en recollí la idea i n’acordà la creació.
Combatuda pel fet d’haver estat aprovada per un congrés polític, fou realitzada gràcies a l’entusiasme d’Àngel Guimerà. La intransigència dels criteris en pugna impossibilità la seva existència des de la primera sessió, tinguda el 19 d’octubre de 1881.
L’any 1915 fou ressuscitada pels elements contraris a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de combatre les normes ortogràfiques del 1913. D’ací que no se’n aconseguí altre activitat que la confecció d’unes Regles ortogràfiques que foren promulgades l’any 1916.
(Badalona, Barcelonès, 3 desembre 1933 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 31 desembre 2011)
Jesuïta expert en bioètica. Doctor en medicina i cirurgia i especialista en obstetrícia i ginecologia. Es llicencià en teologia i sociologia als EUA.
El 1962 fundà l’associació Medicus Mundi, i el 1975, l’Institut Borja de Bioètica, que el 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia.
(Figueres, Alt Empordà, 10 octubre 1933 – )
Escriptor, crític d’art, impressor i editor. Resident a Olot des del 1958. Guanyà el premi Olot-Missió de 1964.
S’ha dedicat a l’estudi de diversos temes lligats a l’Empordà i, sobretot, a la Garrotxa: Decatrilogia (1970), Un núvol apretat per la tramuntana (1971), Olot, au de tardor (1974), Quatre visions de l’Empordà (1977), La nòria del temps a Olot (1978), Olot art (1980), A la recerca d’una cuina garrotxina (1982), Olot íntim (1985-87).
Ha publicat estudis monogràfics d’artistes olotins: Pere Gussinyé (1980), Ramon Barnadas (1981), Josep Pujol (1985) i Xavier Viñolas (1985). Ha recopilat i editat Sis llegendes olotines, de Josep Berga i Boada.
(Barcelona, 8 gener 1933 – 18 juliol 2020)
Escriptor en castellà. De formació autodidàctica, començà a escriure l’any 1958 a les revistes “Ínsula” i “El Ciervo”. Guanyà el premi Sésamo (1958) amb la narració Nada para morir. Els seus llibres, a través d’una prosa realista i evocadora, recreen els ambients de la Barcelona de l’època franquista.
Després de la seva primera novel·la Encerrados con un solo juguete (1959), es traslladà a París (1960-62). En tornar (1965) va guanyar el premi Biblioteca Breve amb la novel·la Últimas tardes con Teresa (1965).
Posteriorment ha publicat La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973-76; una de les grans novel·les de la postguerra i premi internacional de Novel·la), La muchacha de las bragas de oro (1978, Premi Planeta), Un día volveré (1982), Ronda del Guinardó (1984), el recull de narracions Teniente Bravo (1987), El amante bilingüe (1990), El embrujo de Shangai (1993, premi de la Crítica i premi Europa 1994), algunes de les quals portades al cinema.
El 1997 va ser guardonat amb el premi Juan Rulfo de Literatura Llatinoamericana i del Carib, l’equivalent americà del premi Cervantes espanyol.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 octubre 1859 – Barcelona, 25 desembre 1933)
Polític (anomenat popularment l’Avi Macià). Fill d’un gran propietari agrícola lleidatà, seguí la carrera militar. Tenia el grau de tinent coronel del cos d’enginyers quan s’esdevingué l’assalt a la redacció del “Cu-cut!” per part de la guarnició militar de Barcelona, fet al qual es negà a adherir-se públicament, com van fer els seus companys.
Arran de la unió de les forces catalanistes dins el moviment de Solidaritat Catalana, s’hi sumà i es presentà a les eleccions per a diputat a corts pels districtes de Barcelona i les Borges Blanques. Havent resultat elegit a tots dos, es convertí en l’únic diputat solidari amb doble representació (1907). Per tots aquests fets fou separat de la seva destinació a Lleida i enviat a Santoña (Santander); refusant d’abandonar la seva representació parlamentària, fou expulsat de l’exèrcit espanyol.
Després de la Solidaritat va ésser elegit novament diputat a corts. L’any 1917 participà en l’Assemblea de Parlamentaris i hi presentà una de les tres proposicions que foren sotmeses a debat. La seva proposta consistia a admetre el caràcter de rebel·lia que el govern havia conferit a l’Assemblea i, en conseqüència, demanava que aquesta es constituís en convenció i mantingués les seves aspiracions fonamentals. La proposta va ésser rebutjada.
El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. (Francesc Macià)
L’any següent el Consell de la Mancomunitat formà un projecte d’Estatut d’Autonomia i el discutí amb els parlamentaris catalans; la iniciativa, tanmateix, resultà un fracàs, cosa que reforçà i féu popular l’actitud de Macià. Poc després, Macià es decidí a donar forma real a les seves actituds polítiques, i l’any següent fundà Estat Català, força política i militar que preconitzava l’autodeterminació de Catalunya.
En produir-se el cop d’estat del general Primo de Rivera, tota l’organització va haver de refugiar-se en la clandestinitat, i Macià i molts altres militants hagueren de fugir a França. Durant els tres primers anys d’exili, mantingué estrets contactes amb altres polítics espanyols i fins i tot féu un viatge a l’URSS, però aviat es convencé que calia intentar un cop de força amb un exèrcit que, penetrant a Catalunya, aconseguís l’alçament general del poble contra el dictador.
“Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser. Volem entrar, com a Estat independent, en el concert dels pobles lliures”.
