Arxiu d'etiquetes: periodistes

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

7 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Companys i Jover, Lluís

36 Respostes

(el Tarrós, Urgell, 21 juny 1882 – Barcelona, 15 octubre 1940)

Polític i president de la Generalitat. Estudià lleis a Barcelona i fou advocat laboralista. Amic i col·laborador de Francesc Layret i Albert Bastardas, s’inicià en el món de la política com a secretari de l’Associació Escolar Republicana alhora que militava a la Unió Republicana. En crear-se Solidaritat Catalana, en fou, al principi, partidari, però ben aviat s’hi oposà per la significació dretana d’aquest moviment.

El 1909 fou empresonat pels fets de la Setmana Tràgica. El 1910 ingressà, amb els membres de la Unió Republicana, a la Unió Federal Nacionalista Republicana i aviat encapçalà el moviment reformista, que abandonà quan aquest es declarà occidentalista quant a les formes de govern (1914-15). Milità en la Joventut Republicana de Lleida i participà en la creació del Partit Republicà Català (1917).

Fou remarcable la seva activitat com a periodista; exercí, entre altres tasques, el càrrec de redactor en cap de “La Publicidad”. L’any 1916, amb Marcel·lí Domingo, creà el diari “La Lucha”. Aquest mateix any fou elegit regidor de Barcelona i s’ocupà de la defensa dels sindicalistes, cosa que li valgué uns quants empresonaments.

companys3

Era al presidi de Maó, amb Salvador Seguí i d’altres (confinat per Martínez Anido), quan, per raó d’ésser elegit per al congrés (desembre 1920), fou posat en llibertat. Aquest any col·laborà a la creació de la Unió de Rabassaires, que constituí l’eix de la política agrària catalana dels anys següents, i en dirigí l’òrgan de premsa, “La Terra”.

Durant la dictadura, participà en diferents comitès d’oposició a Primo de Rivera, i el govern Berenguer l’empresonà (octubre 1930). L’any 1931 participà activament en representació del Partit Republicà Català en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (12 abril 1931), el 14 d’abril ocupà l’ajuntament i proclamà la República a Catalunya.

Por ordre de Macià, exercí interinament el càrrec de governador civil (abril-maig 1931). Diputat a les corts constituents (1931), participà en les discussions de l’Estatut i, aprovat aquest, fou president del Parlament de Catalunya (1932) fins que Azaña el nomenà ministre de marina (juny-setembre 1933). La seva activitat política no li impedí de dedicar-se a la premsa, en la qual col·laborà activament, i àdhuc dirigí una temporada “La Humanitat”.

companys2

A la mort de Francesc Macià ocupà el càrrec de president de la Generalitat (gener 1934) i formà un govern de concentració (amb Estat Català, Acció Catalana, el grup de “L’Opinió”, l’USC), característica fonamental del seu ideari polític. Defensà la llei de contractes de conreu, que satisfeia algunes peticions de la Unió de Rabassaires, l’oposició a la qual per part dels sectors dretans de Catalunya portà als fets del 6 d’octubre de 1934.

Davant l’alternativa d’haver de col·laborar amb el govern de Madrid, cada cop més de dretes, proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. L’exèrcit intervingué i fou suspès parcialment l’Estatut, mentre Companys, processat i condemnat a 30 anys, era empresonat al presidi de Puerto de Santa Maria.

Gràcies a la victòria del Front Popular (febrer 1936) fou alliberat i, elegit diputat, tornà a ocupar la presidència de la Generalitat, i l’Estatut entrà de nou en vigor. En esclatar la guerra civil, lluità per aconseguir un govern d’unitat popular, que presidí Josep Tarradellas, oferint algunes conselleries a cenetistes i comunistes, per tal de trobar un nou equilibri de forces polítiques conforme a la situació revolucionària creada.

Exiliat a França el 1939, fou detingut per la Gestapo el 13 d’agost de 1940, i extradit i lliurat al govern franquista. Després d’un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat al castell de Montjuïc.

Collell i Bancells, Jaume

10 Respostes

(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)

Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.

Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.

Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.

