(Catalunya, 14 juliol 1931 – 1932)
Organisme polític.
Constituït per representants dels ajuntaments del Principat (45 diputats, un per cada partit judicial), els quals aprovaren el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya elaborat a Núria.
(Catalunya, 28 abril 1931 – 1939)
Organisme de la Generalitat de Catalunya.
Constituït amb el nom de Departament d’Instrucció Pública, que el 19 de desembre de 1932 prengué la denominació de Departament de Cultura. Sota la direcció del conseller de Cultura, era el màxim òrgan rector de la política cultural de la Generalitat.
Com a primera providència, emparant-se en el decret del govern de la República sobre bilingüisme, el 29 d’abril de 1931 es creà el Comitè de la Llengua (decret de la Generalitat del 4 de maig de 1931), que preparà nous textos escolars, organitzà cursets de formació accelerada de professor de català, promocionà càtedres de català a les Escoles Normals de l’estat, etc.
Al cap de poc temps es creà el Consell de Cultura, principal òrgan gestor del Departament. Per un decret del 4 de desembre de 1933 foren traspassats a la Generalitat els serveis de Belles Arts; un altre decret de la Generalitat (2 juny 1936) establí les seccions de Biblioteques, Arxius, Museus i Excavacions, sota la dependència del Departament de Cultura. Durant aquells anys es constituïren, també, el Comitè de la Ràdio i els Serveis de Cinema.
En contacte amb organismes internacionals, participà a la reunió prèvia del Congrés del CIRPAC (Moscou, 1933), al Congrés Internacional de l’Ensenyament Tècnic (Barcelona, 1934), i ajudà materialment i moralment l’obra cultural dels ateneus populars.
Arran dels fets del 19 de juliol de 1936, la Generalitat adquirí més capacitat de decisió, i l’obra escolar prengué gran volada a través, sobretot, del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada).
En el camp de la cultura popular, cal fer esment de l’extensió del servei de Biblioteques, ampliat amb el servei de Cultura al Front, propulsat per la Comissió de les Lletres Catalanes, organismes dependents del Departament, de l’organització de la Setmana de l’Infant, de la Setmana d’Activitats Femenines, etc. Fou creada, a més, la Junta de Relacions Culturals per tal de coordinar les activitats de les institucions científiques i literàries i dirigir contactes interculturals amb altres països.
Per la projecció internacional aconseguida, cal recordar l’Exposició d’Art Medieval, organitzada per la Comissaria General de Museus (París, 1937).
(Berga, Berguedà, 1875 – Manresa, Bages, 1 gener 1931)
Pintor. Estudià sota el mestratge de Claudi Lorenzale a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Residí a Manresa, on desenvolupà la major part de la seva obra pictòrica i exercí de professor de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis.
Féu retrats, natures mortes i obres de gènere (La crema del paper segellat a Manresa el 1808) i conreà el dibuix dins la tendència d’Alexandre de Riquer.
La major part de la seva obra es reparteix entre les col·leccions manresanes i la Galeria Municipal de la ciutat.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 1943)
Família d’industrials tèxtils originària de Mura i establerta a Sabadell.
Fou iniciada per Josep Corominas i Humbert (Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 3 juny 1874) Instal·là a Sabadell un taller rudimentari.
El seu fill, Joan Baptista Corominas i Pla (Sabadell, Vallès Occidental, 1823 – 1887), continuà l’activitat del seu pare. Construí el vapor Corominas, també conegut per l’Esmolet. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell (1881).
El seu fill, Manuel Corominas i Ferret (Sabadell, Vallès Occidental, 1868 – 1931), continuà l’empresa del seu pare, que gira sota el nom de M. Corominas SA. Fou president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
El seu fill, Manuel Corominas i Sánchez (Sabadell, Vallès Occidental, 1895 – 1943), també fou industrial tèxtil i continuà l’empresa familiar. Fou president de la Cambra de Propietat i del Banc de Sabadell.
(Catalunya, 9 juny 1931 – 1939)
Organisme creat per la Generalitat per tal d’estructurar i regir la seva obra cultural.