La supressió de la Mancomunitat per la dictadura reforçà l’actitud maximalista d’Estat Català. Per obtenir fons que li permetessin de dur a terme els seus propòsits llançà l’Emprèstit Pau Claris a través del “Butlletí d’Estat Català” el 1925. La seva iniciativa, l’anomenat complot de Prats de Molló (1926), resultà un fracàs, ja que va ésser traït i descobert per la policia francesa. Macià i molts d’altres que hi estaven compromesos foren traslladats a París i processats en un judici que tingué un gran ressò internacional i condemnats a penes insignificants.
Posteriorment realitzà amb Ventura Gassol un viatge per les repúbliques sud-americanes, on féu propaganda i obtingué ajuts entre els nuclis de catalans d’ultramar. El 1928 se celebrà l’assemblea de l’Havana (30 setembre – 2 octubre), on s’aprovà una Constitució provisional per a Catalunya.
Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, Macià tornà subreptíciament a Barcelona, però va ésser descobert per la policia i expulsat del país (setembre 1930). Durant el govern Aznar tornà definitivament a Catalunya (març 1931). Poc després presidí la conferència de les esquerres nacionalistes a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, de la qual sortí, en esbós, el partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, del qual Macià fou el cap.
Havent-se presentat a les eleccions municipals de l’abril de 1931, hi va obtenir un triomf esclatant, que el convertí en la primera autoritat de Catalunya. El dia 14 d’abril Macià es presentà al Palau de la Generalitat de Catalunya, i des del balcó proclamà la República catalana dins la Federació Ibèrica, alhora que n’era reconegut president. Tres dies després, per pressió dels ministres de la República espanyola, el nom de República catalana era canviat pel de Generalitat de Catalunya.
Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. (Francesc Macià, a la proclamació de la República Catalana, 14/abr/1931)
Aquell mateix any 1931 va fer un triomfal viatge a Madrid per presentar al govern republicà el projecte d’Estatut d’Autonomia. Presidí la vida catalana durant quasi dos anys i visqué l’aprovació, amb importants retallades, de l’Estatut per les corts espanyoles (agost 1932) i el traspàs de serveis del govern central a la Generalitat. Elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre 1932), aquest el confirmà com a president de la Generalitat.
Morí la diada de Nadal i el seu enterrament fou una gran manifestació de dolor pels carrers de Barcelona.
(Gironella, Berguedà, 10 juliol 1933 – Poblet, Conca de Barberà, 14 novembre 2014)
Eclesiàstic. Monjo cistercenc, entrà a Poblet el 1958, hi fou ordenat sacerdot el 1967. Estudià teologia i litúrgia a Roma i fou elegit abat el 1970. Ha impulsat grans restauracions del cenobi i la renovació i catalogació de la biblioteca.
El 1980 el president Josep Tarradellas li confià el seu arxiu personal, que esdevingué patrimoni de la comunitat de Poblet. El 1990 fou elegit membre del sínode de l’orde cistercenc, i el 1995 fou elegit abat general de l’orde del Cister.
Ha publicat: Poblet, escola de servei; sermons capitulars (1982) i El Directori perpetu litúrgic de Poblet (1694) del P. Francesc Dorda (1983), estudi i edició.
(Barcelona, 1 setembre 1933 – )
Escola de jardineria. Oberta per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí, aleshores director del Servei Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona. Fou la primera escola de jardinerio de l’estat espanyol.
Després d’una petita aturada durant i després de la guerra civil, l’escola reprengué la seva activitat l’any 1945 amb l’arquitecte Lluís Riudor com a director del Servei de Parcs.
A la meitat dels anys 1980, i per tal de donar una titulació homologada, es començà a impartir formació professional de segon grau (amb un programa d’estudis de tres anys), que després de la reforma educativa es transformà en un cicle formatiu de dos anys de durada.
Cal destacar la feina de Joan Pañella i Bonastre al capdavant d’aquest centre durant molts anys, el qual inicià, els anys 1950, l’elaboració de l’index seminum (catàleg de llavors) del centre, amb el qual s’intercanvien llavors amb centres botànics d’arreu del món.
L’escola ha canviat de lloc tres vegades, encara que sempre dins el parc de Montjuïc, i des de l’any 1958 és al carrer del Marquès de Comillas, en un edifici annex a Parcs i Jardins. El curs 2000-01 l’escola deixà de dependré de Parcs i Jardins de Barcelona i fou adscrita a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB).
(Mataró, Maresme, 18 agost 1933 – 14 febrer 2019)
Escultor. Estudià dibuix i pintura (1941-50) i, al mateix temps, s’inicià en l’escultura pel seu compte, gènere cap al qual s’ha decantat. El 1962 féu la primera exposició individual. Impulsà el cicle d’exposicions Volta a Catalunya d’un escultor (1976-83).
Destaquen els nombrosos retrats i monuments dedicats a personatges il·lustres. Realitzà també la Nova verge de Meritxell, de Canillo (1980), i les sèries d’escultures que il·lustren poemes d’El caminant i el mar, de Salvador Espriu (1979-89) i Dotze senyes de Catalunya (1983), amb texts de Joan Fuster.
Esculpí també els retrats que decoren vuit dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell (1987), les peces monumentals Mataró (1991), L’abat Oliba (1993, a Montserrat), el Monument a l’11 de setembre de 1714 (1995, a Granollers) i el conjunt de petit format L’interludi dels bibelots (1993).
Ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma, entre altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura.
Dades dels Països Catalans 