(Catalunya, 1933 – 1936)
Pacte d’acció revolucionària establert com a rèplica del triomf electoral de les dretes en les eleccions de novembre de 1933.
Inspirat pel Bloc Obrer i Camperol, agrupà les federacions catalanes del PSOE i de la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires i l’Esquerra Comunista.
El moviment aliancista s’estengué per tot Espanya i, particularment, a Astúries, on la participació de la CNT i del PCE el reforçaren considerablement.
(Barcelona, 1 gener 1881 – 1933)
Institució. Proposada per Francesc Pelagi Briz l’any 1868 amb l’intent d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica derivada del fracàs dels Jocs Florals del 1863. El Primer Congrés Catalanista del 1880 en recollí la idea i n’acordà la creació.
Combatuda pel fet d’haver estat aprovada per un congrés polític, fou realitzada gràcies a l’entusiasme d’Àngel Guimerà. La intransigència dels criteris en pugna impossibilità la seva existència des de la primera sessió, tinguda el 19 d’octubre de 1881.
L’any 1915 fou ressuscitada pels elements contraris a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de combatre les normes ortogràfiques del 1913. D’ací que no se’n aconseguí altre activitat que la confecció d’unes Regles ortogràfiques que foren promulgades l’any 1916.
(Badalona, Barcelonès, 3 desembre 1933 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 31 desembre 2011)
Jesuïta expert en bioètica. Doctor en medicina i cirurgia i especialista en obstetrícia i ginecologia. Es llicencià en teologia i sociologia als EUA.
El 1962 fundà l’associació Medicus Mundi, i el 1975, l’Institut Borja de Bioètica, que el 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia.
(Gironella, Berguedà, 10 juliol 1933 – Poblet, Conca de Barberà, 14 novembre 2014)
Eclesiàstic. Monjo cistercenc, entrà a Poblet el 1958, hi fou ordenat sacerdot el 1967. Estudià teologia i litúrgia a Roma i fou elegit abat el 1970. Ha impulsat grans restauracions del cenobi i la renovació i catalogació de la biblioteca.
El 1980 el president Josep Tarradellas li confià el seu arxiu personal, que esdevingué patrimoni de la comunitat de Poblet. El 1990 fou elegit membre del sínode de l’orde cistercenc, i el 1995 fou elegit abat general de l’orde del Cister.
Ha publicat: Poblet, escola de servei; sermons capitulars (1982) i El Directori perpetu litúrgic de Poblet (1694) del P. Francesc Dorda (1983), estudi i edició.
(Barcelona, 1 setembre 1933 – )
Escola de jardineria. Oberta per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí, aleshores director del Servei Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona. Fou la primera escola de jardinerio de l’estat espanyol.
Després d’una petita aturada durant i després de la guerra civil, l’escola reprengué la seva activitat l’any 1945 amb l’arquitecte Lluís Riudor com a director del Servei de Parcs.
A la meitat dels anys 1980, i per tal de donar una titulació homologada, es començà a impartir formació professional de segon grau (amb un programa d’estudis de tres anys), que després de la reforma educativa es transformà en un cicle formatiu de dos anys de durada.
Cal destacar la feina de Joan Pañella i Bonastre al capdavant d’aquest centre durant molts anys, el qual inicià, els anys 1950, l’elaboració de l’index seminum (catàleg de llavors) del centre, amb el qual s’intercanvien llavors amb centres botànics d’arreu del món.
L’escola ha canviat de lloc tres vegades, encara que sempre dins el parc de Montjuïc, i des de l’any 1958 és al carrer del Marquès de Comillas, en un edifici annex a Parcs i Jardins. El curs 2000-01 l’escola deixà de dependré de Parcs i Jardins de Barcelona i fou adscrita a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB).
(Mataró, Maresme, 18 agost 1933 – 14 febrer 2019)
Escultor. Estudià dibuix i pintura (1941-50) i, al mateix temps, s’inicià en l’escultura pel seu compte, gènere cap al qual s’ha decantat. El 1962 féu la primera exposició individual. Impulsà el cicle d’exposicions Volta a Catalunya d’un escultor (1976-83).
