(Girona, segle XV – València, 1506)
Arquitecte. Participà en la construcció de la catedral de València. La seva obra més notable fou l’edifici de la Llotja d’aquella ciutat (1482-98), inspirat en el de Palma de Mallorca.
L’any 1498 va començar l’edifici del Consolat de Mar de València.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(València, 1845 – 1911)
Militar. Duc de Gaeta. Féu la guerra de Cuba.
En la Segona Guerra Carlina es distingí en les accions de Balaguer, Berga i el Pont de Rabentí.
Fou ascendit a general el 1904.
(València, 18 desembre 1808 – 8 gener 1857)
(o Carsi) Periodista i polític. Oficial expulsat de l’exèrcit, es traslladà a Barcelona, on va col·laborar en el periòdic “El Republicano”.
En produir-se l’alçament del 1842 contra Espartero, presidí la Junta Revolucionària, però al cap de poc temps fou substituït per elements més moderats i hagué d’exiliar-se.
Acard de Cardona (Catalunya, segle XV) Fill segon de Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós i de Mur. A la mort del seu pare (1463), desposseïda la seva branca familiar pel rei Joan II de Catalunya, el conestable de Portugal, elegit rei pels catalans, el nomenà patge seu, en unió del seu germà gran Hug. Degué morir molt jove.
Adelaida de Cardona (Catalunya, segle XI – 1078) Dama. Era filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i germana dels successius vescomtes Bremond I, Eribau i Folc I de Cardona. Es casà dues vegades, amb personatges prou coneguts anomenats Guerau i Guillem, ambdós propietaris de possessions d’importància. Deixà filles del primer matrimoni i fills mascles del segon. Testà el 1078.
Agnès de Cardona (Catalunya, segle XVI) Dama. Una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva primera muller, Francesca Manríquez. Es casà amb Joan de Montcada, comte d’Aitona.
Alfons de Cardona (Catalunya, segle XV – segle XVI) Noble. Era un dels fills del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell i d’Aldonça Enríquez. Es casà amb Aldonça Ferrer. Apareix documentada la seva participació en un torneig, lluitant sis contra sis, celebrat a Barcelona el 12 de juny de 1514.
Amaltrud de Cardona (Catalunya, segle XI – 1090) Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. Es casà amb Bofill, del qual fou vídua molts anys. Morí a edat avançada, vivint amb el seu fill Arnau, senyor de la Clua.
Anna de Cardona (Catalunya, segle XVI) Dama. Filla d’Antoni de Cardona i Enríquez, virrei de Sardenya. Es casà amb Blasco d’Alagó i d’Arbòrea, segon comte de Villasol. El seu germà Joan de Cardona i de Requesens, marí famós, traspassà sense fills i la deixà hereva de la baronia de Sant Boi (de Llobregat.
Blanca de Cardona (Catalunya, segle XIV – 1322) Dama. No n’és conegut altre esment que la referència de la seva mort.
Catalana de Cardona (Catalunya, segle XII – segle XIII) Dama. És esmentada com una de les filles del vescomte Ramon Folc III de Cardona i d’Elisabet d’Urgell.
Caterina de Cardona (Catalunya, segle XV) Dama. Filla del comte Joan Ramon Folc III de Cardona i de la seva primera muller, Joana d’Urgell. Morí soltera.
Dolça de Cardona (Catalunya, segle XII) Dama. És esmentada al testament, datat el 1156, del seu germà Ramon de Cardona.
Elfa de Cardona (Catalunya, segle XIV) Filla del comte Hug II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el comte Joan II d’Empúries. El seu marit no fou mai reconegut com a comte pel rei Martí I l’Humà, a causa de la rebel·lió del seu antecessor contra la Corona. El matrimoni no tingué fills.
Elicsèn de Cardona (Catalunya, segle XIV – Coimbra ?, Portugal, segle XIV) Dama. Era la filla petita de Ramon de Cardona, senyor de Torà, i de Beatriu, filla natural del rei Pere II el Gran. Entrà en religió. Fou abadessa de Coïmbra.
Elisabet de Cardona (Catalunya, segle XVII) Dama. Era casada amb Ramon de Sentmenat. Heretà del germà Maurici de Cardona la baronia de Sant Mori.
