Arxiu d'etiquetes: 1933

Casanellas i Lluch, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1897 – el Bruc, Anoia, juny 1933)

Polític. Els primers anys va pertànyer a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s’hagué d’exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. Participà en l’atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato (8 març 1921), per la qual cosa hagué d’exiliar-se a l’URSS, on treballà en l’organització comunista internacional. El 1924 passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l’organització dels moviments comunistes a l’Amèrica Llatina.

Tornà a Barcelona pel juny de 1931 i fou encarregat pel Komintern de la direcció del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España. Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Morí en un accident de motocicleta, junt amb el militant comunista Francisco del Barrio, en circumstàncies poc clares, quan anaven a una reunió política a Madrid.

Campalans i Puig, Rafael

4 Respostes

(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)

Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).

Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.

Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.

Bofill i Mates, Jaume

20 Respostes

(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 – Barcelona, 3 abril 1933)

“Guerau de Liost”  Poeta, polític i periodista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona.

Encara que era de família tradicionalment carlina, milità a la Lliga Regionalista, fou regidor per Barcelona, on s’enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1915) i fou diputat i conseller (1921-23) de la Mancomunitat de Catalunya. Ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans el 1919.

Dirigí la branca escindida de la Lliga que formà, en la Conferència Nacional Catalana (1922), el nou partit d’Acció Catalana. Paral·lelament, deixà la direcció de “La Veu de Catalunya”, per passar a la del diari del nou partit, “La Publicitat”.

Escriví sobre temes polítics (Discurs a les juventuts catalanes (1919) i publicà una rèplica a l’obra Per la concòrdia, de Cambó, amb el títol de L’altra concòrdia (1930), en què, dins d’un nacionalisme absolut, fixava les grans línies d’una via liberal i democràtica que havia de cercar l’autonomia dins una Espanya republicana.

Poc després de la seva mort li fou publicada l’obra Una política catalanista (1933), amb un pròleg de Cambó, anàlisi de la seva actuació política i de l’evolució i les crisis d’Acció Catalana.

Inscrit dins el corrent del noucentisme, la seva poesia tendeix cap al classicisme i el simbolisme, i té com a temàtica el Montseny, símbol de la natura (La muntanya d’ametistes (1908), apareguda amb un pròleg d’Eugeni d’Ors, considerat com un manifest de l’ideari noucentista; Somnis, 1913; Selvatana amor, 1918; Ofrena rural, 1926) i Barcelona, que representa la ciutat ideal (La ciutat d’ivori, 1918).

Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), il·lustrada per Xavier Nogués, es mostra com un escriptor culte i refinat, que moralitza sàviament i amb humor o duresa sobre tipus i costums de l’època.

La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d’una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.

Blume i Carreras, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 21 juny 1933 – serra de Valdemecas, Conca, Castella, 29 abril 1959)

Gimnasta. Campió diverses vegades, el 1949 obtingué el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya, i el retingué durant deu anys consecutius; assolí el títol individual en totes les especialitats.

Participà en l’olimpíada d’Hèlsinki i es classificà entre els millors gimnastes del món. Als Jocs Mediterranis (1956) aconseguí sis medalles d’or i una de bronze.

El 1957 guanyà el campionat absolut en la Copa d’Europa (París), on va vèncer els millors especialistes del continent, entre els quals el rus Titov, en les anelles, el poltre d’anelles, les paral·leles i en la puntuació total.

Va morir en accident d’aviació. A títol pòstum li fou atorgat (1960) el Trophée Taher Pacha del Comitè Olímpic Internacional, i el centre esportiu d’alt nivell d’Esplugues de Llobregat porta el seu nom (Residència Blume).

Barnils i Giol, Pere

3 Respostes

(Centelles, Osona, 20 novembre 1882 – Barcelona, 30 gener 1933)

Filòleg i foneticista. Pensionat per la diputació de Barcelona, estudià filologia romànica a la universitat de Halle, on seguí els cursos de Schäell i Suchier, i a París, on s’especialitzà en fonètica experimental.

Dedicat a la investigació del català i als estudis de dialectologia, publicà la seva tesi doctoral El dialecte d’Alacant (1913). Durant sis anys s’encarregà d’aplegar materials per al Diccionari General de la Llengua Catalana.

Fou director del Laboratori de Fonètica de Barcelona, on va aplicar per primera vegada els mètodes de Rousselot, sota la direcció del qual publicà un volum d'”Estudis Fonètics”, que constituí un dels números del “Butlletí de Dialectologia Catalana”. Col·laborà en la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i fou director tècnic de l’Escola Municipal de Sordmuts.

Dirigí les revistes “Estudis Fonètics”, “La Paraula” i “El Parlar” i publicà nombrosos estudis de fonètica i de dialectologia, l’obra Els defectes del parlar (1930) i el recull de poemes Les creus de Centelles (1913).

Balada i Ibáñez, Lleonard

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 setembre 1933 – )

Compositor. Feu estudis musicals al Conservatori del Liceu i a la Juilliard School of Music, a Nova York. Ha escrit concerts (Música tranquil·la, Concert per a piano i orquestra, Concert per a guitarra i orquestra), peces diverses de cambra, l’oratori Maria Sabina (1969) i música incidental per a teatre i cinema, i el 1982 li fou estrenada l’òpera còmica Botxi! botxi!, i el 1989 Cristobal Colón, estrenada al Liceu de Barcelona.

Fou cap del departament de música de l’Escola de les Nacions Unides (1963-70) i catedràtic de composició a la Universitat Carnegie-Mellon, de Pitssburgh (Pensilvània). Participa activament en el Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí.

Amics dels Museus de Catalunya

4 Respostes

(Catalunya, 1933 – )

Entitat no lucrativa. Creada per Pere Casas i Abarca, per tal de fomentar l’interès per l’art i ajudar els museus mitjançant donacions econòmiques i de béns culturals. Fou la primera institució d’aquest tipus creada a l’estat espanyol.

L’any 1972 organitzà a Barcelona i a Badalona el Primer Congrés Internacional d’Amics dels Museus, que fou el punt de partida per a la posterior creació, el 1976, de la Federació Mundial d’Amics dels Museus.

Actualment té uns vuit-cents associats. Disposa d’un servei de voluntariat que col·labora de manera desinteressada en diversos museus, i organitza visites comentades a museus i exposicions, tant a Catalunya com arreu del món, així com cursos i conferències.

Enllaç web:  Amics dels Museus de Catalunya

Agulló i Vidal, Ferran

Deixa un comentari

(Girona, 11 setembre 1863 – Santa Coloma de Farners, Selva, 2 juliol 1933)

Escriptor. Va dedicar-se intensament a l’activitat periodística. Fundà a Montevideo els diaris “El Exportador Español” i “La Voz de España”. Col·laborà abundosament en la premsa catalana i especialment a “La Veu de Catalunya”, on va popularitzar el pseudònim de Pol.

Des del 1898, dirigí la revista “L’Atlàntida”, i, des del 1900, el “Diario del Comercio”. Fou proclamat mestre de gai saber el 1893. Agulló encunyà el nom de la Costa Brava. Fou secretari general de la Lliga Regionalista d’ençà de la seva fundació (1901).

Publicà un recull de proses, Marines, i l’obra poètica: Llibre de Versos (1905), De tot temps (1918), Corrandes (1924) i Ponentines (1925). Actor d’ocasió, publicà dues obres de teatre poc importants: El Somatent de Girona (1895) i La farola (1925).