Arxiu d'etiquetes: 1931

AC

1 Resposta

(Barcelona, 1931 – 1937)

“Documentos de Actividad Contemporánea”  Publicació trimestral del GATCPAC. Amb corresponsals a Madrid i Sant Sebastià.

Adscrita al moviment de renovació artística, especialment arquitectònica i decorativa, portava una marcada preocupació social i una orientació contrària a tot academicisme.

S’ocupà dels plans d’urbanització, de l’arquitectura popular (Eivissa), de l’ensenyament de les arts plàstiques, dels moviments avantguardistes universals i, particularment, de les realitzacions dels arquitectes membres del grup editor.

Rusiñol i Prats, Santiago

72 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.

Fontana i Lázaro, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 20 novembre 1931 – 28 agost 2018)

Historiador. Llicenciat en lletres (1956) i doctorat (1970) per la Universitat de Barcelona. Deixeble de J. Vicens Vives, P. Nadal, F. Soldevila i P. Vilar, fou lector a Liverpool (1956-57), agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-74), catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i de nou a l’Autònoma de Barcelona des del 1976.

Iniciador de les escoles renovadores en l’estudi de la historiografia contemporània, ha investigat sobretot els models de la transició de l’antic règim cap al capitalisme. Entre una llarga bibliografia es destaquen La revolució de 1820 a Catalunya (1961), La vieja Bolsa de Barcelona 1815-1914 (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (tesi doctoral, 1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado: 1823-1830 (1974), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814, amb Ramon Garrabou (1986), La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868) (1988), La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994).

Ha dirigit diverses obres col·lectives i ha col·laborat en la Historia Agraria de la España Contemporánea (1986). El 1992 fou nomenat director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i de la col·lecció “Jaume Caresmar“, editada per aquest institut.

Fluvià i Escorsa, Armand de

3 Respostes

(Barcelona, 17 octubre 1931 – 6 setembre 2024)

Genealogista i heraldista. Fill d’Armand de Fluvià i Vendrell. Llicenciat en dret el 1959, s’ha especialitzat en genealogia catalana i en les dinasties comtals dels Països Catalans. Assessor en heràldica de la Generalitat de Catalunya, ha estat fundador i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia, i és membre, entre altres entitats, de l’Académie Internacionale d’Héraldique.

Ha publicat, entre altres treballs, El solar catalán-valenciano-balear dels germans García Carrafa (1968), Pacte de Joia (1974), un Diccionari general d’heràldica (1982), Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya (1989), A la recerca dels avantpassats: manual de genealogia (1995) i Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya (1998).

Participà en la fundació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (1976) i de la coalició Nacionalistes d’Esquerra (1979). Fou un dels impulsors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, organització que dirigí de 1975 a 1980, i fundador de l’Institut Lambda (1976). El 1984 va obtenir el primer premi d’Arenberg de genealogia.

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Fàbregas i Surroca, Xavier

2 Respostes

(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 18 agost 1931 – Palerm, Itàlia, 10 setembre 1985)

Escriptor. Publicà inicialment en castellà. S’ha especialitzat en crítica teatral (“Serra d’Or”) i un muntatge d’obres vuitcentistes, com Balades del clam i de la fam (1967) i A l’Àfrica, minyons (1971).

Com a historiador en sobresurt l’obra Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), ultra Teatre català d’agitació política (1969) i Aproximació a la història del teatre català modern (1972). En Catalans, terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971) assaja amb èxit el tema de viatges. Fou director de la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Esquerra Republicana de Catalunya

110 Respostes

(Catalunya, 19 març 1931 – )

(ERC)  Federació de grups polítics d’ideologia republicana. Es constituí després d’una conferència d’esquerres celebrada al Cercle Republicà de Barcelona, pels elements restants de l’antic Partit Republicà Català, pel grup del setmanari L’Opinió, per Estat Català i altres republicans. Fou presidida per Francesc Macià i formaren part del seu directori Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, J. Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Jaume Aiguader.

La seva doctrina afirmava el dret de Catalunya a regir-se amb plena sobirania i la posterior federació amb els altres pobles ibèrics regits democràticament. Participà en les eleccions a regidors municipals del 12 d’abril de 1931 i obtingué un gran triomf (25 actes). Això decidí Companys i Macià a proclamar, dos dies després, la República. El triomf d’Esquerra es repetí en les eleccions a les Corts Constituents de la República en aconseguir 32 actes de diputats.

Capdavantera en la defensa de l’Estatut, Esquerra obtingué 34 diputat en el primer Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, la seva política anà lligada a la del govern de la Generalitat, amb les presidències de F. Macià i Ll. Companys. Durant l’any 1933 obtingué les carteres ministerials de Marina (Ll. Companys), Comunicacions (Miquel Santaló) i Treball (Carles Pi i Sunyer), en el tercer govern Azaña, el primer govern Lerroux i el govern Martínez Barrios, respectivament.