Elisenda de Cardona (Catalunya, segle XIII) Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba, i germana, per tant, del també vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Havia estat promesa, el 1203, amb el vescomte Arnau I de Castellbó.
Ermengarda de Cardona (Catalunya, segle XI – segle XII) Dama. Filla d’un Bremond i germana d’Arnau, Guillem i Bernat. Aquest darrer li feia una deixa en testament datat del 1102.
Folc de Cardona (Catalunya, segle XII) Cavaller del Temple. És esmentat com a fill del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar, i també com a mestre del seu orde.
Frederic de Cardona (Sicília, Itàlia, segle XIII – segle XIV) Fill de Ramon de Cardona i d’Empúries. Adquirí la baronia de Mazzarone. Fou l’avi del següent.
Frederic de Cardona (Sicília, Itàlia, segle XIV) Nét de l’anterior i germà de Jaume de Cardona. Es rebel·là contra el rei Martí I l’Humà i perdé la baronia de Mazzarone.
Gabriel Cardona (Catalunya, segle XV) Militar. Probablement no pertanyia a la família noble dels Cardona. Era cavaller. Participà a favor de la Generalitat a la guerra contra Joan II. Era capità de la guarnició de Vilafranca. Quan els joanistes entraren a la vila, fou escapçat.
Galceran de Cardona (Catalunya, segle XVI – 1612) Noble. Fill segon de Jaume de Cardona, baró de Sant Mori, i de Rafaela Sunyer. El 1607 morí solter el seu nebot Joan de Cardona, baró de Sant Mori. L’heretà. Galceran morí sense successió directa. La baronia anà al seu cosí llunyà Miquel de Cardona.
Gilberga de Cardona (Catalunya, segle XI) Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. No n’hi ha altre esment que el que en fa el genealogista Llobet.
Guerau de Cardona (Catalunya, segle XII) Personatge. Figurà entre els signants de la solemne presa de possessió del vescomte Guillem I de Cardona.
Guillem Ramon de Cardona (Catalunya, segle XV) Personatge. És documentat el 1447 com a donzell i senyor del castell de Solerbernat, a la zona de Torà, havent adquirit tres cuirasses de les quals es considera deutor. No és coneguda la seva posició genealògica.
Guillema de Cardona (Catalunya, segle XII – segle XIII) Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba. Es casà amb Hug (V) de Mataplana, el qual morí el 1229. En tingué un fill anomenat també Hug (VI), hereu de la baronia de Mataplana.
Guisla de Cardona (Catalunya, segle XI) Dama. El genealogista Llobet la cita com la menor de les filles del comte Ramon de Cardona i d’Engúncia.
Hipòlita de Cardona (Catalunya, segle XVI) Dama. Era una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva segona muller, Isabel Agostín.
Isobard de Cardona (Catalunya, segle XI – la Molsosa, Solsonès, 1021) Magnat. Era un dels fills del vescomte Ramon de Cardona, i d’Engúncia.
Jeroni de Cardona (Catalunya, segle XVI) Un dels fills de Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, duc de Somma, i de Beatriz. Morí infant.
Jerònia de Cardona (Catalunya, segle XIII) Abadessa de Vallbona. Exercí dues vegades l’abadiat, als períodes 1267-70 i 1273-82.
Joan Ramon de Cardona (Catalunya, segle XV – abans 1481) Personatge. Tingué una filla anomenada Joana, haguda d’una Tomic que era filla de l’historiador Pere Tomic.
Josep de Cardona (València, segle XVII – 1702) Eclesiàstic. Fou canonge de la seu i rector de la universitat de València. Publicà sermons i d’altres escrits.
Llàtzer Cardona (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Publicà en llatí una obra sobre la Concepció de Maria, impresa a Venècia el 1584.
Macià Cardona (Valls, Alt Camp, 1698 – El Escorial, Madrid, 1755) Compositor. Estudià música al monestir de Montserrat. En 1721 professà com a frare jerònim a El Escorial, on fou mestre de capella. És autor de música religiosa.
Magdalena de Cardona (Catalunya, segle XIV – segle XV) Dama. Era filla d’Hug de Cardona-Anglesola (I de la branca de Bellpuig) i de Francesca de Pinós. Es casà amb el noble ribagorçà Felip Galceran de Castre-Pinós, senyor de Castro, Peralta i Tramacet, que era en realitat un Pinós, ja que el cognom de Castre era el de l’avia materna, adoptat per raons d’heretatge.
