(Barcelona, 7 gener 1868 – 9 març 1931)
Arquitecte. Fill de Jeroni Granell i Mundet. És autor, a Barcelona, de nombroses cases de pisos, de línia modernista.
Formà part de l’associació Rigalt-Granell, dedicada a la realització de vitralls -entre els millors del modernisme català-, que després continuà el seu fill Jeroni Granell i Bartomeu.
(Catalunya, 14 abril 1931 – 1939)
Organisme político-administratiu de la Generalitat. Estigué sotmès a les vicissituds del traspàs de serveis, sobretot pel que es referia a qüestions de seguretat interior.
Adoptà en el primer moment el nom de Conselleria de Política Interior (14-28 abril 1931) i durant part de la guerra civil el de Seguretat Interior.
Sempre fou administrada per dirigents d’ERC, llevat del període en que fou suspès l’Estatut d’Autonomia, després dels fets del Sis d’Octubre, que ho fou per un membre d’UDC.
Durant la guerra civil creà la Junta de Seguretat Interior, la comissaria d’ordre públic, etc, i promulgà normes per a la constitució i funcionament dels ajuntaments.
La centralització de poders efectuada pel govern central de la República afectà de ple la seva existència.
(Barcelona, 1931 – 1997)
Pastor evangèlic de tradició baptista.
Responsable de la comunitat de Sant Boi de Llobregat, també fou professor al seminari teològic evangèlic.
Investigador de la tradició protestant als Països Catalans, ha escrit El protestanisme a Catalunya (1969) i Un segle de protestanisme a Catalunya (1970).
(Barcelona, 20 abril 1931 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 21 desembre 2013)
Escriptor i eclesiàstic. Germà de Llorenç i de Joan. Es llicencià en teologia a Roma. Fou un dels promotors del Centre de Pastoral Litúrgica.
Assagista incisiu i de vegades paradoxal, ha publicat El sentit del Concili (1962), Cartes a set joves (1964), molt reeditat, ¿Qué pasa en la Iglesia? (1970) i, en col·laboració, Sobre Déu, Crist i altres coses (1973) i Lluita-Festa (Quarema-Pasqua) (1974).
(Bilbao, País Basc, 11 maig 1864 – Barcelona, 20 setembre 1931)
Industrial i polític. Fou diputat per Igualada (1864-1905).
Fundà la Paperera Godó per a subministrar paper al diari “La Vanguardia”, creat pel seu pare, Carles Godó i Pié, el 1881. Donà un gran impuls empresarial al periòdic, que es convertí en el primer diari de Barcelona i en un dels primers de l’estat espanyol.
Fou nomenat comte de Godó el 1916.
Fou el pare de Carles de Godó i Valls.
(Catalunya, abril 1931 – 1939)
Institució de govern. Té l’origen en l’organisme creat el segle XIV.
Instaurada la Segona República espanyola i d’acord amb l’Estatut de Catalunya, aprovat el setembre de 1932, i l’Estatut Interior, aprovat pel Parlament de Catalunya.
Constituïen la Generalitat de Catalunya un president, el Parlament de Catalunya, el consell executiu de la Generalitat (format pels consellers i presidit pel mateix president) i, finalment, el Tribunal de Cassació, organisme judicial de la Generalitat.
La Guerra Civil espanyola representà un nou obstacle a la normal existència de la Generalitat, i el mes de febrer de 1939 les seves institucions passaren a l’exili.
Després de l’afusellament del president Lluís Companys, la presidència fou ocupada amb caràcter interí pel president del Parlament, Josep Irla i, el 1954, els diputats del Parlament, reunits a Mèxic, elegiren president Josep Tarradellas, que mantingué viva la institució a l’exterior fins el 1977 en que fou restablerta per segona vegada.
(Vic, Osona, 1914 – 1931)
Publicació trimestral creada per Jaume Collell.
Continuació de la “Gazeta Vigatana” (1904-05) i la “Gazeta Montanyesa” (1905-14).
Féu campanyes regionalistes, religioses i en defensa de l’ortografia sense normes, bé que acabà acceptant-les.
(Barcelona, 17 abril 1864 – 10 febrer 1931)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, treballà a Olot amb Joaquim Vayreda, de qui rebé una gran influència.
Exposà a Barcelona des de 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires.
El desenvolupament posterior de la seva obra l’emancipà de la influència de l’escola d’Olot i el va dur a crear un estil personal de paisatge, caracteritzat per la sobrietat de colorit, l’emoció lírica i el traç lliure que, en certs aspectes, s’acosta a l’impressionisme (Una pedrera a Montjuïc).
El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Fou també membre cofundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya. En el Museu d’Art Modern de Barcelona hi ha algunes de les seves obres.
Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.
(Barcelona, 1931 – 1986)
Museu monogràfic, creat per la Junta de Museus. Agrupà les col·leccions numismàtiques municipals i d’altres organismes oficials.
Fou organitzat i dirigit per Josep Vicenç Amorós (1931-57) que el dotà de sis sales d’exposició i d’instal·lacions per a investigació. L’any 1948, el Gabinet era instal·lat a l’ala de llevant del pis superior del Palau de la Ciutadella i era considerat entre els més ben equipats d’Europa.
Entre el 1957 i el 1980 en decaigué l’activitat; el 1980 hom en desmantellà les sales d’exposició i de treball i fou traslladat al Palau de la Virreina.
El 1986 passà a ésser un departament del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, i posteriorment passà a dependre del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
(Barcelona, 1872 – 1931)
Escriptor, baró d’Esponellà.
Escriví obres diverses, divertides i costumistes, com les novel·les Daltabaix (1907), Després del ball (1908), En Poudor (1908) i Miratges (1915), i d’altres com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), Els catalans a Bascònia (1906), Pro Pàtria. Estudis polítics i sociològics (1907), Del meu carnet. Gent coneguda (1907) i Aristocràtiques (1910).
Fou el pare d’Epifani de Fortuny i de Salazar.
Dades dels Països Catalans 