Arxiu d'etiquetes: 1931

Fontana i Lázaro, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 20 novembre 1931 – 28 agost 2018)

Historiador. Llicenciat en lletres (1956) i doctorat (1970) per la Universitat de Barcelona. Deixeble de J. Vicens Vives, P. Nadal, F. Soldevila i P. Vilar, fou lector a Liverpool (1956-57), agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-74), catedràtic d’història econòmica a la de València (1974-76) i de nou a l’Autònoma de Barcelona des del 1976.

Iniciador de les escoles renovadores en l’estudi de la historiografia contemporània, ha investigat sobretot els models de la transició de l’antic règim cap al capitalisme. Entre una llarga bibliografia es destaquen La revolució de 1820 a Catalunya (1961), La vieja Bolsa de Barcelona 1815-1914 (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (tesi doctoral, 1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado: 1823-1830 (1974), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814, amb Ramon Garrabou (1986), La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868) (1988), La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994).

Ha dirigit diverses obres col·lectives i ha col·laborat en la Historia Agraria de la España Contemporánea (1986). El 1992 fou nomenat director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i de la col·lecció “Jaume Caresmar“, editada per aquest institut.

Fluvià i Escorsa, Armand de

3 Respostes

(Barcelona, 17 octubre 1931 – 6 setembre 2024)

Genealogista i heraldista. Fill d’Armand de Fluvià i Vendrell. Llicenciat en dret el 1959, s’ha especialitzat en genealogia catalana i en les dinasties comtals dels Països Catalans. Assessor en heràldica de la Generalitat de Catalunya, ha estat fundador i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia, i és membre, entre altres entitats, de l’Académie Internacionale d’Héraldique.

Ha publicat, entre altres treballs, El solar catalán-valenciano-balear dels germans García Carrafa (1968), Pacte de Joia (1974), un Diccionari general d’heràldica (1982), Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya (1989), A la recerca dels avantpassats: manual de genealogia (1995) i Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya (1998).

Participà en la fundació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (1976) i de la coalició Nacionalistes d’Esquerra (1979). Fou un dels impulsors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, organització que dirigí de 1975 a 1980, i fundador de l’Institut Lambda (1976). El 1984 va obtenir el primer premi d’Arenberg de genealogia.

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Fàbregas i Surroca, Xavier

2 Respostes

(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 18 agost 1931 – Palerm, Itàlia, 10 setembre 1985)

Escriptor. Publicà inicialment en castellà. S’ha especialitzat en crítica teatral (“Serra d’Or”) i un muntatge d’obres vuitcentistes, com Balades del clam i de la fam (1967) i A l’Àfrica, minyons (1971).

Com a historiador en sobresurt l’obra Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), ultra Teatre català d’agitació política (1969) i Aproximació a la història del teatre català modern (1972). En Catalans, terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971) assaja amb èxit el tema de viatges. Fou director de la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Esquerra Republicana de Catalunya

110 Respostes

(Catalunya, 19 març 1931 – )

(ERC)  Federació de grups polítics d’ideologia republicana. Es constituí després d’una conferència d’esquerres celebrada al Cercle Republicà de Barcelona, pels elements restants de l’antic Partit Republicà Català, pel grup del setmanari L’Opinió, per Estat Català i altres republicans. Fou presidida per Francesc Macià i formaren part del seu directori Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, J. Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Jaume Aiguader.

La seva doctrina afirmava el dret de Catalunya a regir-se amb plena sobirania i la posterior federació amb els altres pobles ibèrics regits democràticament. Participà en les eleccions a regidors municipals del 12 d’abril de 1931 i obtingué un gran triomf (25 actes). Això decidí Companys i Macià a proclamar, dos dies després, la República. El triomf d’Esquerra es repetí en les eleccions a les Corts Constituents de la República en aconseguir 32 actes de diputats.

Capdavantera en la defensa de l’Estatut, Esquerra obtingué 34 diputat en el primer Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, la seva política anà lligada a la del govern de la Generalitat, amb les presidències de F. Macià i Ll. Companys. Durant l’any 1933 obtingué les carteres ministerials de Marina (Ll. Companys), Comunicacions (Miquel Santaló) i Treball (Carles Pi i Sunyer), en el tercer govern Azaña, el primer govern Lerroux i el govern Martínez Barrios, respectivament.

En produir-se l’agitació rabassaire, Esquerra impulsà la llei de contractes de conreu, el seu rebuig a les corts de la República, per inconstitucional, provocà la retirada dels seus diputats en senyal de protesta. Els fets del 6 d’octubre de 1934 significaren la suspensió de l’Estatut (1934-36), però arran de la seva victòria en les eleccions de diputats a les corts (16 febrer 1936), Esquerra tornà al govern de la Generalitat.

La separació d’Estat Català de la federació (maig 1936) li permeté de portar, durant la guerra, dins el govern de la Generalitat, una política d’equilibri entre la pressió dels anarcosindicalistes (CNT–FAI) i dels comunistes del PSUC.

En acabar la guerra passà a la clandestinitat, i formà part de diferents instàncies unitàries, com el Consell de Forces Polítiques (1975) i l’Entesa dels Catalans (1976-79). Després de la mort de Franco tornà a la vida pública, donà suport al president Tarradellas i obtingué uns resultats electorals modestos el 1977, el 1979 i el 1980 (2, 3 i 3 diputats, respectivament). Des del 1976, sota la direcció del seu secretari general, Heribert Barrera, mantingué els seus postulats d’esquerra, de republicanisme i de nacionalisme radical; gràcies a uns millors resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques (14 diputats el 1980 i 5 el 1984) accedí a la presidència (1980-84) del Parlament català i al Consell Executiu de la Generalitat, en donar suport al govern de Jordi Pujol.