Margarida de Cardona (Sicília, Itàlia, segle XV) Néta de Jaume de Cardona. Darrera representant de la línia siciliana dels barons de Mazzarone.
Marquesa de Cardona (Catalunya, segle XIV – segle XV) Filla del vescomte Hug Folc II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el noble Galceran de Santapau.
Marsats de Cardona (Catalunya, segle XII) Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. És una figura gairebé desconeguda.
Mateu de Cardona (Cardona, Bages, segle XVI – Manresa, Bages, 1620) Frare carmelità. Visqué al convent manresà de l’orde. Tingué gran fama per les seves virtuts.
Maurici de Cardona (Catalunya, segle XVII – 1672/74) Fill de Jaume de Cardona i de Jacinta de Guimerà. Heretà del seu pare la baronia de Sant Mori. Morí sense successió directa. Fou heretat per la germana Elisabet, muller de Ramon de Sentmenat.
Ramon Folc de Cardona (Catalunya, segle XV – 1519) Frare mercenari. Era fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona. Fou elegit bisbe de Conca el 1504, però renuncià a aquesta dignitat. Excel·lí per les seves virtuts.
Romeu de Cardona (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Personatge. Jaume II de Catalunya li encomanava, a ell i als descendents, la castellania del castell-palau de Terrassa el 1313. Així i tot sembla que més tard la tingué Berenguer de Cardona pel vescomte Ramon Folc VI. El rei li encomanà novament la castellania el 1337.
Timbor de Cardona (Catalunya, segle XV) Religiosa. Només és coneguda pel cenotafi que li féu esculpir l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, el qual s’anomenava nebot de la difunta a la dedicatòria. Podia ser filla dels comtes Joan Ramon Folc I o Joan Ramon Folc II.
(Plassenburg, Alemanya, 1493 – València, 1525)
Noble al servei de la casa d’Àustria. Formava part del seguici de Carles I de Catalunya i es casà a Barcelona l’any 1519 amb Germana de Foix, vídua del rei Ferran II de Catalunya (1519), per l’interès que Carles I tenia d’aconseguir la influència de Germana de Foix en la seva elecció com a emperador d’Alemanya.
Després d’assistir a la coronació imperial de Carles V a Aquisgrà, el 1523 fou nomenat capità general del regne de València i lloctinent de la seva muller, que n’era lloctinent general.
(Rosselló, segle XIII – València, 1288)
Eclesiàstic i jurista. Segurament germà de Pere Arnau de Botonac.
Fou abat de Sant Feliu de Girona (1272), sagristà de la seu de Girona (1273 i 1276) i bisbe de València (1276-88). Celebrà sínode el 1278 i hi promulgà algunes constitucions.
Conseller del rei Pere II el Gran, efectuà una missió diplomàtica prop del rei Felip III de França (1284), per tal d’evitar la seva intervenció en la lluita contra els angevins.
(Barcelona, segle XV – València ?, 1480)
Cronista i poeta. Avi de Joan Boscà i Almogàver. Racional de la Diputació. Fou partidari del rei Joan II de Catalunya, per la qual cosa fou expulsat de Barcelona i es refugià a València.
Escriví un Memorial d’interès per a l’estudi del govern de Barcelona dels anys 1249-1480, que sembla haver estat el model per a la redacció dels Annals consulars, iniciats de forma semblant i que s’allarguen fins al segle XVIII.
(Barcelona, segle XIV – València, segle XV)
Arquitecte. Treballà a València: a la Porta de Serrans (1393-98), inspirada en la gran porta reial del monestir de Poblet, a l’església de Santa Caterina (1406-11) i en les obres de la catedral (1410-24), on participà, d’ençà del 1414, en la construcció del Miquelet.
(Barcelona, 21 gener 1916 – València, 26 octubre 1996)
Compositor. Són especialment remarcables, a la seva producció, la Suite empordanesa per a piano (1947), Dansa catalana (1950), un Concert per a piano i orquestra i el poema simfònic Alvargonzàlez (1953).
També va compondre moltes bandes sonores per a pel·lícules.
Dades dels Països Catalans 