Destaquen els nombrosos retrats i monuments dedicats a personatges il·lustres. Realitzà també la Nova verge de Meritxell, de Canillo (1980), i les sèries d’escultures que il·lustren poemes d’El caminant i el mar, de Salvador Espriu (1979-89) i Dotze senyes de Catalunya (1983), amb texts de Joan Fuster.
Esculpí també els retrats que decoren vuit dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell (1987), les peces monumentals Mataró (1991), L’abat Oliba (1993, a Montserrat), el Monument a l’11 de setembre de 1714 (1995, a Granollers) i el conjunt de petit format L’interludi dels bibelots (1993).
Ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma, entre altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura.
(Barcelona, 1897 – el Bruc, Anoia, juny 1933)
Polític. Els primers anys va pertànyer a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s’hagué d’exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. Participà en l’atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato (8 març 1921), per la qual cosa hagué d’exiliar-se a l’URSS, on treballà en l’organització comunista internacional. El 1924 passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l’organització dels moviments comunistes a l’Amèrica Llatina.
Tornà a Barcelona pel juny de 1931 i fou encarregat pel Komintern de la direcció del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España. Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Morí en un accident de motocicleta, junt amb el militant comunista Francisco del Barrio, en circumstàncies poc clares, quan anaven a una reunió política a Madrid.
(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)
Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).
Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.
Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 – Barcelona, 3 abril 1933)
“Guerau de Liost” Poeta, polític i periodista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona.
Encara que era de família tradicionalment carlina, milità a la Lliga Regionalista, fou regidor per Barcelona, on s’enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1915) i fou diputat i conseller (1921-23) de la Mancomunitat de Catalunya. Ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans el 1919.
Dirigí la branca escindida de la Lliga que formà, en la Conferència Nacional Catalana (1922), el nou partit d’Acció Catalana. Paral·lelament, deixà la direcció de “La Veu de Catalunya”, per passar a la del diari del nou partit, “La Publicitat”.
Escriví sobre temes polítics (Discurs a les juventuts catalanes (1919) i publicà una rèplica a l’obra Per la concòrdia, de Cambó, amb el títol de L’altra concòrdia (1930), en què, dins d’un nacionalisme absolut, fixava les grans línies d’una via liberal i democràtica que havia de cercar l’autonomia dins una Espanya republicana.
Poc després de la seva mort li fou publicada l’obra Una política catalanista (1933), amb un pròleg de Cambó, anàlisi de la seva actuació política i de l’evolució i les crisis d’Acció Catalana.
Inscrit dins el corrent del noucentisme, la seva poesia tendeix cap al classicisme i el simbolisme, i té com a temàtica el Montseny, símbol de la natura (La muntanya d’ametistes (1908), apareguda amb un pròleg d’Eugeni d’Ors, considerat com un manifest de l’ideari noucentista; Somnis, 1913; Selvatana amor, 1918; Ofrena rural, 1926) i Barcelona, que representa la ciutat ideal (La ciutat d’ivori, 1918).
Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), il·lustrada per Xavier Nogués, es mostra com un escriptor culte i refinat, que moralitza sàviament i amb humor o duresa sobre tipus i costums de l’època.
La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d’una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.
(Barcelona, 21 juny 1933 – serra de Valdemecas, Conca, Castella, 29 abril 1959)
Gimnasta. Campió diverses vegades, el 1949 obtingué el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya, i el retingué durant deu anys consecutius; assolí el títol individual en totes les especialitats.
Participà en l’olimpíada d’Hèlsinki i es classificà entre els millors gimnastes del món. Als Jocs Mediterranis (1956) aconseguí sis medalles d’or i una de bronze.
El 1957 guanyà el campionat absolut en la Copa d’Europa (París), on va vèncer els millors especialistes del continent, entre els quals el rus Titov, en les anelles, el poltre d’anelles, les paral·leles i en la puntuació total.
Va morir en accident d’aviació. A títol pòstum li fou atorgat (1960) el Trophée Taher Pacha del Comitè Olímpic Internacional, i el centre esportiu d’alt nivell d’Esplugues de Llobregat porta el seu nom (Residència Blume).
Dades dels Països Catalans 