El 1987 Joan Hortalà substituí Barrera, nomenat president, com a secretari general del partit; dos anys després, Hortalà fou substituït per Àngel Colom. Malgrat la millora de resultats electorals (13 diputat al Parlament català el 1995 i 1 al congrés el 1993 i el 1996), es produí una crisi que desembocà en l’escissió de Colom, que formà un nou partit (Partit per la Independència). J.L. Carod-Rovira es convertí aleshores en el nou secretari general, mentre que Jordi Carbonell substituí Barrera com a president.

Des del 2003 ERC formà part dels dos tripartits que governaren la Generalitat presidits per Pasqual Maragall (2003-06) i per José Montilla (2006-10). El 2009 fou elegit secretari general Joan Puigcercós, el qual dimití el maig de 2011 i fou substituït per Oriol Junqueras.

Enllaç web: Esquerra Republicana de Catalunya

Claramunt i Creus, Teresa

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 4 juny 1862 – Barcelona, 11 abril 1931)

Dirigent anarco-sindicalista. Era obrera del ram tèxtil i fou fundadora d’un grup de treballadores anarquistes de Sabadell (1884). Influïda per Tarrida y del Mármol, sobresortí com a oradora i organitzadora obrerista.

Fou detinguda després de l’atemptat del Liceu (1893) i de les bombes del carrer de Canvis Nous (1896); desterrada després del procés de Montjuïc, residí a França i a la Gran Bretanya; el 1898 tornà a Barcelona.

Amb Bonafulla fundà la revista “El Productor” (1901). Fou empresonada novament el 1902 i, després de la Setmana Tràgica, fou deportada a Osca. Residí uns quants anys a Saragossa, on va ésser empresonada després de la vaga del 1911.

Tornà a Barcelona el 1924, afectada per una paràlisi que l’allunyà definitivament de tota activitat pública.

Benguerel i Godó, Xavier

4 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1931 – 10 agost 2017)

Compositor. Fill de Xavier Benguerel i Llobet. Inicià els estudis de música a Santiago de Xile. A Barcelona (1954) rebé lliçons de Cristòfor Taltabull, encara que la seva formació és marcadament autodidacta. La seva música arrenca del dodecafonisme i de les tècniques contrapuntístiques.

Obres: Cantata d’Amic i Amat (1959) -estrenada a Colònia el 1960, i que el donà a conèixer internacionalment-, Concert per a dues flautes i cordes, Nocturn dels avisos, Concert per a violí i orquestra, Simfonia per a un Festival, Simfonia per a petita orquestra, Paraules de cada dia (1967), Concert per a orgue (1970), Concert per a guitarra (1971), Concert per a violoncel (1977), Raíces Hispánicas (1978), Astral (1979), Tempo (1983), Quasi una fantasia, Arbor, Destructio, Concert per a perversió, Stella splendens.

La seva òpera Spleen (1981), estrenada a Barcelona el 1984, constituí un esdeveniment pel fet d’ésser una òpera totalment catalana. El 1977 obtingué el premi Luigi Dallapícola. Gran part de la seva extensa obra ha estat enregistrada en disc.

Be Negre, El

7 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1931 – agost 1936)

Setmanari satíric, Inspirat en el setmanari francès “Le Canard Enchaîné”. Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas i, artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques.

Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals, entre d’altres, Rossend Llates, Joan Cortès, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Just Cabot, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals. Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Jaume Passarell, Soka i Tísner.

I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors de “L’Opinió”, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.

El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n’assassinaren el director, Josep Maria Planas.

El 1979 aparegué una revista setmanal que, amb el nom de “Amb potes rosses”, en pretenia la continuïtat, però desaparegué al cap de tres mesos per motius econòmics.

Batlle i Gallart, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 1931 – )

Historiadora. Deixebla de Jaume Vicens i Vives. Especialitzada en l’estudi de la baixa edat mitjana de Catalunya.

Ha publicat, entre d’altres, La ideología de la “Busca” (1955), La proyectada reforma del gobierno municipal de Barcelona (año 1386) (1962), “La Busca. Aspectos de la reforma municipal de Barcelona (1965), Una familia barcelonesa: los Destorrent (1964), Barcelona a mediados del siglo XV. Historia de una crisis urbana (1976), Els orígens medievals de la Seu d’Urgell (1979), La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV (1973), La caritat privada i les institucions benèfiques de Barcelona al segle XIII (1980) i L’expansió baixmedieval, segles XIII-XV (1988), volum III de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.

Col·laborà des del 1957 a “Índice Histórico Español”, i des del 1966 pertany al comitè de redacció d’aquesta revista. El 1969 contribuí a la fundació dels “Estudis d’Història Medieval” de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Acció Catalana Republicana

16 Respostes

(Catalunya, març 1931 – 1939)

(ACR)  Partit polític. Denominat també Partit Catalanista Republicà, creat en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana.

A les eleccions municipals del 12 d’abril 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya, fundat per Francesc Macià, i fou derrotat.

Proclamada la República, el 14 d’abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau i d’Olwer, formà part com a ministre d’economia del govern provisional de la República Espanyola.

accio_cat_rep2El partit participà activament en l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l’aprovació de l’article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l’abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates.

El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d’octubre de 1934 proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front d’Esquerres de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Durant la guerra civil del 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Consell de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.