(Perpinyà, 1288 – 1344)
Metge, matemàtic, astrònom, filòsof i exegeta jueu. Féu comentaris al Pentateuc, i escriví diversos llibres bíblics, un llibre de lògica, onze comentaris sobre les obres d’Aristòtil i cinc llibres de matemàtiques.
A l’obra Les guerres del Senyor, sobre la filosofia de la religió, fixà una línia d’acostament a l’aristotelisme.
(Perpinyà, 1288 – Nàpols, Itàlia, 1343)
Infant de Mallorca. Darrer fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. Educat a la cort de París, hi va rebre una canongia. Seguí la carrera eclesiàstica, gràcies a la qual obtingué alguns beneficis i tingué contactes amb els pensadors de l’època.
Després de refusar l’arquebisbat de Tarragona i el bisbat de Miralpeix, entrà de ple dins la política mallorquina, i el 1324 va ésser nomenat regent i preceptor del futur Jaume III de Mallorca. Foren uns temps difícils, ja que les tensions amb Jaume II de Catalunya continuaven, a conseqüència de les pretensions d’aquest sobre el regne mallorquí.
Acabà la regència (1335) i es retirà a Nàpols, on dugué una vida molt austera, després d’haver renunciat a tots els beneficis eclesiàstics i polítics. Morí envoltat de deixebles, que cercaven la perfecció i vivien un espiritualisme exaltat.
(Sicília, Itàlia, 1288 – segle XIV)
Fill bastard de Jaume I de Sicília (després Jaume II de Catalunya) i de la siciliana Gerolda. Mai no fou admés pel seu pare a la cort, i per això es posà al servei del bei de Tunis, d’on sortí el 1322 per passar al Marroc. Des d’allà envià diverses ambaixades a Jaume II.
Alfons III el Benigne, que, essent infant, no l’acceptà en la conquesta de Sardenya, li donà el castell de la Joiosa Guarda en aquella illa i el casà amb la filla del mallorquí Guillem Robert (1332). Pere III el Cerimoniós li confià alguna missió al Marroc.
(París ?, França, 1288 – 1289)
Obra doctrinal novel·lada de Ramon Llull, en la qual l’autor posa de manifest la seva prodigiosa capacitat de narrador.
Inclou el cèlebre Llibre de les Bèsties, faula político-social i crítica dels defectes dels homes.
(Rosselló, segle XIII – València, 1288)
Eclesiàstic i jurista. Segurament germà de Pere Arnau de Botonac.
Fou abat de Sant Feliu de Girona (1272), sagristà de la seu de Girona (1273 i 1276) i bisbe de València (1276-88). Celebrà sínode el 1278 i hi promulgà algunes constitucions.
Conseller del rei Pere II el Gran, efectuà una missió diplomàtica prop del rei Felip III de França (1284), per tal d’evitar la seva intervenció en la lluita contra els angevins.
(Catalunya, 1283 – 1288)
(o Crònica de Bernat Desclot) Crònica . És la segona de les cròniques catalanes. Escrita per un personatge que amagà la seva identitat sota el pseudònim de Bernat Desclot.
La juxtaposició d’elements llegendaris i de fets rigorosament històrics en constitueix una de les característiques més sobresortints: els cinquanta primers capítols, que comprenen la història anterior al regnat de Pere II el Gran (1276-85), contenen gran nombre d’episodis llegendaris i de prosificacions de cançons de gesta en llengua catalana.
Contràriament, els capítols restants, fins al 168, narren amb rigorosa objectivitat i excel·lent prosa, el regnat de Pere el Gran, per a la qual cosa Desclot es valgué del coneixement personal i directe dels nombrosos esdeveniments i de l’estudi de documents del propi arxiu reial.
Es creu que aquest accés a documents contemporanis de la cancelleria s’explica perquè (bé que no s’hagi pogut comprovar) Bernat Desclot devia ésser el pseudònim del tresorer reial Bernat Escrivà.
Desclot, prosista excel·lent i cronista professional, s’esforçà a narrar objectivament, bé que no pot amagar l’admiració per la figura del rei Pere II. Destaquen especialment els passatges en què es narra la invasió de Catalunya pels croats de Felip III l’Ardit.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial. Erigida el 1375 sobre la senyoria, el lloc i el castell homònims a favor de Gastó de Montcada i de Lloria, que comprenia els castells de Malavella, Montagut i Cassà, la vila de Caldes de Malavella i les viles i llocs de Franciac, Santa Seclina, Caulès, Tossa i Lloret.
Passà als Cruïlles i, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i als Cruïlles de Castellfollit, alhora que els Montcada, marquesos d’Aitona, i llurs successors els ducs de Medinaceli també s’intitularen barons de Llagostera.
La senyoria de Llagostera havia estat concedida el 1288 al vescomte Dalmau VI de Rocabertí. El 1323, per mort del fill d’aquest, Guerau de Rocabertí, retornà a la corona, i el 1324 fou donada a l’avi del primer baró Ot de Montcada i de Pinós, senyor de la baronia d’Aitona.
(Jaca, Aragó, 1288)
Reunió entre Alfons II de Catalunya i Eduard I d’Anglaterra. Celebrada per a resoldre els conflictes derivats de l’aliança general contra Catalunya per l’ocupació de Sicília.
Per tal de mantenir Castella a part, el rei català proclamà Alfons de la Cerda rei de Castella.
Els tractes per l’alliberament de Carles de Salern foren prosseguits en el pacte de Canfranc.
(Vallespir, 1225/30 – Catalunya, 1288)
Personatge. Segons M. Coll i Alentorn, és Bernat Desclot mateix, autor de la famosa Crònica.
Tingué diversos càrrecs burocràtics: escrivà de la cúria de Gandia (1273), justícia del port de València i majordom d’Hug V d’Empúries. L’any 1282 entrà a la tresoreria reial i l’any següent inicià, segurament, la redacció de la seva Crònica.
El 1284 fou nomenat tresorer reial per Pere II el Gran i deixà el càrrec el 1285. Posteriorment fou nomenat cambrer d’Alfons II el Franc (1287).
(Catalunya, segle XIII – 1288)
Cronista. Autor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes, la que porta el seu nom, coneguda també a través d’un manuscrit amb el títol de Llibre del rei En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats, probablement originari del vescomtat de Castellnou i relacionat amb el bisbe de València Jaspert de Botonac i de Castellnou.
L’únic testimoniatge personal que en resta és el seu nom, que surt al començament de la Crònica. A través d’aquesta, però, es pot deduir que tenia accés als documents de l’arxiu reial.
Segons els estudis de M. Coll i Alentorn, sembla que l’autor pot ésser identificat amb una certa seguretat amb Bernat Escrivà, cavaller del seguici reial.
Dades dels Països Catalans 