En produir-se l’agitació rabassaire, Esquerra impulsà la llei de contractes de conreu, el seu rebuig a les corts de la República, per inconstitucional, provocà la retirada dels seus diputats en senyal de protesta. Els fets del 6 d’octubre de 1934 significaren la suspensió de l’Estatut (1934-36), però arran de la seva victòria en les eleccions de diputats a les corts (16 febrer 1936), Esquerra tornà al govern de la Generalitat.

La separació d’Estat Català de la federació (maig 1936) li permeté de portar, durant la guerra, dins el govern de la Generalitat, una política d’equilibri entre la pressió dels anarcosindicalistes (CNT–FAI) i dels comunistes del PSUC.

En acabar la guerra passà a la clandestinitat, i formà part de diferents instàncies unitàries, com el Consell de Forces Polítiques (1975) i l’Entesa dels Catalans (1976-79). Després de la mort de Franco tornà a la vida pública, donà suport al president Tarradellas i obtingué uns resultats electorals modestos el 1977, el 1979 i el 1980 (2, 3 i 3 diputats, respectivament). Des del 1976, sota la direcció del seu secretari general, Heribert Barrera, mantingué els seus postulats d’esquerra, de republicanisme i de nacionalisme radical; gràcies a uns millors resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques (14 diputats el 1980 i 5 el 1984) accedí a la presidència (1980-84) del Parlament català i al Consell Executiu de la Generalitat, en donar suport al govern de Jordi Pujol.

El 1987 Joan Hortalà substituí Barrera, nomenat president, com a secretari general del partit; dos anys després, Hortalà fou substituït per Àngel Colom. Malgrat la millora de resultats electorals (13 diputat al Parlament català el 1995 i 1 al congrés el 1993 i el 1996), es produí una crisi que desembocà en l’escissió de Colom, que formà un nou partit (Partit per la Independència). J.L. Carod-Rovira es convertí aleshores en el nou secretari general, mentre que Jordi Carbonell substituí Barrera com a president.

Des del 2003 ERC formà part dels dos tripartits que governaren la Generalitat presidits per Pasqual Maragall (2003-06) i per José Montilla (2006-10). El 2009 fou elegit secretari general Joan Puigcercós, el qual dimití el maig de 2011 i fou substituït per Oriol Junqueras.

Enllaç web: Esquerra Republicana de Catalunya

Claramunt i Creus, Teresa

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 4 juny 1862 – Barcelona, 11 abril 1931)

Dirigent anarco-sindicalista. Era obrera del ram tèxtil i fou fundadora d’un grup de treballadores anarquistes de Sabadell (1884). Influïda per Tarrida y del Mármol, sobresortí com a oradora i organitzadora obrerista.

Fou detinguda després de l’atemptat del Liceu (1893) i de les bombes del carrer de Canvis Nous (1896); desterrada després del procés de Montjuïc, residí a França i a la Gran Bretanya; el 1898 tornà a Barcelona.

Amb Bonafulla fundà la revista “El Productor” (1901). Fou empresonada novament el 1902 i, després de la Setmana Tràgica, fou deportada a Osca. Residí uns quants anys a Saragossa, on va ésser empresonada després de la vaga del 1911.

Tornà a Barcelona el 1924, afectada per una paràlisi que l’allunyà definitivament de tota activitat pública.

Benguerel i Godó, Xavier

4 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1931 – 10 agost 2017)

Compositor. Fill de Xavier Benguerel i Llobet. Inicià els estudis de música a Santiago de Xile. A Barcelona (1954) rebé lliçons de Cristòfor Taltabull, encara que la seva formació és marcadament autodidacta. La seva música arrenca del dodecafonisme i de les tècniques contrapuntístiques.

Obres: Cantata d’Amic i Amat (1959) -estrenada a Colònia el 1960, i que el donà a conèixer internacionalment-, Concert per a dues flautes i cordes, Nocturn dels avisos, Concert per a violí i orquestra, Simfonia per a un Festival, Simfonia per a petita orquestra, Paraules de cada dia (1967), Concert per a orgue (1970), Concert per a guitarra (1971), Concert per a violoncel (1977), Raíces Hispánicas (1978), Astral (1979), Tempo (1983), Quasi una fantasia, Arbor, Destructio, Concert per a perversió, Stella splendens.

La seva òpera Spleen (1981), estrenada a Barcelona el 1984, constituí un esdeveniment pel fet d’ésser una òpera totalment catalana. El 1977 obtingué el premi Luigi Dallapícola. Gran part de la seva extensa obra ha estat enregistrada en disc.

Be Negre, El

7 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1931 – agost 1936)

Setmanari satíric, Inspirat en el setmanari francès “Le Canard Enchaîné”. Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas i, artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques.

Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals, entre d’altres, Rossend Llates, Joan Cortès, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Just Cabot, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals. Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Jaume Passarell, Soka i Tísner.

I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors de “L’Opinió”, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.

El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n’assassinaren el director, Josep Maria Planas.

El 1979 aparegué una revista setmanal que, amb el nom de “Amb potes rosses”, en pretenia la continuïtat, però desaparegué al cap de tres mesos per motius econòmics.