(Santa Coloma de Farners, Selva, 10 juliol 1913 – Barcelona, 22 febrer 1985)

Escriptor. L’any 1915 passà a Barcelona amb la seva família. El seu primer llibre Israel (1929), escrit a setze anys, és un recull de proses, en castellà, d’estil acurat, amb influències de Gabriel Miró. En els anys d’estudi a la universitat, on cursà lleis i filosofia, fou company del poeta mallorquí Rosselló-Pòrcel.

Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

L’any 1931 publicà la seva primera novel·la El Dr. Rip (reescrita i reeditada el 1979), seguida de Laia (1932, reescrita i reeditada el 1968) i altres reculls narratius: Aspectes (1934 i 1981), Miratge a Citerea (1935 i 1968) i  Ariadna al laberint grotesc (1935 i 1975), que li donaren crèdit com un dels primers prosadors del postnoucentisme. Uns quants anys després, fora ja de la vida universitària, en el període de guerra, escriví Letízia i altres proses narratives (1937), conjunt narratiu en què apareix per primera vegada el mite de Sinera, nom ficticí del poble d’Arenys de Mar, que havia d’esdevenir l’escenari de moltes de les seves obres.

Veiem resplendir la casa, que miràvem de guardar quan desgovernaven lladres. (Salvador Espriu)

En la seva prosa hi ha un clar predomini de la sàtira, la realitat passada i present de la seva terra li forneix un material que ell tracta de manera simbòlica servint-se de la deformació crítica. Sovint la riquesa idiomàtica fa que l’estil domini sobre el relat, com en el cas de Fedra (1937 i 1968). Ja abans del 1939, assaja la lírica, amb una sèrie de poemes en prosa, Petites proses blanques (1935-37) i La pluja (1938), però el seu primer llibre de poemes, Les hores, anunciat per al 1937, aparegué l’any 1952. Constava de dues parts, l’una aplegada en el recull Obra lírica i l’altra a Final del laberin (1955).

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser / si no som lliures. (“La pell de brau -XXVIII-” (1960), de Salvador Espriu i Castelló)

En els seus poemes en prosa, d’estil segur, assoleix una gran maduresa com a prosista, alhora que ja insinua predisposicions per a la poesia, gènere que adoptà amb la mateixa originalitat i força que posseeixen les proses. Després d’una etapa de silenci, immediata a la guerra civil, publicà el llibre de poemes Cementiri de Sinera (1946), i Primera història d’Esther (1948), obra teatral, monument definitiu a les possibilitats literàries de la llengua catalana, escrita en moments difícils. L’obra poètica és una desolada meditació sobre la mort, amb mites com el de pàtria-cementiri, poeta-caminant, etc. Les cançons d’Ariadna (1949) destaquen pel to sarcàstic i esperpèntic.

Espriu prova així mateix de traduir en termes miticopoètics les seves ambicions o propostes d’una tradició de cultura. La cultura transcendeix en la seva obra en termes i tècniques d’existencialisme, com en El caminant i el mur (1954), o bé dels clàssics catalans, entre ells Jaume Roig, alhora que conté elements de les cultures grega i judaica, procedents de la seva formació històrica.

La seva obra promou, dins la poesia catalana de postguerra, una revolució formal: la substitució d’una poesia simbolista pura per una de meditativa i concisa, arrelada a la terra, fet assenyalat a Cementiri de Sinera (1946), que marca l’intent de renovació. El tema central de la seva poesia, la meditació sobre la mort, es fa evident en els tres llibres, Les hores, Mrs. Death (1952) i Final del laberint (1955), cicle dins el qual també es pot incloure El caminant i el mur, bé que aquest llibre aporta com a nova dimensió una presa de consciència històrica.

Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. (“Assaig de càntic en el temple” (1954), de Salvador Espriu) 

L’any 1955 aparegué un volum seu amb dues obres de teatre: Fedra i Antígona. La preocupació civil, palesa en obres anteriors, és més precisa a La pell de brau (1960), llibre que ha tingut una gran ressonància en tota la poesia posterior en llengua catalana. És un model de poesia cívica i alhora representa una síntesi serena de tots els mites espriuans. en el volum Obra poètica (1963), fou publicat un nou recull de poemes, Llibre de Sinera; després publicà Setmana Santa (1971) i Formes i paraules (1975), en homenatge a Apel·les Fenosa.

L’escenificació de poesies i proses espriuanes ha originat obres teatrals, com La pell de brau (1960), Gent de Sinera (1963) i Ronda de mort a Sinera (1966), la tercera de les quals es basa en elements de la segona, representades sota la direcció de Ricard Salvat. L’any 1965 foren reeditades algunes narracions, i el 1968 aparegué un volum, Obres completes’ (Poesia, vol. I), en què, a més de tota l’obra del volum del 1963, hi ha publicats poemes nous, i el 1981, el darrer volum de prosa Les roques i el mar, el blau’ (premi de la Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona, 1982). Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), premi Ignasi Iglésies de la Generalitat (1978) i medalla d’Or de la Generalitat (1980) i de la Ciutat de Barcelona (1982).