Arxiu d'etiquetes: València (morts a)

Arolas i Bonet, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 20 juny 1805 – València, 25 setembre 1849)

Sacerdot i poeta romàntic. Traslladat de jove a València (1814), ingressà a l’orde dels escolapis (1819) i morí reclòs en un manicomi. Fundà el “Diario Mercantil de Valencia”.

Influït per Chateaubriand -que havia traduït-, Lamartine i Hugo, escriví, en castellà, a més d’una certa producció religiosa, unes obres amoroses i cavalleresques, plenes d’un to voluptuós, fantasies eròtiques i motius orientals (La hermosa Halewa, Poesías, caballerescas y orientales, 1840; Poesías, 1843).

En català va escriure un miracle de Sant Vicent Ferrer.

Arimon i Marco, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1868 – València, 1934)

Escriptor en castellà. Educat a Madrid, formà part de la redacció d'”El Liberal”. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles.

Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrich, Lluís de Val), popularitzà el pseudònim Mario d’Ancona amb obres com íSin justicia!, El soldado de la Paz, Gorriones sin nido, Madre, etc.

Lassala i Solera, Manuel

(Barcelona, 5 desembre 1801 – València, 3 febrer 1894)

Militar. Cadet el 1810, formà part de la Guàrdia Reial (1824; capità el 1834).

Mort Ferran VII de Borbó, es féu carlí i prengué part en el setge de Bilbao i en la batalla de Lutxana.

Coronel, s’acollí al conveni de Bergara (1839) i passà a l’exèrcit isabelí. El 1849 combaté l’aixecament carlí al Principat.

Mariscal de camp (1851) i tinent general (1867), fou capità general d’Andalusia, conseller d’estat, director general de l’administració militar, diputat i senador.

Amb la restauració borbònica fou capità general de València (1875-76).

Joana d’Aragó i d’Armanyac

6 Respostes

(Daroca, Aragó, octubre 1375 – València, setembre 1407)

Comtessa de Foix. Filla del duc de Girona, el futur Joan I de Catalunya, i la seva primera esposa, Mata d’Armanyac.

Sembla que no assolí una normalitat mental, cosa que no li impedí el matrimoni amb Mateu de Foix, el qual, ajudat de milícies estrangeres, envaí el Principat i reivindicà els drets de Joana a la corona catalano-aragonesa, enfront de Martí I l’Humà. L’escomesa fou detinguda sobretot gràcies al comandament de Pere II d’Urgell.

Un cop mort Mateu de Foix, Joana tornà a Catalunya i morí sense fills.

Janini i Janini, Rafael

Deixa un comentari

(Tarragona, 21 octubre 1866 – València, 23 agost 1948)

Enginyer agrònom i escriptor. Fou professor de l’Escola de Perits Agrícoles de València, i dirigí l’Estació d’Ampelografia Americana de la ciutat.

Organitzà el Servei Vitícola (1906-18) de València, creat per combatre la fil·loxera. Fou inspector general del cos d’agrònoms de l’estat.

Va publicar nombrosos articles sobre temes agrícoles i, entre altres monografies, excel·leix Árboles y arbustos viejos de la provincia de Valencia.

Gusi i Jener, Francesc

3 Respostes

(Barcelona, 11 octubre 1942 – València, 2012)

Arqueòleg i prehistoriador. Deixeble de Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes i Eduard Ripoll.

Ha estat director del Museu Arqueològic Luis Siret d’Almeria (1971-72) i del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la diputació de Castelló des de la seva fundació (1975).

Fundador (1974) i director de la revista “Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló” i de les Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques.

Ha excavat nombrosos jaciments prehistòrics i protohistòrics, entre els quals cal destacar el poblat calcolític de Terrera Ventura (Tabernas, Almeria), l’assentament de l’edat del bronze d’Orpesa la Vella (Plana Alta) i el poblat ibèric del puig de la Nau (Benicarló, Baix Maestrat).

Entre les seves publicacions cal destacar Castellón en la Prehistoria (1981, 1984, en col·laboració amb Carme Olària), Arquitectura del mundo ibérico (1984), El poblado neoneolítico de Terrera Ventura (1991) i El Puig de la Nau, Benicarló, Castellón. Un poblado fortificado ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular (1995).

Guillem de Sicília -duc Atenes-

4 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – València, 22 agost 1338)

Segon duc català d’Atenes (1317-38). Tercer fill mascle de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.

A la mort del seu germà Manfred (1317), fou nomenat duc d’Atenes, per bé que restaria sempre a Sicília. A Atenes governava, amb molt d’encert i com a vicari general o representant seu, el seu germanastre Alfons Frederic, el qual (1330) fou substituït per Ot de Novelles.

Tot i que el testament del seu pare (1337) manava a l’hereu Pere II de Sicília que facilités al seu germà Guillem vint galeres i dos-cents cavallers per prendre possessió personal dels dominis d’Orient, la crisi nobiliària que esclatà a Sicília impedí el compliment d’aquestes disposicions, ja que catorze mesos després de Frederic II, moria Guillem.

N’heretà el títol ducal d’Atenes el seu germà Joan de Sicília.

Grau i Casas, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 2 desembre 1896 – València, 8 novembre 1950)

Esperantista i poeta. Fou col·laborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio.

És autor d’obres didàctiques d’aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj (‘Poemes d’amor’, 1924), Novaj amaj poemaj (‘Nous poemes d’amor’, 1927) i La lasta poemo (‘El darrer poema’, 1936).

Traduí a l’esperanto Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, que publicà (1926) a Leipzig.

Deixà també poemes en català.

Gil de Vidaure, Teresa

10 Respostes

(Navarra, segle XIII – València, 15 juliol 1285)

Dama. Amistançada de Jaume I de Catalunya. Era vídua de Sancho Pérez de Lodosa.

Inicià la seva relació amb Jaume I el 1255, i per tal com aquest li havia fet promesa de casament, el papa considerà que hi havia entre ells autèntic vincle matrimonial.

El 1265 Teresa contragué la lepra, i el rei se’n separà definitivament. Teresa es reclogué al convent de la Saïdia de València, fundat per ella.

Fou mare de Jaume de Xèrica i de Pere d’Ayerbe, legitimats pel rei i cridats a la successió a falta dels fills legítims.

Sobrevisqué al rei.

Gastó, Ramon

Deixa un comentari

(Millà, Noguera, segle XIII – València, 1348)

Canonge i després bisbe de València (1312-48).

Fou canceller de la corona catalano-aragonesa (1320-25) i conseller del rei Jaume II el Just. Mort aquest, residí habitualment a València, on s’oposà a les pretensions territorials del bisbe de Sogorb i defensà, a la cort valenciana del 1329, els furs valencians.

El 1345 fundà una càtedra de teologia a València.