L’integraven vint consellers, aplegats en cinc ponències (ensenyament superior, secundari, primari, tècnic, i arxius, biblioteques i belles arts), presidits pel conseller d’instrucció pública i pel president de la Generalitat. A la pràctica, n’actuà de president Jaume Serra i Húnter, amb Pompeu Fabra de vicepresident i Alexandre Galí de secretari.
En fou l’inspirador el conseller d’instrucció pública Ventura Gassol del 1931 al 1936, que fou succeït per Carles Pi i Sunyer, i, durant el Bienni Negre (1934-36), per Lluís Duran i Ventosa.
Fou l’organisme fonamental de la tasca cultural de la Generalitat.
(Mataró, Maresme, 3 gener 1931 – Barcelona, 24 març 1981)
Investigador i crític literari. Primer catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona des de l’any 1965.
Són remarcables les seves edicions de textos de santa Teresa i Joan Boscà i l’estudi de l’obra de Ramon Vidal de Besalú.
Va publicar els llibres Les excel·lències de la llengua catalana (1967), Assaigs sobre literatura catalana (1968), el monumental i erudit estudi sobre el segle XVIII (1972) dins la sèrie Història de la literatura catalana, dirigida per Martí de Riquer, i Joan Alcover (Aproximació a l’home, al seu procés i la seva obra) (1978), Un segle de poesia catalana (1968, amb Bofill i Ferro), Antologia poètica: Guerau de Liost (1979) i Antologia de la literatura catalana (1981).
(Barcelona, 5 novembre 1931 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 22 maig 2023)
Teòleg. Ingressà als jesuïtes el 1948 i fou professor a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció Sant Francesc de Borja), membre del consell de redacció de les revistes “Estudios eclesiásticos” i “Selecciones de teología” i membre de l’Institut Cristianisme i Justícia.
La seva teologia, preocupada des del començament per reflexionar sobre l’experiència espiritual, s’ha anat obrint a la solidaritat amb els pobles i als problemes de la justícia.
Ha publicat: El aspecto cristológico en la espiritualidad de Juan Casiano (1966), Teología de la vida religiosa (1968), Nueva formulación de la vida religiosa (1972), Teología y experiencia espiritual (1977), Renéixer a la solidaritat (1981).
(Barcelona, 21 abril 1931 – )
(CNC) Entitat poliesportiva. Destaquen les seccions de natació i de waterpolo a més de les seccions d’atletisme, triatló, esquaix i vela.
En waterpolo ha aconseguit quatre Campionats de Catalunya, sis de la Lliga estatal, quatre Copes del Rei, una Recopa i una Supercopa d’Europa.
L’entitat ha tingut importants nedadors.
Enllaç web: Club Natació Catalunya
(Baix Llobregat, 1931 – 1936)
Projecte del GATCPAC per tal de bastir una ciutat d’esbargiment a la zona costanera de Viladecans, Gavà i Castelldefels. Tingué ressò internacional, i el congrés d’Atenes del CIRPAC (1934) incorporà els seus principis.
Preveia cinc zones: de banys, esports i cinema a l’aire lliure; d’habitatges mínims per a cap de setmana, amb espais per a càmping, pavellons escolars; de residència (hotels, cases de vacances, colònies escolars); de cures de repòs (hotels, sanatoris); de conreu, comuna a les anteriors.
La cooperativa formada per a realitzar el projecte era patrocinada per la Generalitat i nombroses entitats catalanes.
Les obres foren iniciades amb la dessecació dels aiguamolls i la prolongació de la Gran Via, però la guerra civil truncà el projecte.
(Barcelona, 23 març 1860 – 2 gener 1931)
Musicòleg, historiador i filòleg.
Estudià l’obra d’Haendel, de Cherubini i de Domènec Terradelles, col·laborà a la “Revista Musical Catalana”, i publicà El oratorio musical (1906), obra bàsica per a la història del gènere.
Amb materials inèdits edità Carles d’Àustria i Elisabet de Brunswick a Barcelona i Girona (1902), L’Acadèmia Desconfiada i sons acadèmics (1922) i Antoni de Villarroel, Rafael de Casanova i Sebastià de Dalmau, heroics defensors de Barcelona en el setge de 1714 (1912).
També publicà, en el camp de la filologia, L’article definit en la llengua catalana i una història de la llengua castellana.
Dades dels Països Catalans 