(la Nucia, Marina Baixa, 14 abril 1944 – València, 18 juny 2019)
Pedagoga i escriptora. Germana de Vicent. Ha col·laborat activament en el procés de renovació pedagògica al País Valencià, especialment en la introducció del català en l’ensenyament.
Ha publicat Un estiu a la Marina Alta (1970) i ha col·laborat a diverses publicacions.
Enllaç web: Carme Miquel
(Vinaròs, Baix Maestrat, 25 novembre 1932 – Madrid, 27 agost 2019)
Director cinematogràfic. Estudià dret i s’inicià en la premsa cinematogràfica il·lustrada i treballà de guionista i productor executiu. Començà com a director amb el curtmetratge Antes del anochecer (1962).
Posteriorment ha dirigit un cinema formalista, eròtic i consumista, com Donde tú estés (1963), Playa de Formentor (1965), Su nombre es Daphne (1966), Sharon vestida de rojo (1968), Strip-tease (1976), Venus de fuego (1979), Adolescencia (1981) i La vendedora de ropa interior (1982).
(València, 21 març 1948 – 6 juliol 2019)
Pintor i escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Els seus primer treballs anaven en la línia de la pintura expressionista, a través de la qual oferia la seva visió dels conflictes socials.
Des de l’any 1966 fins al 1977, juntament amb Jordi Ballester i Bonilla, passà a integrar l’Equip Realitat.
També és autor d’escultures de fibrociment en les quals crea temes típicament urbans.
(Ciutadella, Menorca, 14 agost 1930 – Palma de Mallorca, 9 febrer 2019)
Lingüista. Es llicencià a Barcelona i amplià estudis de filologia romànica a París, Estrasburg, Frankfurt i Zuric. Col·laborà amb el seu pare Francesc de Borja Moll i Casasnovas en la redacció dels dos darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear i dirigí les col·leccions “Raixa” i “Les Illes d’Or”, de l’editorial Moll.
Es doctorà amb una tesi sobre dialectologia eivissenca. Autora de diversos llibres de text de llengua i literatura franceses i d’articles de divulgació.
Directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-88), des d’on impulsà la campanya a favor de la Llei de Normalització Lingüística. Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 1988 i nomenada doctora honoris causa per la UOC (2012).
(Santiago de Cuba, Cuba, 26 juliol 1928 – Begur, Baix Empordà, 20 setembre 2019)
Violoncel·lista i gambista. Fill d’Ernest Cervera i Astor, i germà de Montserrat. Deixeble de Lluís Millet i Farga, de Paul Tortelier i de Gaspar Cassadó.
Membre fundador del Quartetto Brahms de Roma (1963). Professor als conservatoris de Colònia, de Friburg i de Lausana.
Ha fet nombrosos enregistraments i tandes de concerts a Europa i a Amèrica.
(Tortosa, Baix Ebre, 23 juliol 1940 – 22 juny 2019)
Pintor. Començà destacant com a informalista. Després s’ha caracteritzat per les seves vigoroses composicions representant tipus i escenes de la vida dels obrers.
El seu estil es mostra relacionat amb el fauvisme. Pertanyia al grup Macla.
(Màlaga, Andalusia, 5 març 1942 – 15 gener 2019)
Polític. Es traslladà a Barcelona com a inspector de Treball (1967) i fou després professor de dret del treball a la Universitat Autònoma. Milità a l’ORT (1970-72), al grup “El Topo Obrero” i a CSC, i tingué un paper rellevant en la formació del PSC-Congrés.
Com a diputat al congrés (1977 i 1979), participà en l’elaboració de la Constitució (1978) i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1979). Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980), on fou el portaveu del PSC-PSOE.
Des del 1982 fins al 1995 fou diputat al congrés, on exercí també com a portaveu del partit en els anys 1985-93. El 1995 renuncià al seu escó parlamentari per tal d’optar a l’alcaldia de Màlaga, que no aconseguí.
(Barcelona, 10 març 1941 – 1 octubre 2019)
Compositor. Catedràtic d’harmonia i contrapunt al Conservatori Superior de Música de Barcelona, la seva obra està orientada vers la tècnica del contrapunt (Diaphonia) i una inclinació pel color instrumental (Amalgama).
Ha compost música simfònica (Moviment simfònic, Simfonia, L’àngel de la mort), de cambra (Alquímia, Introducció i scherzo, Discantus, Trio, Quejío) i coral (Homenatge a J. Salvat-Papasseit, premi Enric Morera el 1979).
Ha professat cursets de divulgació i ha exercit també com a crític musical.
Ha escrit també un Concert per a piano i orquestra (1982) i Totem (1985) per a guitarra.
(Riudoms, Baix Camp, 28 novembre 1931 – Barcelona, 1 gener 2019)
Compositor. Deixeble de Cristòfor Taltabull i de P. Wissmer a París.
Fundador, juntament amb Juli Panyella, del conjunt instrumental Diabolus in Musica (1965), menà una important activitat com a divulgador de la música contemporània, tant com a compositor i director d’orquestra com a conferenciant i crític.
Entre les seves obres, són dignes d’esment: Miniatures (1966), Fragment (1969), Tres peces per a clarinet sol (1970), Bitemàtic (1973), Ab origine (1974), Tensió-Relax (1974), Dígraf (1976), El diari (1977), Jondo (1979), Puzzle (1979), Música per a violoncel i orquestra (1980), Au revoir Barroco (1981), Foc d’aucell (1982), Trama (1983), el ballet Cinc continents (1969) i l’opera Gaudí (1992).
(Barcelona, 22 maig 1926 – 10 maig 2019)
Escriptor. Ha obtingut bon nombre de distincions literàries, la més important de les quals és el premi Joan Santamaria de Narració el 1965, per la seva obra El sistema Ferrater (publicat el 1967).
Dades dels Països Catalans 