Castanys i Borràs, Valentí

5 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1898 – 11 setembre 1965)

Dibuixant i periodista. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Des de molt jove començà a publicar en periòdics infantils. Però la consagració li vingué en guanyar el premi Francesc Cambó en el Primer Saló d’Humoristes, l’any 1916. La seva producció, molt extensa, es pot resseguir des de “Xut!” (1922-36) fins a “Destino” (1939-65) passant per “El Be Negre” (1931-33) i “El Once” (1945-65) i les revistes infantils com “En Patufet” fins a “TBO”.

S’especialitzà en qüestions esportives, entre les seves creacions més populars es destaquen la d’el Vell Barça (l’avi carismàtic i bonhomiós), i les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades. Tanmateix en els relats sobre la família Sistacs, molt sovint radiofònics, portà a cap una desimbolta sàtira social de la petita i mitjana burgesia catalana. Freqüentment, també, inserí en alguns dels periòdics citats relats curts, sempre enginyosos i amb una punta satírica.

Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), també publicà Fira de ninots, Jaula de monos, La memòria es diverteix (1964), La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana, i il·lustrà Les aventures de Polzet, de Vidrao, i Guerra en la Selva, de Manuel Amat.

Fou el pare de Valentí Castanys i Fornells.

Casellas i Dou, Raimon

4 Respostes

(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)

Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.

Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.

L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.

Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.

Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.

Casasús i Guri, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 juliol 1944 – )

Periodista i catedràtic universitari. Llicenciat en dret. El 1966 entrà com a redactor al diari “Tele/eXprés” fins què fou nomenat cap de direcció (1970-76), després passà a ser-ho del diari “Catalunya Exprés”, (1976-79). Del 1971 al 1974 fou director de la revista “Dossier Mundo”. Del 1980 al 1982 fou delegat a Barcelona del setmanari “Gaceta Ilustrada” i el 1983 fou nomenat secretari general de la redacció de “La Vanguardia”.

A partir del 1987 s’introduí en el món acadèmic i fou nomenat president de la Societat Catalana de Comunicació i vice-director del departament de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vicedegà de la UAB (1988), deixà el càrrec en ésser nomenat degà de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que  compaginà amb la redacció d’editorials de “La Vanguardia” i amb la presidència de l’Observatori de la Comunicació Científica de la UPF.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), és autor d’una vintena de llibres i de més de cent articles en revistes de recerca i divulgació. Ha estat guardonat amb nombrosos i importants premis.

Carreras i Candi, Francesc

11 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).

Carrera i Pujal, Jaume

Deixa un comentari

(Centelles, Osona, 1895 – Barcelona, 8 gener 1961)

Historiador i periodista. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i director de “Cataluña Marítima” i de les publicacions de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Dedicat als estudis moderns i contemporanis, la seva obra aporta molts materials, però hi ha vacil·lacions de mètode i de rigor.

Entre altres treballs publicà Historia de la economia española (1943-47), Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI, XVII y XVIII (1945-48), Historia política de Cataluña en el siglo XIX (1957), La economía de Cataluña en el siglo XIX (1961) i La Lonja del Mar y los Cuerpos de Comercio de Barcelona (1953).

Havia publicat també obres d’historiografia local: La vila de Castellterçol (1948), La Barcelona del segle XVIII (1951), i de caràcter polític: La protecció de les minories nacionals (1923) i Per un ordre polític i econòmic (1935).

Cardús i Ros, Salvador

1 Resposta

(Terrassa, Vallès Occidental, 12 juny 1954 – )

Sociòleg i periodista. Llicenciat i doctorat en ciències econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976 i 1981, respectivament), fou professor de sociologia a la UAB. Com a investigador ha treballat en temes de religió, cultura, mitjans de comunicació i fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític.

Entre les seves publicacions cal esmentar Plegar de viure (1981), Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984), Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995), Interdependència territorial i vertebració política. La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya 1976-1996 (1998) i El desconcert de l’educació (2000). A més, ha col·laborat en diverses obres col·lectives: La mirada del sociòleg (1999), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil·leni (2000), etc.

Com a periodista, fou fundador i director de la revista “Crònica d’Ensenyament” (1987-88), sotsdirector del diari “Avui” (1989-91), i col·laborà regularment en la premsa (part dels seus articles han estat publicats en llibres, com Algú sap cap a on anem? i Concili amb folre i manilles. L’Església catalana ha través del seu concili. Ha estat guardonat amb diversos premis.

Carbó i Carbó, Eusebi

3 Respostes

(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)

Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.

Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.

Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.

En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.

En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).